Activitats Cine i vídeo

Real(ity) cuts. Entorn del cinema de Gordon Matta-Clark

02 abr. al 03 juny 2009

Entrada: 2 eur. Amics del MACBA: gratuït Auditori MACBA. Aforament limitat

Programa de cinema

La càmera va acompanyar Gordon Matta-Clark al llarg del seu procés artístic. Després de servir com a eina de gravació per a les seves performances, es va convertir molt ràpidament en un instrument de percepció de l'espai arquitectònic, urbà i social on ell intervenia. Dels plans que registren les seves accions-performances als collages i retalls de negatius, passant per l'anàlisi de l'espessor de la textura urbana, la mirada documental –que capta la desorientació espacial o la percepció alterada mitjançant talls que l'artista va realitzar en els edificis–, les pel·lícules i els vídeos de Gordon Matta-Clark estan pensats, des d'un principi, com una forma artística que busca explicar aquestes performances, exploracions i building cuts, i que es manté tan a prop com li és possible de l'experiència sensible. Als building cuts, la càmera explora els elements fonamentals del moviment i del pes, així com la seva distribució en la verticalitat dels edificis. A més, registra el desconcert fruit de la confusió entre interior i exterior, la redistribució de la llum, la distorsió del sentit de la direcció –que nega les lleis de la gravetat–, la mesura del temps i la concentració d'una gran energia (que ell anomena «points of energy concentration in space»). Pel fet de desafiar qualsevol límit, el cos de l'artista en un entorn ja construït desbarata l'ordre del món i ofereix una nova visió de l'espai urbà.

En Matta-Clark coexisteixen tant la capacitat de formar cos, d'observar «rebent el món», com la de mirar amb un ull que es projecta en l'espai, del que és còncau a convex. També hi trobem la facultat per passar d'una mirada vinculada al temps i a la història del subjecte –en què hi ha interpretació i confrontació amb el passat–, a una mirada, més «geogràfica», que sembla rebre el món tal com és. Tot i això, a causa de la història de la nostra percepció, cada vegada és més difícil reinventar-se els objectes del món: la nostra projecció els associa de la mateixa manera, ja que observem sempre a través del filtre de la nostra història. Ens trobem davant del que podríem denominar una neurosi de la mirada; la nostra percepció visual ja no és capaç de tornar a assumir una subjectivitat en la seva relació amb el món.

En l'obra de Matta-Clark comença una revolució, que consisteix a donar a la mirada l'oportunitat de participar completament en les coses del món sense fixar-les en una interpretació. L'artista, quan proposa nous atractors, no prova d'inventar un objecte nou, sinó més aviat de canviar la percepció social, la percepció general. Qui fa d'artista ha d'utilitzar aquests atractors; rebutjar la reclusió en l'objecte d'art i proposar el que es podria denominar una desobjectivització o desreificació de la mirada per anar cap a una mena de capbussada interna que, lluny de ser una regressió, permetria reactivar l'imaginari.[1]

El programa ofereix una tria de pel·lícules i vídeos de Robert Morris, VALIE EXPORT, Charles & Ray Eames, Mika Taanila, Deimantas Narkevicius, Anri Sala, Andrée Korpys/Markus Löffler, Pier Paolo Pasolini i Stéphane Pauvret/Bérangère Jannelle, que es relacionen amb les nocions d'objectiu i subjectiu, amb el coneixement d'un mateix i la percepció dels altres i pels altres. També es vinculen amb les polítiques dels cossos en un entorn construït –urbà i econòmic–, les estructures de poder, la seva representació arquitectònica, els mecanismes de control, la percepció de la història modificada per les ideologies i utopies, la construcció de les formes sensibles de vida col·lectiva i «la creació d'una manera apropiada d'habitar junts el món sensible».[2]

En aquest cas, es tracta de relacionar proposicions fílmiques de la dècada dels setanta amb les dels últims deu anys, i inclouen experiències cinematogràfiques experimentals i nous procediments narratius que van més enllà de les fronteres entre documental i ficció.

Corinne Diserens


[1] Vegeu «Entretien avec Hubert Godard. Approche thérapeutique du corps. Maître de conférence à l'Université Paris VIII. Par Suely Rolnik» dins Lygia Clark. De l'œuvre à l'événement. Nous sommes le moule. À vous de donner le souffle. Nantes: Musée des Beaux-Arts de Nantes, 2005.

[2] Vegeu el passatge sobre el vídeo d'Anri Sala Dammi i colori, pp. 86-87, Jacques Rancière: Le spectateur émancipé. París: La fabrique éditions, 2008.

