Fill d’un soldat professional, Aleksandr Nikolajevič Sokurov (Podvorikha, Irkutsk, Sibèria, 1951) va passar la seva infància i joventut entre Polònia i Turkmenistan, seguint les diverses destinacions del seu pare. El 1968 va començar els estudis d’història a la Universitat de Gorki i es va incorporar en una emissora de televisió local per fer-hi documentals. Després de llicenciar-se en història, va ingressar a l’Escola de Cinema de Moscou (VGIK), on, tot i que era un alumne brillant, no li van aprovar el treball de fi de carrera pel seu excessiu “formalisme” i per les “actituds antisoviètiques”. La perestroika i la fi del règim comunista soviètic no li van aportar visibilitat ni reconeixement, però sí que van ser determinants, en aquest sentit, la defensa que el director Andrei Tarkovski va fer de la seva obra i el paper dels nous sindicats. Les pel·lícules Mare i fill (1997) i L’arca russa (2002) van donar-li el reconeixement internacional. Sokurov és actualment un dels directors referents del cinema europeu.

La producció de Sokurov és molt àmplia, amb més de quaranta pel·lícules entre llargmetratges, curts i documentals. Ha dirigit més de quinze obres de ficció i més de 25 documentals, sovint convertits en sèries a través de trilogies. Amb un cinema de gran lirisme i estatisme, Sokurov explora el vessant plàstic de la imatge i els seus possibles significats. Els seus films presenten situacions humanes en contextos de conflicte i dificultat, sovint emmarcats en l’antiga Unió Soviètica. Amb referències a la pintura clàssica, les seves obres difuminen les fronteres entre ficció i documental. Les cintes, amb al·lusions literàries i una persistent consciència de la mort, són poemes fílmics en els quals el paisatge adquireix un gran protagonisme.

Tot i que l’obra fílmica de Sokurov no ha tingut un accés fàcil als circuits de distribució de cinema comercial, des de finals dels anys vuitanta ha estat premiada en diversos festivals de cinema independent i s’ha exposat en museus d’art contemporani.