Paral·lela I

“Començo probablement de la mateixa manera com ho fa el músic, tocant dues o tres notes i tot seguit, quinze, vint o cinquanta, o sigui una primera línia, un primer traç i posteriorment molts més”, explicava Joaquim Chancho referint-se al seu procés de treball. L’exploració de la línia, el ritme, la presència i el buit són els eixos per on transita una obra que es mou entre l’abstracció geomètrica i la gestualitat. Des dels anys setanta i amb una gran coherència, el treball de Chancho es pot entendre com una persistent geometria meditativa. L’aparent senzillesa de les seves propostes no impedeix un procés de construcció subtil i de gran precisió. Dels seus primers anys de treball són les seves Paral·leles, moment en què va iniciar les seves sèries de transformacions lineals i de seqüències successives. En lloc de punts, són superfícies rectangulars amb diferents intensitats de grisos, negres, blancs i blaus les qui tracen la noció de paral·lela. Hi dialoguen nocions com seqüencialitat, equilibri, degradació cromàtica, composició i harmonia. En joc, hi ha una gran fidelitat a l’art com una forma d’exploració.