Programa

15 d'abril - 3 de juny
Dimecres a les 19.30 h


15 d'abril
Gordon Matta-Clark
Fire Child, 1971, 9 min 47 s
Fresh Kill, 1972, 12 min 56 s
Food, 1972, 43 min

Fire Child, produïda per a l'exposició Brooklyn Bridge Event, mostra l'edificació d'un mur fet d'escombraries, llaunes i deixalles de paper recollits allà mateix. Fresh Kill presenta la totalitat del procés de destrucció de la furgoneta de Matta-Clark (que havia batejat amb el nom de Herman Meydag) per un bulldozer en un abocador. Forma part de 98.5, una compilació que també inclou pel·lícules d'Ed Baynard, George Schneeman i Charles Simons, presentada a la documenta 5 de Kassel (Alemanya). Food documenta la trajectòria d'aquest restaurant i cooperativa d'artistes llegendaris, que va constituir una fita en la història i la mitologia del Soho durant els setanta. Va ser dissenyat i construït en gran part per Matta-Clark, que també hi va organitzar esdeveniments artístics i performances.


22 d'abril
Gordon Matta-Clark
Automation House, 1971, 1976, 32 min
Clockshower, 1971-1976, 13 min 5 s
City Slivers, 1971-1976, 15 min

Automation House és un exercici de percepció espacial, en què l'artista utilitza els reflexos d'un mirall per mostrar-ne la gent i els moviments. A Clockshower, Matta-Clark va escalar fins al capdamunt de l'edifici Clock Tower de Nova York, on es va rentar, afaitar i rentar les dents davant l'enorme rellotge de la torre. City Slivers és una investigació formal sobre l'arquitectura urbana de Nova York. Pensada per projectar-se a la façana d'un edifici, es va presentar per primera vegada a l'exposició a l'aire lliure ARCADES i posteriorment a la Holly Solomon Gallery.


29 d'abril
Robert Morris, Mirror, 1969, 8'
Trisha Brown, Man Walking Down the Side of a Building, 1970, 2'47
Trisha Brown, Leaning Duets, 1970, 2'
Trisha Brown, Walking on the Walls, 1971, 4'49
VALIE EXPORT, Adjungierte Dislokation, 1973, 10'
VALIE EXPORT, Syntagma, 1983, 18'
Jimmie Durham, The Man Who Had a Beautiful House, 1994, 7'27

A mitjans de la dècada dels seixanta, l'artista dels Estats Units Robert Morris va començar a interessar-se pels espais laberíntics. A Mirror recorre un paisatge amb un gran mirall, del qual en percebem els reflexos com si fossin la natura mateixa. Des del 1967, VALIE EXPORT ha concentrat el seu treball en el que es coneix com a cinema expandit. Abstract film no.1 és una instal·lació en què la presència de mitjans naturals, com l'aigua, la llum, els reflexos i el punt de partida tecnològic originen connexions inesperades, i alhora fonamentalment aclaridores, amb l'art minimalista, el land art i l'arte povera. A Adjungierte Dislokation, l'ús de dues càmeres lligades al cos de l'artista, i d'una tercera que documenta la performance, provoca un cinema directe i físic a través de la interacció entre el material, l'actor i els espectadors. Syntagma tracta de l'objectivitat i la subjectivitat, la consciència d'un mateix i la percepció d'altres i transmesa per altres.


6 de maig
Gordon Matta-Clark
Splitting, 1974-1976, 10 min 50 s
Bingo/Nights, 1974-1976, 9 min 40 s
Substrait (Underground Dailies) , 1974-1976, 30 min
Day's End, 1975, 23 min 10 s

Les pel·lícules Splitting i Bingo/Nigths documenten els talls d'edifici que Matta-Clark va fer en una casa situada a Nova Jersey i una altra a les cascades del Niàgara (Nova York). A Substrait (Underground Dailies), Matta-Clark explora els espais subterranis de la ciutat de Nova York. A Day's End, l'artista mostra el treball que va dur a terme en un moll abandonat de Nova York durant dos mesos, on va retallar part d'una porta, del terra i del sostre.


13 de maig
Charles & Ray Eames, Powers of ten, 1977, 9 min
Mika Taanila, Futuro - a new stance for tomorrow, 1998, 29 min
Deimantas Narkevicius, Once in the XX Century, 2004, 8 min
Anri Sala, Dammi i colori, 2003, 16 min

Powers of ten, del 1977, mostra en una sola presa un recorregut que comença amb la vista aèria d'un home en un parc de Chicago i s'expandeix fins als límits de l'univers, per recórrer el sentit invers i endinsar-se en el món microscòpic de la seva mà. Futuro, la pel·lícula de Mika Taanila, relata la història de la casa de Matti Suuronen, un fita oblidada de l'arquitectura finlandesa que reflecteix l'arquitectura utòpica dels anys seixanta. També mostra el seu interès per temes com ara la mobilitat, el temps de lleure i els nous materials. A Once in the XX Century, Deimantas Narkevicius utilitza les seqüències de vídeo dels arxius de la televisió nacional lituana que documenten l'enderrocament d'una escultura de Lenin i inverteix l'ordre de les seqüències. El resultat és un discurs irònic sobre la recurrència de les manifestacions ideològiques en diverses èpoques polítiques, i sobre la iconoclàstia resultant com una mesura radical de correcció històrica. A Dammi i colori, Anri Sala documenta el projecte postutòpic d'Edi Rama, artista i alcalde de Tirana, que va fer pintar amb colors vius les façanes dels monòtons i rònecs edificis de la ciutat albanesa. L'alcalde ens parla del poder del color per anticipar una comunitat i per fer que la capital més pobra d'Europa sigui l'única on tothom parla d'art al carrer i als cafès. Al mateix temps, però, els llargs tràvelings i els plans curts ensorren l'exemplaritat d'aquesta ciutat estètica i posen en evidència altres superfícies que es confronten a les afirmacions de l'orador.


