L’any 2013, Esther Ferrer recupera algunes de les seves performances més significatives dels anys setanta i, gairebé quaranta anys després, les executa de nou. Si ja el 1975 les havia aplegat en el vídeo "Acciones corporales", aquestes noves accions reprenen el mateix títol. En aquestes performances l’artista es mesura el cos, transita per un espai, deixant-hi les seves petjades i emetent sons espontàniament, i explora nua una habitació amb gestos i moviments mínims. Referint-se a les accions d’aquests anys, explicava en una entrevista al Museu Guggenheim de Bilbao l’any 2021: «Durant mil·lennis, el cos de la dona ha estat utilitzat per vehicular tots els fantasmes, prejudicis i desitjos, clars i no tan clars, dels homes. És a dir, ha estat el suport d’un discurs masculí. En un moment determinat, les dones artistes, com jo, decidim que el cos ens pertany, que el nostre cos és nostre i que podem fer-ne el que vulguem i, per descomptat, convertir-lo en vehicle de la nostra expressió artística i, de vegades, de la nostra lluita feminista».