Al principi dels anys noranta, Jordi Colomer va començar a experimentar amb les possibilitats d'una escultura que s'expandia cap a terrenys escenogràfics i arquitectònics. Com altres obres d’aquest moment, Frase (Der Wachtturm), de 1991, participa d’un llenguatge minimalista construït amb materials pobres que ja apunta alguns els interessos aniran prenent cos dins la seva obra, com el fet d’interpel·lar el lloc que ocupa l’espectador dins l’espai expositiu i problematitzar les suposades fronteres entre realitat i ficció. En el cas de “la frase”, si bé les diferents peces de fusta ens permeten llegir-hi un ritme, una forma, una melodia; ens exclouen d’allò que suposadament constitueix el llenguatge: el significat. Disposats entre cometes d’escaiola, els signes no garanteixen cap significat estable, sinó que al·ludeixen a allò que són: pura convenció. Una comunicació opaca que promet un contingut que no arriba reduint la representació a la seva capacitat sígnica. Una manera de qüestionar la suposada capacitat de representació del llenguatge i, per extensió, de l’art.