Ulls, espirals i dianes. Les formes circulars són una constant en la pintura de Charo Pradas, sobretot en els quadres dels anys noranta. Quan se li pregunta per la seva pintura concèntrica, l’artista explica que ja no pinta en vertical i que, per a ella, la pintura és un procés molt físic, més a prop de la sensació i de la reacció, que de la idea i el pla preconcebut. Com a resultat d’una manera de treballar tan física, Pradas crea un territori pictòric en eclosió constant i sovint proper al llenguatge pop. Sembla que la coneguda hipòtesi del matemàtic francès Henri Poincaré sobre l’esfera quadridimensional estaria rere les figures circulars d’aquesta artista que va irrompre en el panorama artístic espanyol en la dècada dels vuitanta. Però, més que una aproximació teòrica, la pintura de Pradas demana atansar-s’hi des de la vida. Més que gestos erràtics, la seva pintura sembla convocar mons onírics, universos mecànics i moviments còsmics. Una abstracció gestual d’una gran força plàstica.