Activitats Cine i vídeo

Petites històries del cinema

11 feb. al 08 abr. 2006

Auditori MACBA. Entrada lliure. Aforament limitat.

Cinema modern per a infants

Petites històries del cinema neix de la juxtaposició de dues propostes historiogràfiques: d'una banda, als anys trenta, Walter Benjamin va escriure l'assaig «Petita història de la fotografia», una breu il·luminació escrita en una època en la qual encara no existia un relat històric sobre el nou mitjà, però que, no obstant això, va irradiar la seva influència al llarg del segle XX. D'altra banda, més de cinquanta anys després, Jean-Luc Godard va proposar les seves Histoire(s) du cinéma, una veritable «altra història del cinema», però també una altra manera de construir històries. La veritable història, ens diu Godard, és en essència un relat, per la qual cosa és encara més veritable. La història de les arts tecnològiques del segle XX és, per tant, una història de posicions, de guanyadors i perdedors, d'alguns que són recordats i altres oblidats, de grans i de petits.
Aquestes històries del cinema són petites en un doble sentit. En primer lloc, plantegen hipòtesis d'altres possibles històries, considerades menors, que han quedat al marge del gran relat de la història del cinema modern. En segon lloc, s'adrecen a públics menors d'edat, amb la intenció de mostrar per què el cinema ha estat l'art més important del segle XX.
Petites històries del cinema és un programa en el qual cadascun dels cinc episodis es presenta com una possible història menor del cinema. Tots els episodis s'han estructurat al voltant d'un concepte central, i cadascun mostra materials de diferents èpoques, gèneres i autors, amb un cert èmfasi en les obres d'animació, que han fet del mitjà cinematogràfic un instrument de representació d'allò que només es veu a través de la il·lusió fílmica.

Comissària: Carolina Caballero

Programa

Dissabtes a les 17.30 h.

11 DE FEBRER
Al país de les meravelles

Durada de la sessió: 86 min.


Petites històries del cinema arrenca amb el personatge literari de Lewis Carroll, lloc comú per a cineastes i artistes. Alícia remet al món del despertar dels sentits de la infància, i al deixar-se endur per la fantasia. Volem que els nens i nenes experimentin Petites històries del cinema, travessant –com Alícia– el llindar que separa allò que ens és conegut d'allò que és màgic, per descobrir peces i fragments de la història del cinema que queden al marge del que s'ha establert en paràmetres comercials.

Necoz Alenky [Alguna cosa d'Alícia]. Jan Svankmajer, 1988. 86'

El cinema de Svankmajer és un cinema «en cru», desproveït de l'artificiositat de les modes i els acabats d'alta tecnologia, i, no obstant això, representa una de les propostes més actuals d'un mestre indiscutible del cinema contemporani. L'Alícia de Svankmajer, tot i que es tracta d'una pel·lícula de fotografia no pensada per a la petita pantalla, i amb un ritme més lent que el de les pel·lícules de la cartellera, connecta amb els infants per mitjà d'un món ple de fantasia que els més petits poden entendre i gairebé tocar. Pràcticament sense diàleg, s'acosta d'una manera original al text de Carroll tot respectant la força del relat victorià original. La seva versió d'Alícia al país de les meravelles es troba a les antípodes de la versió de Disney, i arriba a la sensibilitat infantil per mitjà d'altres canals no explorats en el cinema comercial, sense cap sentimentalisme.


25 DE FEBRER
Entre el dibuix i l'escriptura

Durada de la sessió: 56 min.

Una celebració de la gestualitat plàstica. La fascinació dels cineastes i els artistes pel traç es tradueix en peces que, des del documental fins a la ficció, plasmen la bellesa de la marca d'un guix sobre la paret, taques de pintura sobre un vidre, dibuixos sobre el cos o ratlles sobre el cel·luloide. Algunes de les cal·ligrafies es cotitzen en el món de l'art, i d'altres són anònimes; n'hi ha sobre suports tradicionals i altres sobre suports inusuals, però en conjunt dibuixen aquest recorregut atemporal pels rastres d'un llenguatge visual que al·ludeix a un estadi alternatiu a l'escriptura.

