Aquesta onada gegantina d’alumini negre, de gairebé tres tones de pes, que ocupa el podi del MACBA, il·lustra la interpretació en clau geomètrica que l’escultor basc Jorge Oteiza va fer de les onades del mar. És una obra d’art públic, pensada, per tant, per ser compartida dins l’espai públic i per interactuar amb els fenòmens de la natura, amb l’entorn urbà i amb les persones que el freqüenten al llarg del dia. 

El 1998, tot just tres anys després de la inauguració del MACBA, Oteiza va rebre l’encàrrec de produir una obra per al museu. De seguida va tenir clar que el que volia era idear una peça que establís un diàleg dinàmic amb les formes racionals i rectilínies de l’edifici blanc de Richard Meier. Un edifici que, per la seva orientació, rep la llum solar des del matí fins al vespre. I així, aquest poliedre negre de formes còncaves, convexes, ondulants i alhora tallants, va arrelar davant del MACBA, per traçar-hi un incessant joc de reflexos, llums i ombres. 

La ola va ser produïda al taller de l’arquitecte i escultor Pere Casanovas, a Parets del Vallès. Es va partir d’un model en bronze, de 5 cm d’alçada, realitzat per Oteiza el 1957. Per traslladar aquesta miniatura a la nova escala monumental, va caldre projectar cinc maquetes més i una sisena de fusta, a mida real. 

Escoltant ara, al costat de La ola, el so continu dels skates xocant contra el ciment de la rampa, ens fem ressò de les paraules que Filipp Shamshin –fotògraf i skater– comparteix al documental Tres obres i una plaça: «Quan la veus, la veus com una onada del mar. I l’skate té molt en comú amb el surf.»