Complement miraculós

Complement miraculós presenta un fons blanc alterat en alguns punts per gruixos matèrics i amb tres elements visualment destacats. A l’espai central, dues línies negres tracen una creu quadrada, signe icònic d’Antoni Tàpies, amb una inscripció a sota, d’un vernís siena i cal·ligrafiada per l’artista, amb el títol de l’obra, i una segona inscripció al peu del quadre, situada entre parèntesis: «memòria, esperança, Catalunya». És la unió d’aquests tres conceptes el complement miraculós? A la banda dreta, una gran estructura evoca un llibre o un totxo. Elaborada amb terra aspra del país, hi ha gratats uns solcs profunds que marquen una suposada figura humana asseguda en una cadira, nua i sense cap, i les habituals lletres de l’artista: l’a i la t. Sobre aquest conglomerat matèric, Tàpies ha encolat unes fines branques d’arbust sec. I finalment, a la zona esquerra, ja en el límit del quadre, un altre conglomerat de terra del país en forma de piràmide escalonada mostra uns ulls esgrafiats com a signes de vigilància, vida i energia.

Antoni Tàpies va crear aquesta obra per a la ciutat de Barcelona en motiu del Fòrum de les Cultures de 2004. Inicialment, va ser pensada per a ser instal·lada a l’interior de l’edifici del Fòrum, una immensa plataforma triangular de color blau marí fissurada per escletxes per on entra la llum i amb unes vidrieres lluents, ideada per l’equip d’arquitectura Herzog & de Meuron. El quadre, acusadament apaïsat (més de sis metres d’amplada i dos d’alçada), estava situat al cantó de llevant, en un espai hexagonal de parets irregulars i a prop d’una lluerna per on entrava una llum zenital que creava una atmosfera molt especial. El resultat s’apropava a una capella o un altar que convidava a la meditació. Quan, el 2010, l’edifici del Fòrum va ser convertit en un museu, l’obra va ser traslladada a les dependències de l’alcaldia de Barcelona, a la Sala Tàpies, on es troba avui. Si bé ha perdut la seva dimensió originària (vista des de fora del recinte, a través dels vidres foscos, la pintura semblava navegar dins d’un espai indefinit, aquós o eteri), conserva plenament la seva dimensió meditativa.