Baby Boggie [Una nena molt curiosa]. Paul Julian, 1955. 6'

Excel·lent recreació –i, alhora, homenatge– dels dibuixos animats infantils, en aquest curt en què una nena intenta esbrinar d'on vénen els infants. Pel·lícula creada als mítics estudis americans UPA, que malgrat tenir una trajectòria breu van aplegar el disseny i la música més avantguardista dels anys cinquanta en curts animats, i que van fer de l'animació limitada un art i van acostar els adults a aquest mitjà amb personatges com ara Mr. Magoo i les històries de Gerald Mc Boing Boing, entre altres.

Maneras [Maneres]. Andrés Hispano, 2005. 50'

El programa de BTV Boing Boing Budhha va dedicar un monogràfic a la gestualitat plàstica, alternant l'alta cultura i la cultura popular amb fragments de procedència molt diversa. Aquest muntatge recull fragments d'Apostrophe, un migmetratge documental sobre el grup grafiter Barnstorme, Joan Miró mentre cremava quadres seus i era fotografiat per Català Roca, i el traç d'artistes com ara Frederic Amat, Antoni Tàpies, Pablo Picasso i Oscar Fischinger. Presentem una reedició d'aquest programa, realitzada pel seu director en exclusiva per a Petites històries del cinema, que inclou nous fragments, com ara «Free Radicals», de Len Lye; «Cada día paso por aquí», de Raúl Arroyo, i «Body Song», de Simon Pummell.

11 DE MARÇ
El cos, primera matèria

Durada de la sessió: 46 min.

Aquest programa convida a la reflexió sobre els límits del cos humà, amb peces que tracten temes com la duplicació, la transformació i la deformació, i entenent el cinema com l'àmbit d'allò que és impossible fet realitat. L'animació –ja sigui de dibuixos, plastilina o digital– es presta com cap altre mitjà a la mal·leabilitat d'uns cossos que, en aquesta sessió, ressusciten i sobreviuen a tota mena d'abusos i desmuntatges.

King Size Canary [Canari gegantí]. Tex Avery, 1947. 8'

Un gat mort de fam troba un petit canari i un flascó de poció per aconseguir créixer al màxim. Com és d'esperar, la cosa es complica i acaben convertint-se en gats, gossos, canaris i ratolins agegantats. Tex Avery va crear un estil propi de dibuix animat que té com a senya d'identitat més destacada l'exageració extrema.

Pinocchio [Pinotxo]. Gianluigi Toccafondo, 1999. 6'

Versió poètica del conte en la qual els personatges s'estilitzen, es transformen i es deformen en un elegant joc visual. Toccafondo va començar manipulant la imatge rodada amb deformacions fetes movent el paper a la màquina de fotocòpies i afegint-hi dibuixos i color a mà. Tot i que actualment utilitza tècniques digitals, l'aspecte és encara el d'una pintura en moviment.

Manipulation [Manipulació]. Daniel Greaves, 1991. 7'

Un dibuix descartat interactua amb una taca de tinta, fins que la mà del seu creador entra en escena per «jugar» amb el personatge. Excel·lent exemple d'animació metalingüística que fa servir diverses tècniques manuals.

Your Face [El teu cap]. Bill Plympton, 1987. 3'

El cap d'un home experimenta estranyes transformacions mentre canta la cançó «Your Face». Aquesta pel·lícula va donar a conèixer internacionalment l'autor novaiorquès. Plympton barreja la tradició dels dibuixos animats clàssics americans amb el còmic i la il·lustració underground.

L'Homme à la tête de caoutchouc [L'home amb el cap de cautxú]. Georges Méliès, 1901. 25"

El món dels primers efectes especials en l'estat més primitiu. Un home infla un cap com si fos un globus.

Sledgehammer [Martell-piló]. Stephen Johnston, 1986. 4'

La cara de Peter Gabriel manipulada fotograma a fotograma, amb animacions de plastilina i pixilació, al ritme de la popular cançó de l'excantant de Genesis. Als vuitanta Peter Gabriel va elevar el llistó creatiu dels vídeos musicals amb aquesta peça d'animació de plastilina i objectes que va obtenir nou premis MTV, i en la qual van col·laborar autors de la talla dels germans Quay i Nick Park.

