A mitjan anys setanta, l’obra de Francesc Torres adquireix una dimensió narrativa que prové de la investigació dels formats de l’acció (on la paraula del mateix artista en constitueix un element essencial). Ben aviat, el cos de l’artista, la seva presència física, ja no intervé en la formulació de l’obra. [...] Torres analitza i denuncia la relació de la col·lectivitat amb la seva història recent i el present. S’inaugura així una línia temàtica que continuarà fins avui i que s’expressa en obres com ara Residual Regions (1978), Belchite/South Bronx. A Trans-Cultural and Trans-Historical Landscape (1988) i Oscura es la habitación donde dormimos (2007). La Guerra Civil espanyola i la dictadura de Franco no són fets externs al present nostre, com ho demostra així mateix el corrent d’opinió que ha generat la Llei de la Memòria Històrica o les decisions que permeten o no excavar les fosses comunes d’afusellats durant la guerra i els anys de repressió immediatament posteriors. Torres cita un conflicte local com a expressió de la violència universal i atemporal, la generada per l’enfrontament ideològic i la gratuïta i sense raons.

Bartomeu Marí: Francesc Torres, catàleg de l’exposició Da Capo, realitzada al MACBA l’any 2008.