Presentat a la documenta de Kassel del 2012, The Radiant explora els efectes de l’11 de març del 2011, quan el terratrèmol de Tohoku va provocar un tsunami a la costa oest del Japó que va matar milers de persones i va causar l’enfonsament parcial de la planta d’energia nuclear Fukushima Daiichi. Amb una banda sonora que evoca les pel·lícules de ciència-ficció de la new-wave i els programes de ràdio dels anys seixanta i setanta, The Radiant crea el clima d’una amenaça invisible, l’impacte de la qual no es pot mesurar.

Construït a partir de metratges històrics i també d’enregistraments dels fets del 2011, el film recupera les promeses històriques que van anar associades a l’arribada de l’energia nuclear i el perill real de la pluja radioactiva. The Otolith Group incorpora imatges de les ciutats il·luminades del Japó i els pobles evacuats en els mesos immediats al desastre. En una regió molt animista que homenatja déus locals vinculats a elements com el mar, la pluja o la terra, s’ha arribat a creure que la radiació aporta un segon nivell d’invisibilitat a aquestes divinitats, que no són capturables amb cap càmera. Per això al film hi ha una seqüència en què es desmunta una càmera. D’altra banda, el film incorpora un comptador de sons que detecta els punts de més radiació. Si bé una càmera no pot «capturar» la radiació, aquest comptador pot llegir els punts en què aquesta és més intensa, com als desguassos i en aigua estancada. Com que la radiació, a diferència d’un terratrèmol, no té presència visual, les descripcions sonores són molt més útils. The Radiant incorpora aproximacions sensorials diferents de les visuals per accedir a aquesta amenaça tan invisible com perillosa.

Com expliquen els mateixos autors del film: «The Radiant té a veure amb formes de poder implícites i d’identificació amb la potència que dona l’energia atòmica. Tot el projecte de l’energia nuclear és una empresa prometeica en què ciència i tecnologia prenen el control de processos bàsics de reaccions en cadena, i ho fan, suposadament, pel bé de la humanitat. L’última persona que va atribuir aquesta mena de dimensió prometeica a l’energia nuclear va ser el filòsof Günther Anders, el primer marit de Hannah Arendt, que a la dècada del 1950 va escriure The Antiquatedness of the Human Species. The Radiant són totes aquelles persones que es creuen totpoderoses perquè s’identifiquen amb l’energia d’allò nuclear. The Radiant és el mateix Japó, i dins d’aquest, Tòquio, la ciutat de la llum que es veu ben a l’inici del film en un pla des de dalt, des de la 52a planta de la Mori Tower. Tòquio és com el germà bessó malvat de Fukushima, que es troba més amunt, al nord-est –una ciutat de província, local, antiquada, i en certa manera menyspreada per la gent de Tòquio».