Cartoon Factory [La fàbrica de dibuixos animats]. Dave i Max Fleischer, 1924. 7' 52''

Aquest capítol de la sèrie «Koko el pallasso» comença, com tots ells, amb el personatge que adquireix vida de la mà del seu creador, Max, que no deixa de fer-li la vida impossible a la seva creació. Els germans Fleischer, creadors de Betty Boop i responsables de portar Popeye del còmic a la gran pantalla, són una peça clau en la història de l'animació. La modernitat de les solucions tècniques, visuals i narratives que van adoptar els va portar a tenir més popularitat que Disney durant els seus primers anys.

What is That [Què és això]. Run Wrake, 2001. 3' 17''

Inspirat per l'animació de pioners com Len Lye i els germans Fleischer, Wrake també va trobar en el dadaisme, el grafisme rus dels anys vint, l'art pop i el grafit importants influències per al seu treball. Personatges grotescos com Capdecarn surten en aquesta peça de dibuixos de colors vius, ritmes hipnòtics i retalls fotogràfics.

Tma-svetlo-tma [Foscor, llum, foscor]. Jan Svankmajer, 1989. 6'

Diverses parts d'un cos humà s'encreuen i es troben en una petita habitació fins que, després d'haver provat algunes opcions, descobreixen el seu lloc correcte. El tema s'ha tractat sense violència, creant fins i tot una certa comicitat per allò que té d'insòlit la situació, encara que cal prevenir sobre l'inevitable accent sinistre que adopta la peça.

25 DE MARÇ
Jocs

Durada de la sessió: 61 min.

El circ d'Alexander Calder és una cita ineludible quan es parla de pel·lícules artístiques d'interès per a infants. Tot i que no és una peça infantil, transmet el plaer de jugar a representar. Juntament amb aquesta obra se n'han seleccionat unes altres tres en les quals és present aquest caràcter lúdic. Un seguit d'artistes familiaritzats amb el món de l'escena mostren la seva creativitat en petits escenaris.

There it is [Aquí el tenim]. Charley Bowers, 1928. 17'

Director, animador i actor, Charley Bowers té el geni de Buster Keaton i la imaginació i la tècnica del mestre de titelles Starewicz. Admirat pels surrealistes, el cinema de Bowers va caure en l'oblit fins que als anys cinquanta la Filmoteca de Toulouse va començar a recuperar-ne bobines perdudes. Fins fa cinc anys no es va poder presentar una antologia del seu treball. Aquesta comèdia destil·la el passat circense de Bowers i la seva passió per l'animació stop-motion.

Le Cirque de Calder [El circ de Calder]. Carlos Vilardebó, 1961. 19'

Alexander Calder, ja octogenari, presenta el seu fantàstic circ i li dóna vida amb les seves mans. La fascinació de Calder pel circ es remunta als anys vint. L'any 1927 va crear a París el circ que surt en aquest documental. Es tracta de petits actors de filferro i drap enginyosament articulats per poder fer tots els números clàssics de circ. En el moment de la seva creació, l'avantguarda parisenca s'acostava a l'estudi de Calder per veure el circ en acció; la pel·lícula documenta una d'aquestes vetllades i posa en relleu la personalitat extraordinària de l'artista.

Next [El següent]. Barry J. Purves, 1989. 5'

Un actor amb aparença de William Shakespeare es presenta a un càsting. En escena desplega tot un ventall de recursos d'actor mentre repassa obres com ara Romeu i Julieta, Hamlet i La tempesta, entre moltes altres del cèlebre autor britànic. L'obra de Barry J. Purves, un dels autors de titelles més famosos dels anys vuitanta i noranta, està íntimament lligada a l'escena per mitjà de curtmetratges com Rigoletto, Screen Play i Achilles, en els quals projecta en els titelles els seus inicis com a actor de teatre.

