Activitats Cine i vídeo

Peter Watkins

14 abr. al 09 juny 2010

Rodatge de

Rodatge de "La Commune" de Peter Watkins, 2001

Sessió: 2 eur Abonament de 8 sessions: 12 eur. Amics del MACBA: gratuït Auditori MACBA. Aforament limitat

Cicle de cinema

El cineasta britànic Peter Watkins (Norbiton, Regne Unit, 1935) és l'objecte d'una retrospectiva que revisa la seva contribució a la cinematografia contemporània i, en particular, la seva condició de pioner del docudrama i del fals documental. Actiu des dels anys cinquanta fins a final dels noranta al cinema i a la televisió, Watkins ha mostrat una preocupació constant per repensar el paper del públic i per alliberar-lo de les estructures autoritàries d'allò que anomena «monoforma», és a dir, el suprasistema que els mitjans formen al voltant de la realitat social. Aquesta preocupació s'ha concretat en recreacions de fets històrics protagonitzades per actors no professionals, en transposicions de l'estil visual del periodisme televisiu que descobreixen el caràcter mític de la seva suposada objectivitat, o en ficcions futuristes –recerques estilístiques adreçades sempre a suscitar la implicació del públic en assumptes crucials per al futur de la humanitat, com la guerra, la llibertat de consciència o la persistència de les desigualtats socials–. Així, la preocupació pedagògica és central en la seva trajectòria, tant en projectes pensats específicament per al seu ús a les aules –com els episodis de The Journey (1983-1985)– com en la concepció del procés de rodatge mateix com a experiència d'aprenentatge col·lectiu –per exemple, en el cas de The Freethinker (1992-1994)– o en la seva lluita per convertir les projeccions de les seves pel·lícules en ocasions per al debat públic. En última instància, Peter Watkins vol subvertir el paper del cinema i la televisió com a garants de l'ordre establert, convertint-los en instruments de revolta. El cicle ha estat comissariat per l'artista lituà Deimantas Narkevicius, que ja va entrevistar Watkins per a la seva peça The Role of a Lifetime (2003), integrada en la Col·lecció MACBA i inclosa a la darrera presentació de la Col·lecció, Temps com a matèria (2009).

Vaig tenir molta sort de conèixer i conversar amb Peter Watkins, un dels cineastes més brillants de tots els temps (i no exagero). És un director que, com a mínim en la meva opinió, va alterar la percepció mateixa de l'art del cinema, del cinema entès –inevitablement– com una certa activitat social. Un cinema creat de manera col·lectiva per individus compromesos i sensibilitzats que són conscients de la motivació política de la seva obra.

El cinema de Peter Watkins és ple d'objectius humanistes. Com a director, aborda les accions de les persones –no necessàriament professionals– en totes les fases de creació d'una pel·lícula; en alliberar la seva creativitat, inspira un canvi a les seves consciències mentre es manté emfàticament subjectiu. Aquesta recurrència constant del procés creatiu no pot deixar indiferent l'observador que contempla allò que el director aconsegueix, i la manera com ho aconsegueix, a cadascuna de les seves pel·lícules, sempre de formes diferents.

Deimantas Narkevicius


El blog "Peter Watkins en el MACBA" (http://blogs.macba.cat/peterwatkins) pretén oferir un espai per comentar les pel·lícules incloses en aquest cicle i aplega alguns textos escrits o actualitzats pel mateix cineasta per a l'ocasió. L'objectiu és recollir la seva invitació a fomentar la participació del públic en un tipus d'activitats (les projeccions de cinema) que normalment es desenvolupen en silenci, però que no hi haurien de desembocar.

Programa

Dimecres, del 14 abril al 9 juny, a les 19 h

DIMECRES 14 D'ABRIL, A LES 19 h

Privilege (Privilegi), 1966, 1 h 30 min
Es tracta de l'única obra narrativa de Watkins, amb elements de documental de rock i de fals documental. El cantant Steven Shorter gaudeix d'un èxit que no es pot comparar amb el de cap altra estrella del món del pop que hi hagi hagut mai: els joves el consideren el model a seguir, el Regne Unit s'ha omplert de locals d'oci que porten el nom de «Steven Dream Palace» i una corporació gegantina gestiona la seva marca. El protagonista assoleix l'apoteosi amb l'actuació del Teatre de la Crueltat, que provoca una experiència catàrtica entre el públic; tot plegat és un intent del govern de canalitzar l'agressivitat dels joves per evitar que arribi als carrers en forma de contestació política. Després de comprar l'opinió pública amb la imatge de Steven el rebel, els poderosos intenten utilitzar la seva «conversió» per fer que les masses recuperin la fe i el conformisme amb les normes socials: «Ens conformarem!».

