Amèlia Riera va aprendre pintura a l'estudi de Francisco Sainz de la Maza, a Barcelona, en el panorama gris dels anys cinquanta. Ja a la dècada dels seixanta, va formar part del grup inicial del Cercle Artístic de Sant Lluc, també a Barcelona, i del Saló Femení d'Art Actual, impulsat per un col·lectiu de dones pintores clarament reivindicatiu, i va fundar, amb altres artistes, les MAN o Mostres d'Art Nou. Des d'aquest moment i fins a la seva mort, al 2019, Amèlia Riera va treballar en allò que el crític Juan Eduardo Cirlot va qualificar com a «pintura límit». Enfront de l'abstracció informal dominant en aquell moment, va ser capaç d'articular un llenguatge i una iconografia molt propis. Un món misteriós proper al surrealisme i sempre amb una mirada de gènere. Amèlia Riera ha estat, en aquest sentit, una pionera. Els seus quadres presenten éssers a mig camí entre el maniquí i la nina articulada, intervinguts amb cadenes, tanques o panys, i propers al sadomasoquisme o la necrofília. Un erotisme inquietant en un llenguatge molt proper al clarobscur i amb una acusada densitat o textura matèrica. Són significatius els títols d'algunes de les seves sèries, com «Ex-vots», «Sade», «Eroticones», «Electrotèrmiques» o «Vampirisme.»

Amèlia Riera va participar en nombroses iniciatives col·lectives, i també en exposicions individuals, a diferents espais del país, com el Saló de maig (1962), el Palau de la Virreina (1970) i la Galeria Dau al Set (1978), a Barcelona, o el Palau Solterra (2005) de Torroella de Montgrí. A destacar la retrospectiva que es va presentar al Centre d'Art Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat (1995). Després de la seva mort, la seva obra ha estat posada en valor en exposicions com la presentada a l'Espai Volart de Barcelona (2010) i a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona (2022). La seva obra es troba en col·leccions com les de la Fundació Vila Casas, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el MACBA de Barcelona.