A finals dels anys setanta, després de la mort de Franco, la producció cinematogràfica de Pere Portabella (Figueres, 1927) s’orienta cap a una doble direcció. D’una banda, cap a un cinema experimental que qüestiona el cànon clàssic del relat forçant els límits entre ficció i documental; i d’altra banda, cap als curtmetratges vinculats a alguna entitat o organització i que, estilísticament, enllacen amb la tradició d’avantguarda catalana. Dins d’aquests últims, destaquen els tres curtmetratges finançats pel Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i realitzats amb motiu de l’exposició antològica sobre Joan Miró que es va fer en aquest col·legi professional l’any 1969. Miró 37/Aidez l’Espagne (1969), conegut també amb el títol Miró de la guerra, n’és un.

Es tracta d’un curt de cinc minuts en blanc i negre amb una seqüència final en color que mostra el conegut quadre Aidez l’Espagne, pintat per Miró durant la Guerra Civil per ajudar la República espanyola. Portabella juga amb un conjunt d’imatges per provocar un sentit oposat al que buscaven els documentalistes franquistes que les havien enregistrat . El cineasta manipula seqüències d’imatges on s’alternen marxes militars amb bombardejos sobre nuclis urbans, manifestacions de militants republicans amb l’enterrament del líder anarquista Buenaventura Durruti, juntament amb un tercer nivell d’imatges, breus i amb plans molt efectius, de quadres mironians que evoquen la tragèdia de la guerra. Dents agressives i ulls inquisidors semblen observar les imatges documentals que veu l’espectador. Renunciant a qualsevol comentari en off, com acostuma a fer en aquests anys, Portabella hi incorpora la simbologia republicana per mitjà de l’Himne de Riego i la Internacional. Miró 37/Aidez l’Espagne suposa un homenatge a la derrota i un cant a la permanència de l’esperança.