Watkins crea una al·legoria cinematogràfica satírica i hiperbòlica sobre els mitjans, la cultura pop i el consumisme com a instruments del govern per mercantilitzar i controlar l'oposició a la guerra i altres moviments de protesta. Sorprèn comprovar que el director va convèncer els personatges emblemàtics del Londres més modern de la dècada del 1960 –la model Jean Shrimpton i el cantant Paul Jones– perquè protagonitzessin un film tan summament crític, amb la qual cosa van subvertir la seva pròpia imatge. El públic i la crítica de l'època van considerar massa agra la barreja de teatralitat, sàtira i provocació de la pel·lícula.


DIMECRES 21 D'ABRIL, A LES 19 h

The Diary of an Unknown Soldier (Dietari d'un soldat anònim), 1959, 17 min
Amb la presència del comissari del cicle, Deimantas Narkevicius
Al seu curtmetratge amateur The Diary of an Unknown Soldier, Peter Watkins va fer servir per primer cop l'estil cinematogràfic característic que continuaria desenvolupant durant tota la seva carrera. L'obra reflecteix les vivències psicològiques d'un jove soldat que espera la seva primera (i última) batalla. La manca de pressupost va impedir l'enregistrament de so sincronitzat, per la qual cosa les imatges mudes s'acompanyen d'una veu en off, pertanyent al mateix autor del curt, que llegeix un text del dietari del soldat. Destaquen els primers plans que dirigeixen la mirada de l'observador als ulls del protagonista, mentre la càmera, que es mou lliurement, reprodueix d'una manera summament convincent la sensació d'estar atrapat al caos del combat. Aquestes són les característiques que, amb el temps, es convertirien en els trets estilístics de Watkins.

Culloden, 1964, 1 h 15 min
És el primer llargmetratge de Peter Watkins i, també, la primera pel·lícula de la història del cinema que representa un fet històric amb l'estil d'un reportatge informatiu de televisió. L'obra recrea la batalla de Culloden del 1746 entre l'exèrcit dels jacobites, format per escocesos de les Highlands que donaven suport a la reivindicació del tron britànic per part del príncep Carles Eduard Stuart, i un altre de molt més nombrós que donava suport al rei Jordi II i estava format per protestants de les Lowlands escoceses i diversos clans de les Highlands. L'exèrcit jacobita, famolenc, esgotat, destrossat pels conflictes interns i mal dirigit, va ser derrotat en una hora, i els vencedors van iniciar una repressió cruel: una purga de les Highlands que va destruir la cultura dels clans gaèlics.

Amb el llenguatge dels reportatges informatius de televisió, Watkins estableix paral·lelismes entre la batalla de Culloden i la guerra dels Estats Units al Vietnam. L'estil viu de la cobertura de notícies, aconseguit amb una càmera dinàmica que reacciona davant els esdeveniments, fa contemporani el passat llunyà, com si les imatges s'estiguessin retransmetent en directe des del lloc dels fets. El gènere de l'entrevista, utilitzat també a la pel·lícula, permet que no solament els comandants dels dos bàndols, sinó també els simples soldats, expressin els seus punts de vista, motivacions, temences i estat de salut. A partir d'aquesta pel·lícula, les entrevistes es van convertir en un dels elements més importants de les obres de Watkins. Els actors amateurs comparteixen una relació emotiva amb els esdeveniments filmats, ja que la majoria són descendents directes dels habitants de les Highlands que van ser exterminats, per la qual cosa estan representant la seva pròpia història.


DIMECRES 28 D'ABRIL, A LES 19 h

The Freethinker (El lliurepensador), 1992-1994, 4 h 30 min
Després de diversos intents infructuosos d'obtenir finançament per a una pel·lícula sobre el dramaturg suec August Strindberg, The Freethinker es va revelar com una tasca pedagògica i artística excepcional. Peter Watkins va produir la pel·lícula al llarg de dos anys, juntament amb 24 estudiants que van recollir material, suggerir escenes, dirigir, filmar, muntar, dissenyar el vestuari i també van gestionar-ne la producció i el finançament.

La història de la infantesa traumàtica i marcada per la pobresa, els fracassos matrimonials, la manca de reconeixement professional i la vellesa solitària del famós dramaturg es construeix en forma de collage de diverses capes. La narració alterna quatre línies cronològiques principals i incorpora un gran nombre de mètodes cinematogràfics diferents: fotografia d'arxiu, textos escrits, relació de certes dades de la biografia de Strindberg amb els fets històrics de la vida política i social de Suècia, entrevistes d'estil documental i dramatització d'episodis de la vida del dramaturg, lectura de correspondència, diàlegs de les obres teatrals de Strindberg i debats amb el públic de la pel·lícula. Aquesta diversitat de formes en una mateixa obra cinematogràfica és molt poc freqüent. No s'explica solament la història d'August Strindberg, sinó també la de la creació de la mateixa pel·lícula; i no es parla només del destí dels personatges, sinó també dels actors amateurs que els interpreten, els quals mostren el seu propi punt de vista als debats.


