Aquestes obres dels anys vuitanta contenen alguns trets propis de les propostes d’Eva Lootz, una artista nascuda a Viena i instal·lada a Madrid ja des del 1967, que s’interessa per capgirar l’ús habitual dels materials i convertir objectes quotidians en una aposta per la ironia. Així, a “Tres paletas" un objecte de treball al qual se li suposa prou solidesa per desplaçar elements com la sorra o l’aigua, se l’ha reconvertit en una feble planxa de llautó i feltre encerat, negant-li així la seva suposada funció. A “Rama”, l’artista embolica amb fil de coure una branca de fusta de pi, i així n’impedeix el creixement natural i en determina la forma. I a “Sense títol”, Eva Lootz remet a la seva sèrie dels anys vuitanta, “Lengua”, en què experimenta amb diversos materials la imatge d’aquest múscul viscós que ens permet parlar i mastegar. Amb un repertori d’objectes bàsics i realitats universals, convoca continguts al·legòrics i simbòlics. Com escriu Lootz en el seu llibre “Lo visible es un material inestable” (2007): «Ser artista, en el meu cas, es viure la vulnerabilitat amb totes les seves conseqüències. És un obrir-se radicalment a les coses i als altres.»