Si el Grup de Treball sempre havia entès la pràctica de l’art com un instrument d’agitació per mitjà de la paraula i la informació, el Servei Permanent de Resposta a la Premsa va consistir en una nova articulació del grup. En aquest cas, es va constituir com una secretaria d’organització per incidir en el medi social i com un instrument per respondre a aquells fets que es donaven en el marc de la institució artística i amb els quals el grup estava en desacord. De vegades van signar com a Servei Permanent de Resposta a la Premsa i d’altres com a Sector dels Plàstics.

El juny del 1974, en un context de conscienciació del sector de l’art i mitjançant un text que es convertiria en una mena de manifest contra la idea burgesa i mercantilista de l’objecte artístic, el Grup de Treball es va negar a participar en una exposició a la Galerie des Locataires de Nova York. A partir d’aquí, el Grup de Treball va decidir passar a l’acció i el juliol de 1974 va enviar un comunicat, signat pel Sector dels Plàstics, al·ludint a una consciència gremial o professional de l’artista plàstic. El comunicat, que instaurava un Servei Permanent de Resposta a la Premsa, insistia en la inestabilitat professional dels artistes, l’anacronisme de la difusió de l’art i el mercantilisme de la crítica de l’art. El grup pretenia articular una plataforma àmplia que mobilitzés aquest sector. D’altra banda, estava generant un nou tipus de vincle entre la tramesa d’informació i els textos considerats com a obres d’art.

El Servei Permanent de Resposta a la Premsa va escriure diferents comunicats que va enviar a la premsa. Els primers van ser sobre la mostra MAN (Muestra de Arte Nuevo) de 1974 i sobre la instal·lació d’escultures a les autopistes. El primer va ser adreçat a diversos diaris i publicat al Diario de Barcelona el 10 de juliol de 1974. Aquell mateix any s’havia convidat diferents artistes a treballar entorn del tema del model d’automòbil SEAT 133 en una mostra a la Rambla de Catalunya patrocinada per aquesta marca, l’Ajuntament de la ciutat i la Diputació de Barcelona. El segon va ser un comunicat enviat a diaris i revistes com a resposta a un article publicat a La Vanguardia Española el 13 d’octubre de 1974 sobre la instal·lació d’escultures a les autopistes catalanes. El comunicat denunciava que aquesta no era una manera d’apropar l’art a les persones sinó que responia a un ús de l’art per part de les classes burgeses. (Les escultures s’havien escollit segons un concurs organitzat pel Patronato de Autopistas i patrocinat per Autopistas Consesionaria Española S.A. i una entitat bancària dins d’un programa anomenat Arte en la autopista.) No va ser publicat per cap mitjà. Un nou text es va publicar a la revista Wangen número 3, d’Estocolm, el setembre de 1974. S’hi tornava a posar de manifest la situació de manca de perspectives, la repressió cultural i la inexistent llibertat d’expressió que es vivia a Catalunya al final del franquisme.

El novembre d’aquell mateix any, el Grup de Treball va enviar un nou comunicat al sector dels artistes plàstics amb el títol: “Crida al sector dels plàstics”, on proposava una organització global del sector artístic. Amb un to proper al d’un text sindical, reivindicava una solució als problemes de l’artista com la inestabilitat professional i la protecció laboral, la necessitat de nous canals de distribució més cooperatius, posava en qüestió del paper de la crítica i proposava la fi dels circuïts a l’ús com museus i galeries, entre d’altres punts.

La coordinació del número 28 de la revista Qüestions d’Art a finals de 1974 va suposar una oportunitat per publicar alguns dels textos i comunicats produïts pel Grup de Treball des dels seus inicis. El març de 1975 hi va haver encara una darrera carta adreçada al sector dels artistes plàstics. La nova situació política i social amb la fi del franquisme i les divergències internes van marcar aquell mateix any la fi del Grup de Treball.