20 de maig
Gordon Matta-Clark
The Wall, 1976-2007, 15 min 34 s
Conical Intersect, 1974-2005, 18 min 40 s
Sous-sols de Paris (Paris Underground) , 1974-2005, 25 min 20 s

The Wall comença amb l'afirmació següent: «El 1976, com una part de l'exposició Soho in Berlin, Gordon Matta-Clark va viatjar a Alemanya amb la intenció de fer volar una part del mur Berlín. Dissuadit pels seus amics de dur a terme aquesta acció suïcida, el resultat va ser la performance següent». Es tracta d'un document excepcional sobre una performance poc coneguda de l'artista, que és el retrat històric d'un paisatge polític i físic que ja no existeix. Conical Intersect va consistir a retallar en forma de con recargolat dos edificis del segle XVII al carrer Beaubourg, destinats a ser demolits com a part de la renovació urbana del barri de Les Halles, on es va construir el centre Pompidou. El fotògraf i realitzador de vídeos Marc Petitjean va enregistrar el procés de tallar el buit cònic en els edificis, que va durar dues setmanes. A Sous-sols de Paris, Matta-Clark explora el París subterrani i mostra les ruïnes arquitectòniques, aparcaments, túnels, osseres, cellers, criptes i soterranis del barri de l'Òpera.


27 de maig
Korpys/Löffler, Nuclear Football, 2004, 30 min 30 s
Korpys/Löffler, Villa Feltrinelli, 2008, 15 min
Pier Paolo Pasolini, Salò o le 120 giornate di Sodoma, 1975, 117 min

Des de principi de la dècada dels noranta, Andrée Korpys (Bremen, 1966) i Markus Löffler (Bremen, 1963) han estudiat com es construeix la realitat i com es representa als mitjans de comunicació. Les seves obres se centren en les posicions i les estructures de poder, i en com es manifesten en l'arquitectura, les jerarquies, els mecanismes de control o l'ús de la força. Korpys i Löffler van obtenir un passi de premsa per filmar la visita del president dels Estats Units, George W. Bush, a Berlín al maig del 2002. El resultat va ser Nuclear Football, un document que se centra només en els actes protocolaris i banals d'aquesta visita. Villa Feltrinelli, produïda per a Manifesta 7, té com a punt de partida aquesta vil·la que va servir de quarter general a la República Social Italiana controlada per Alemanya entre el 1943 i el 1945. Recuperada per la família l'any 1946, Giangiacomo Feltrinelli la va fer servir de cau comunista, cada vegada més implicat amb la militància clandestina fins a la seva misteriosa mort, el 1972. A l'última pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, Saló o els 120 dies de Sodoma (1975), quatre llibertins converteixen la vil·la en la seu d'un pacte orgiàstic, en què cada un es casa amb la filla d'un dels altres. Per una coincidència inquietant, els tres personatges van patir desfiguracions: Mussolini a la Piazzale Loreto de Milà, Feltrinelli pels cables d'alta tensió a Segrate i Pasolini a l'Idroscalo d'Òstia. Avui en dia, la vil·la que va acollir els últims dies d'aquests personatges és un hotel que ofereix «un servei exquisit per al client exigent que busca bellesa, encant i tranquil·litat».


3 de juny
Stéphane Pauvret, Bérangère Jannelle, Sans terre (Landless), 2007, 80 min

Sans terre és una peça de teatre basada en la història de Douglas, un jove brasiler militant del moviment dels sense terra. El punt de partida és Pylades, una peça de Pasolini que reflecteix la situació d'un grup de brasilers sense terra que feien teatre en una comunitat. Com Pasolini en el seu projecte Appunti per un'Orestiade africana, les autores es pregunten qui és l'Orestes d'aquest poble, d'aquesta ciutat, qui és el Pílades d'aquest assentament i qui és Atenea, la deessa de la democràcia.

Programa de Corinne Diserens
Les pel·lícules de Gordon Matta-Clark formen part de la Col·lecció MACBA

Projeccions en VO i VOS

Programa subjecte a canvis d'última hora

Contacte

Programes públics MACBA
Tel. 93 412 14 13
mrubio@macba.cat

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Per què visites la web del MACBA?

Moltes gràcies! La teva resposta ens ajuda a millorar aquesta web.