Escriptor i pintor nascut a Namur (Bèlgica) el 1899 i mort a París el 1984, Henri Michaux va convertir el viatge ‒tant el real com l’imaginari‒ en el tema central del seu treball. Molt atret per les cultures orientals, va desenvolupar una pintura feta de traços cal·ligràfics i signes com si es tractés d’un alfabet particular, realitzats sovint sota els efectes de substàncies psicotròpiques (són molt coneguts els dibuixos sorgits de les seves experiències amb la mescalina). Des que va arribar a París, el 1924, es va interessar per l’obra de Paul Klee, Max Ernst i Giorgio de Chirico. Incapaç de destriar escriptura i pintura, tots dos registres creatius li van servir per teixir un univers d’una poètica molt personal que mostra amb fascinació la fissura que separa realitat i representació. Tot i que es va iniciar en l’escriptura, des dels anys quaranta la creació visual va anar guanyant terreny en el seu treball. Michaux entenia la producció estètica com una experiència ritual, una acció que, a través de la repetició de certs gestos i moviments, crea un temps diferent, deslligat de la lògica que regeix el dia a dia. És així com, tant en la seva pintura i obra gràfica com en la seva obra escrita, va desenvolupar un estil tens i ràpid, fet com de sacsejades elèctriques, de frases breus i àgils, i de traços enèrgics i rítmics.

Entre les múltiples exposicions que va fer en vida, destaca la gran retrospectiva que li va dedicar el Musée d’Art moderne de la Ville de Paris el 1965 i la del Guggenheim Museum de Nova York el 1978. Des dels anys setanta i fins avui, nombrosos museus i galeries d’Europa, Amèrica i el Japó han mostrat la seva obra.