Moisès Villèlia es va formar al taller de talla del seu pare. La seva obra sempre estarà influïda per l'artesania popular i per l'art d'avantguarda. Amb una destacada producció escultòrica, també es autor d'una obra poètica. En la línia de referents creatius com Àngel Ferrant, Alberto, Julio González, Alberto Giacometti i el constructivisme rus, abandona l'informalisme per situar-se en una avantguarda més conceptual guiada també per la filosofia oriental, una constant en Villèlia des de les seves lectures d'adolescent. Molt crític amb la dictadura franquista, va formar part del Club 49, que va impulsar la modernitat artística en la postguerra més fosca. Als anys seixanta i primers setanta, va viure a París, Quito i Buenos Aires, abans de tornar a Catalunya. Inicialment va treballar la fusta i, per motius econòmics, va provar materials com fils, filferros i botons, i orgànics com la carbassa. Tanmateix, l'obra de Villèlia s'explica per la incorporació del bambú, la lleugeresa i flexibilitat del qual li permet crear unes escultures aèries d'una gran subtilesa i personalitat que donen sortida al seu interès sobre la noció i la plàstica del buit. Per influx d'Àngel Ferrant i Alexander Calder, va ser un constructor d'estructures flotants a l'espai, així com de formes aràcnides i talles. Espai, buit, moviment, cossos orgànics i ombres que es projecten són part, d'una manera natural, de les seves escultures ingràvides.

Des de la seva primera exposició individual al Museu de Mataró (1954), Villèlia va aplegar un grup d'artistes que, amb el nom d'Art Actual, van exposar en aquest museu. El 1958 va exposar a la Sala Gaspar de Barcelona les primeres canyes, que es van convertir en el seu principal mitjà d'expressió. La seva exposició al Museu de Mataró el 1959 va ser cèlebre: Joan Prats hi va portar Joan Miró i Pierre Matisse, i d'aquí van sorgir les primeres col·laboracions amb arquitectes, obrint-se a materials nous com el formigó, la forja o el fibrociment. De la llarga i continuada activitat expositiva de Villèlia, destaquen les antològiques presentades a Espais. Centre d'Art Contemporani de Girona (1990), l'Institut Valencià d'Art Modern de València (1999), la Fontana d'Or de Girona (2005) i el Museu Can Mario de Palafrugell (2014). La seva obra forma part de col·leccions com la del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, l'Artium de Vitòria-Gasteiz, l'Institut Valencià d'Art Modern de València, l'Albright-Knox Art Gallery de Buffalo, el Wilhelm Lehmbruck Museum de Duisburg i el MACBA de Barcelona, entre d'altres.