Josep Grau-Garriga va ser un artista clau en la renovació del tapís i l’art tèxtil contemporani, tant en l’àmbit nacional com internacional. Després de formar-se en pintura, dibuix, escultura i gravat a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, va fer algunes incursions en la pintura mural i el vitrall artístic adaptats a l’espai arquitectònic de diversos edificis del territori català. El 1957 va començar a treballar amb Miquel Samaranch a la manufactura Aymat de catifes i tapissos, des d’on l’any següent va idear l’Escola Catalana del Tapís, que li va permetre poder treballar amb artistes com Joan Miró, Josep Maria Subirachs i Antoni Tàpies.

El mateix 1957, i en relació amb la seva feina a la Casa Aymat, Grau-Garriga va fer el seu primer viatge a París, on va conèixer Jean Lurçat, mestre renovador del tapís a partir d’una relectura del tapís gòtic, pel qual sentia fascinació. Després d’un parell d’anys de creacions influenciades per aquest artista francès, el 1959, impressionat per l’informalisme matèric i gestual de Jean Dubuffet, comença a qüestionar la seva pràctica i recondueix les seves investigacions cap al pes de la matèria com a element clau per aconseguir l’autonomia del tèxtil en tant que obra d’art. A partir d’aquest moment, introdueix en els seus tapissos nous materials de caràcter més proper i menys «noble», com poden ser el jute, la corda, o el fil metàl·lic. També comença a combinar fils de diferents gruixos i a aplicar la tècnica del nus de catifa, de tal manera que la matèria passa a expressar-se per si mateixa en les seves obres.

Aquesta cerca de l’alliberament tèxtil i els jocs volumètrics dels materials emprats condueixen l’artista cap a una experimentació progressiva de la relació del teixit amb l’espai, que desemboca en un abandonament gradual de la rigidesa i la bidimensionalitat típiques dels tapissos i, en conseqüència, de l’ús del teler i dels cartrons preparatoris per a la seva confecció. Es per això que les obres que va dur a terme a partir dels anys setanta mostren un caràcter radicalment diferent i de tècnica alliberada: són peces de caire cada vegada més tridimensional, que s’allunyen de la seva presentació sobre el mur, augmenten de format i passen a ocupar l’espai on estan instal·lades. En aquest moment, les obres deixen de ser purament descriptives i es revesteixen d’un valor simbòlic que, si bé durant els primers anys tindrà un caràcter èpic, s’acabarà consolidant en una vessant més íntima i poètica, sorgida dels colors i de les composicions realitzades. En aquesta nova simbologia també hi jugarà un paper clau la introducció de materials i objectes vinculats a la seva vida diària personal i professional, com ara sacs d’arpillera, peces de teixit de la fàbrica, peces de roba vella dels seus familiars i retalls de diaris.

A partir dels anys setanta, esperonat per aquesta ocupació progressiva de l’espai i per l’exploració del factor temps en l’experiència perceptiva de l’obra, Grau-Garriga va començar a realitzar un conjunt d’environaments efímers en espais interiors d’edificis monumentals i també en espais públics d’arreu del món, com l’Arras Gallery de Nova York (1971), el Centre Culturel du Marais de París (1975), la pista d’esquí de Sugarbush a Vermont (1978), la Montgomery University de Washington (1979), l’Institut Francès de Barcelona (1984), el Castellet de Perpinyà (1984) i la catedral de Sant Nicolau d’Alacant (1985), entre molts d’altres. Aquests environaments, que va seguir desenvolupant al llarg de la seva vida, es basaven en composicions tèxtils que s’expandien per l’espai i interpel·laven l’espectador, que esdevenia partícip de l’obra pel fet d’habitar-la i circular-la. En alguns casos, aquest caràcter participatiu es concretava encara més, perquè es partia d’un procés de creació col·lectiva i col·laborativa que es materialitzava en la realització de workshops previs amb col·lectius diversos, on Grau-Garriga reivindicava el caràcter pedagògic de l’art i convidava els participants a construir aquelles creacions efímeres.

Durant tota la seva carrera, Grau-Garriga va combinar la creació tèxtil amb la producció artística en d’altres mitjans, sobretot en format de pintures, dibuixos i collages de caràcter introspectiu i una clara tendència cap a l’abstracció. Amb aquestes obres, realitzades amb gest ràpid i gran atenció al detall, l’artista reflexionava sobre l’inconscient i les emocions, no només vinculades a la seva vida personal, sinó també a l’acte creatiu.

Des de 1964 el treball de Grau-Garriga s’ha pogut veure en nombroses institucions d’arreu del món, com ara The Museum of Fine Arts de Houston (1970), el Museo Rufino Tamayo (Mèxic D.F., 1987), el Palau Robert (Barcelona, 1988) i el Musée Jean Lurçat d’Angers (1989 i 2002). Recentment la seva obra s’ha pogut veure també a la 22a Biennal de Sydney (2020).