Tres cadires de vímet sostenen un cos estirat amb rostre de dona, que s’adreça a nosaltres per compartir una situació de fragilitat emocional. "Com puc arribar a tu? Com puc arribar a tu?", ens pregunta mentre mou els llavis i parpelleja. La banda sonora reprodueix frases com ara "On pertanyo? On pertanyo?", i ens adonem que, tot i que es tracta d’una cara humana, en comptes de cap hi ha un coixí. D’altra banda, si bé el trípode, el reproductor —visibles— i l’attrezzo com de teatrí evoquen el caràcter escenogràfic de la peça, la textura del rostre humà i el seu missatge desesperat ens interpel·len d’una manera molt directa, com acostuma a passar en les propostes de Tony Oursler. Interessat en el trastorn de la personalitat múltiple —neurodivergència que consisteix en un desdoblament de la personalitat com a efecte de situacions traumàtiques—, l’artista l’empra com a metàfora de les subjectivitats líquides generades en el context de la societat de masses i el món tecnològic. Els personatges d’Oursler ens recorden la feblesa de la nostra identitat, i com és tirànicament modelada pels mitjans en les societats contemporànies.