DIMECRES 5 DE MAIG, A LES 19 h

The Forgotten Faces (Els rostres oblidats), 1960, 18 min
En aquesta obra amateur, Peter Watkins recrea episodis de la Revolució hongaresa del 1956 i continua aprofundint en els mètodes que ja havia utilitzat a The Diary of an Unknown Soldier. Com el mateix director declara, va estudiar una pila d'imatges fotogràfiques d'aquest esdeveniment històric, per la qual cosa és possible que això influís en els nombrosos exemples de personatges que miren directament a la lent de la càmera, tret que més endavant esdevindria un dels elements més memorables del llenguatge cinematogràfic de Watkins. D'aquesta manera, s'infringeix una convenció tradicional del cinema: la ficció que els actors no veuen la càmera. Paradoxalment, és precisament la reacció dels personatges davant de la càmera que subratlla l'acte de rodar i destrueix la il·lusió del film com a realitat intacta, que produeix la impressió que la naturalesa dels fets és autèntica, documental. La càmera pateix sotragades en els moments de violència i la imatge es desenfoca i adquireix una estètica semblant a la dels reportatges dels informatius de televisió. Aquest tipus d'estètica tindria un paper destacat a les obres posteriors de Watkins.

The War Game (Joc de guerra), 1965, 47 min
Aquesta pel·lícula pertany a la categoria de documentals imaginaris de Peter Watkins, que representen el possible curs dels esdeveniments en un futur proper. Per preparar un film sobre la guerra nuclear i les seves conseqüències, el cineasta va entrevistar metges i científics i va estudiar la informació d'accés lliure sobre la qüestió, a més de documents i relats sobre els bombardejos d'Hiroshima, Nagasaki, Hamburg, Dresden i Darmstadt. La pel·lícula mostra la preparació per a l'atac nuclear, l'evacuació massiva, l'explosió devastadora, el patiment inconcebible de les persones afectades per l'explosió i pels efectes de la radiació, i la desintegració social més absoluta. Juntament amb imatges impactants de gran realisme, el film presenta entrevistes amb transeünts, que demostren que la societat no és conscient de les possibles conseqüències d'un atac nuclear, i amb alts càrrecs, els arguments dels quals a favor de l'armament nuclear constitueixen un contrapunt desconcertant de les imatges espantoses de la guerra. La crítica explícita a la política governamental i als mitjans, a més de la crueltat de les escenes, va fer que la BBC, que havia encarregat l'obra en un primer moment, en prohibís immediatament la retransmissió per televisió, proscripció que va durar vint anys. No obstant això, quan es va donar permís per projectar la pel·lícula en sales de cinema, va obtenir diversos guardons, entre els quals l'Oscar al millor documental. També va tenir una influència important en la Campanya per al Desarmament Nuclear.


DIMECRES 12 DE MAIG, A LES 19 h

La Commune (Paris, 1871), 1999, 3 h 30 min
L'última pel·lícula de Peter Watkins és una recreació de sis hores de durada (que es projecta en versió reduïda adaptada al cinema) de la història de la Comuna de París. Arran de la desfeta de l'exèrcit de Napoleó III a la guerra contra Prússia, el poble pateix els estralls de la guerra i la manca generalitzada de feina. La societat es fragmenta, un grup de comuners aconsegueix el poder i funda la Comuna de París. El nou govern segueix les idees marxistes i promou la separació entre Església i Estat, un sistema educatiu laic, ajuts econòmics per a les dones solteres, formació professional per a totes les dones, etc. La camarilla de Versalles, però, reuneix un exèrcit de tres-cents mil soldats i inicia una setmana sagnant en què són assassinats entre vint mil i trenta mil homes, dones i infants de París.
Aquesta obra tardana perfecciona els principals mètodes i objectius cinematogràfics del director: fets històrics recreats amb l'estil dels reportatges informatius de televisió, col·laboració amb actors amateurs que s'identifiquen realment amb els punts de vista expressats pels personatges que interpreten i els complementen amb qüestions contemporànies, la creació cinematogràfica entesa com a procés obert que implica tothom que hi participa, la possibilitat que el públic prengui part en la distribució de la informació i en debats socials, i un exemple cinematogràfic d'activisme polític que estimula la identificació activa amb una determinada postura en comptes de l'observació passiva. No solament els actors de la pel·lícula, sinó també els espectadors, s'enfronten a una pregunta: «Aniries a les barricades del 1871?».


