L’obra de Miquel Barceló se situa en el context del retorn a la pintura característic dels anys vuitanta i que es va produir simultàniament a Itàlia, Espanya, Alemanya, Àustria i Estats Units. Juntament amb artistes com Ferran Garcia Sevilla, Juan Navarro Baldeweg i José María Sicilia, Barceló es va convertir en un dels representants més significatius del neoexpressionisme. En aquella època Barceló afegia materials poc habituals i capes gruixudes de pintura als seus quadres de gran format. Incorporava algues marines, cendra volcànica, farina, arròs o altres aliments, a banda de residus diversos, com ara capses de cartró o burilles de cigarreta. Des de mitjans dels vuitanta, va anar suprimint aquests elements narratius i es va centrar en la llum, els buits i les transparències. Va ser un procés de simplificació que va culminar amb les pintures blanques, una sèrie molt prolífica, que va començar el 1988, el mateix any que va viatjar a l’Àfrica i que va fer de Mali un lloc d’estada i treball.

Des d’aquell moment, la pintura de Barceló incorpora la vivència de l’artista en contacte amb una nova cultura i una altra natura. Si bé formalment no renuncia a la tècnica informalista, i continua bolcant la pintura directament sobre la tela, la descoberta del món africà n’altera el procés pictòric. Barceló introdueix la representació del paisatge i de fenòmens naturals; hi afegeix iconografies noves, com ara formes orgàniques i d’animals, i a la vegada n’amplia les textures.

Saison des pluies no. 2 forma part d’una trilogia de gran format que Barceló va pintar l’any 1990, quan va tornar d’una de les seves estades africanes, i en la qual descriu l’estació de pluges. És una sèrie de tres quadres formada per Saison des pluies no. 1, Saison des pluies no. 2 i Le Déluge. Els títols (estació de pluges i el diluvi) evoquen el curs d’un riu durant un temporal.

Realitzada amb la tècnica del dripping, Saison des pluies no. 2 mostra la influència del pintor romàntic anglès J.M.W. Turner. La pluja ocupa tota la tela i esborra la diferència tradicional entre fons i figura. Barceló reforça el dinamisme de la pluja i la idea de tempesta a través d’incisions en la pintura. A la part inferior de la tela, insinua formes vegetals i figures d’animals, i fa que les gotes piquin a la superfície del terra formant esquitxos i petits bassals. El quadre captura alhora el moviment en diagonal de l’aigua i la força d’una tempesta, però també l’efecte líquid de la terra molla sota la pluja, una vivència diària que al Sud s’allarga durant mesos. Pintada en tons grisos, blancs, rosats i terrossos, la tempesta no amaga certa sensació de melancolia. A més de captar l’aigua caient amb força, Barceló remet a la condició líquida de la pintura i a la seva capacitat per evocar el pas del temps.