Deu dits. Frederic Amat, 1995. 20'

Document enregistrat per l'artista Frederic Amat a partir de l'última representació de l'espectacle La guinda, de Teresa Calafell, una representació en la qual les mans, envoltades d'objectes quotidians, són les protagonistes. Teresa Calafell és actriu, titellaire, dissenyadora de vestuari i escenògrafa; juntament amb Joan Baixas, va ser fundadora del grup teatral La Claca. Frederic Amat, artista i escenògraf prolífic, va debutar l'any 2002 com a director d'escena amb l'òpera oratori Oedipus rex, i ha trobat en l'audiovisual una nova forma d'expressió, amb obres com Foc al càntir i Viatge a la Lluna.

8 D'ABRIL
L'esperit de l'animació

Durada de la sessió: 59 min.

Al contrari que en les natures mortes, el cinema fa servir els objectes per escenificar la vida i el moviment. Com a l'arte povera o al cinema matèric, les peces d'aquesta sessió prenen com a punt de partida els elements més humils. El poder alquimista de l'art i del cinema els transforma en peces vivament exquisides: pedres amb vida pròpia, ales d'arnes que tornen a volar, rodes i altres objectes que es mouen per ells mateixos... Sembla que les coses obeeixin els directors d'aquestes pel·lícules sense actors.

Furniture Poetry [Poesia moble], Paul Bush, 1999. 5'15''

«¿Que és el que impedeix suposar que aquesta taula desapareixerà o modificarà la seva forma quan ningú l'observi, i quan algú la torni a mirar, torna a canviar?» Paul Bush parteix del debat epistemològic entorn de la percepció i la lògica i respon a la pregunta de Ludwig Wittgenstein amb humor. El resultat, Furniture Poetry [Poesia moble], una pel·lícula animada en stop motion en la qual mobles i objectes quotidians adquireixen vida pròpia. La pel·lícula s'ha mostrat en alguns dels festivals de cinema més importants, com el de Cannes, i ha recollit premis a certàmens d'arreu del món.

Mothlight [Llum d'arna]. Stan Brackhage, 1963. 4'

Una pel·lícula composta per insectes, fulles i altres detritus col·locats entre dues bandes de cel·luloide transparent que passen en silenci, a una velocitat vertiginosa, davant els ulls de l'espectador. Stan Brackhage va fer gairebé tres-centes vuitanta pel·lícules d'entre 9 segons i 4 hores de durada que l'han situat com una referència del cinema americà experimental.

Blacktop: A Story of the Washing of a School Play Yard [Asfalt: història de la neteja del pati d'una escola]. Charles i Ray Eames, 1952. 12'

Des del 1950 fins al final dels anys setanta, la parella de dissenyadors i arquitectes Charles i Ray Eames va signar un centenar de pel·lícules al voltant de temes del seu interès, com ara el disseny, l'arquitectura, les matemàtiques i les joguines, amb un acostament de vegades educatiu i altres simplement lúdic. En aquesta pel·lícula, els directors observen a través de la càmera l'aigua que banya el pati d'una escola, recreant-se en les textures de l'asfalt i l'aigua escumosa. Un exercici senzill i hipnòtic que exemplifica un cinema sense pretensions però amb un efecte visual complex.

Trigger Happy [Gallet fàcil]. Jeff Scher, 1997. 4' 45''

Monotips contrastats en blanc i negre mostren les siluetes de joguines, botons i altres objectes a ritme de música reagge. Un tret posa punt final a aquesta ràpida successió d'objectes que adquireixen vida pròpia gràcies a l'animació.

Der Lauf der Dinge [El curs de les coses]. Peter Fischli i David Weiss, 1987. 30'

Dins del seu estudi els artistes suïssos Peter Fischli i David Weiss van construir una enorme estructura de cent metres de longitud composta per deixalles i objectes quotidians: teteres, rodes de cautxú, sabates velles, globus, rampes de fusta entre altres. Van calcular el moviment dels objectes i van fer servir el foc, l'aigua, la gravetat i la química per crear una espectacular cadena de reaccions. Una performance d'interaccions físiques que crea un caos precís i elaborat.

Contacte

Programes públics MACBA
Tel. 93 481 46 81
programespublics@macba.cat

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't