Francesc Torres va arribar a la pràctica artística a través de la investigació sobre les possibilitats expressives de la paraula i les recerques matèriques sobre el llenguatge. A la segona meitat dels anys seixanta, va presentar una sèrie d’obres objectuals que compartien l’interès d’aquell moment per acabar amb el mite de la subjectivitat en l’art i acostar-se al minimalisme. En aquest context, va incorporar les nocions de prototip i de fabricació, la recerca formal i l’enginyeria. Tanmateix, a Torres li interessa l’obra en la mesura en què és acció: el poema existeix quan és llegit i l’obra quan algú la percep. A partir d’aquesta idea, els anys 1968 i 1969 proposa una sèrie d’escultures «retallables» perquè es puguin muntar com si es tractés d’un dispositiu mecànic. Produïdes amb cartró, Torres construeix objectes per lletrejar paraules i prototipus per construir poemes.