DIMECRES 26 DE MAIG, A LES 19 h

Edvard Munch, 1973, 2 h 52 min
Segons el director, és la seva obra més personal (i, s'hi podria afegir, més emotiva). A la narració de la vida del pintor noruec Edvard Munch, se subratllen diverses línies principals: la seva família, perseguida per la malaltia i la mort; el seu amor impossible per una dona casada; la seva recerca creativa, que el conduí als orígens de l'expressionisme; i els seus vincles amb el grup anticonvencional dels «bohemis de Cristiania», que aspirava a transformar la societat burgesa cristiana i promovia l'amor lliure, la llibertat creativa i els drets de les dones, entre altres ideals progressistes. Les escenes doloroses de la mort dels familiars de l'artista i les escenes dels moments romàntics, que es repeteixen de manera incessant durant tot el film, a més del contrast punyent entre elles, provoquen una tensió extrema i aporten al conjunt de l'obra un intens rerefons emocional. El film es caracteritza pel muntatge impressionista, que construeix els fotogrames amb diverses capes; per exemple, la imatge i el so poden explicar alhora històries absolutament diferents i transmetre sentiments oposats. Fa l'efecte que Munch és qui menys parla a la pel·lícula: la major part del temps, es limita a mirar-nos fixament en silenci.


DIMECRES 2 DE JUNY, A LES 19 h

The Journey – Rësan (El viatge), 1983-1985, projecció dels dos primers episodis, aprox. 2 h
Aquest film pacifista de 14 hores i mitja de durada, rodat als Estats Units, el Canadà, Noruega, Escòcia, França, l'Alemanya Occidental, Moçambic, el Japó, Austràlia, Tahití, Mèxic i la Unió Soviètica, és l'obra més extensa i ambiciosa de Peter Watkins. El cineasta va entrevistar famílies i comunitats de diversos països per esbrinar què sabien de l'armament nuclear del seu propi país i del món en general i de les conseqüències d'una guerra nuclear. A més de les àmplies entrevistes, el film presenta una anàlisi desconstruccionista dels mitjans de comunicació contemporanis i abundant informació sobre l'armament mundial, la despesa militar, l'ecologia, els moviments pacifistes, les diferències entre els rics i els pobres, i la manera com els Estats condicionen els seus ciutadans per demonitzar el suposat «enemic». Es tracta de l'única obra de Watkins que es pot considerar un documental pur. Resulta evident que l'obra està dominada per l'activisme polític i les inquietuds educatives del director, que deixen en segon pla les qüestions formals cinematogràfiques. Watkins volia que The Journey es pogués utilitzar com a recurs educatiu, per la qual cosa va dividir la pel·lícula en fragments de 45 minuts, cadascun dels quals conclou amb una pregunta que pot servir de punt de partida per al debat. A més, va elaborar una guia educativa que complementa el documental.


DIMECRES 9 DE JUNY, A LES 19 h

Punishment Park (Parc de càstig), 1970, 1 h 30 min
Alguns crítics cinematogràfics consideren que aquesta pel·lícula és l'obra més provocadora de Watkins, ja que la crítica al govern supera en duresa fins i tot la de The War Game o The Journey. El film relata els esdeveniments ficticis que podrien ser conseqüència de l'aprovació, als Estats Units, de la Llei McCarran del 1950, que permetria al govern federal detenir qualsevol individu sospitós de constituir una amenaça per a la seguretat nacional. És el 1970, la guerra del Vietnam encara dura i el president Nixon declara l'estat d'emergència. Al desert de Califòrnia, un tribunal civil jutja els detinguts, majoritàriament estudiants, que defensen amb passió idees com el pacifisme o la igualtat social, o bé se'ls acusa senzillament de manca de lleialtat civil. Poden triar entre penes de presó llargues o provar sort i mirar de sobreviure al Punishment Park, un espai de càstig on han de recórrer 85 kilòmetres de desert rocós i abrusador, sense aigua ni menjar, perseguits per policies que tenen armes i vehicles, i que s'ho prenen com un passatemps i unes pràctiques de tir.

Aquesta ficció política es va rodar amb un llenguatge de cinéma vérité tan convincent que un observador que no llegís la nota d'advertiment de la pel·lícula podria arribar a pensar que tot allò va succeir de veritat. Tot i que la sessió inaugural va indignar el públic dels Estats Units, el pas de les dècades ha posat de manifest que, en part, la pel·lícula va presagiar les polítiques secretes de la Casa Blanca. L'objectiu de Watkins és fer que els espectadors es preguntin on comença i on acaba la realitat, què sabem i què ignorem sobre el que succeeix realment, i quin caire poden agafar els esdeveniments si continuem essent uns observadors passius i apolítics de la vida (i dels mitjans).

Fotos per gentiles de Corinna Paltrinieri

Contacte

Programes públics MACBA
Tel. 93 481 79 24
programespublics@macba.cat

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Continguts relacionats

Documents

Enllaços

Per què visites la web del MACBA?

Moltes gràcies! La teva resposta ens ajuda a millorar aquesta web.