Activitats Cine i vídeo

Cinemavisió. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000

04 oct. al 29 nov. 2006

1 sessió: 2 € Abonament: 12 € Amics del MACBA: gratuït Auditori MACBA. Aforament limitat

Programa de cinema comissariat per Juan Bufill

El propòsit del programa Cinemavisió. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000 és arribar a descobrir i definir en què podria consistir una visió veritablement cinematogràfica, específica i diferent de les visions pròpies de mitjans anteriors, com la fotografia o la pintura, i lliure també de servituds envers el teatre, la novel·la i el reportatge o el document visual, que han configurat allò que normalment s'entén com a cinema sense més adjectius.

L'objectiu és mostrar que aquest art de la visió cinematogràfica és en certa manera un cinema abstracte —en un sentit ampli de la paraula—, anomenat experimental. Aquesta mostra reivindica la importància de les aportacions d'aquest cinema essencial, visionari, radical i lliure, de les obres mestres de Michael Snow, Stan Brakhage, Paul Sharits, Werner Nekes i altres artistes no prou coneguts ni reconeguts; una importància que es pot equiparar a la que van tenir, per a la història de l'art i del pensament, els creadors de l'art abstracte modern com Vassili Kandinsky, Hans Arp o Paul Klee.

Cinemavisió es proposa al públic com una aventura de la percepció visual i audiovisual (pel que fa a les bandes sonores, hi trobem música de The Velvet Underground, Brian Eno, Terry Riley i John Cale, entre d'altres, o bé sons, o silenci, i, ben poques vegades, paraules). Es proposa com una experiència (experimental ve d'experiència) alliberadora i psicodèlica en el sentit original de l'expressió: obertura de la ment o de l'ànima. Són obres que afinen i enriqueixen la percepció, aprofundeixen la visió de la realitat i l'existència, i transformen la consciència dels contempladors actius.
Per mitjà de la contemplació sense prejudicis d'aquestes obres fonamentals del cinema experimental (33 pel·lícules de 20 autors, amb durades d'entre poc més d'un minut i més de tres hores, distribuïdes en 8 sessions), es pot accedir a una nova visió, i no en un sentit purament òptic o tècnic. Aquestes obres permeten descobrir, experimentar i conèixer, a través de l'experiència de la visió cinematogràfica, precisament allò que no podria ser descobert, experimentat i conegut per altres mitjans.

Les exploracions espaciotemporals del millor cinema experimental tenen aquesta capacitat de transformació alliberadora. D'entrada, deixen enrere el llast de la psicologia burgesa i antiga, de l'avidesa de domini i possessió, i arriben a reunir allò que la cultura material va separar per raons pràctiques: per exemple, ego i univers, subjecte i objecte. Inauguren un nou cinema que es distingeix del de les avantguardes històriques pel fet que té una concepció originalment cinematogràfica, que no sorgeix com una visió o derivació de plantejaments concebuts en mitjans anteriors. Aquest cinema presenta estructures i plantejaments propers als de la poesia, la música o les altres arts plàstiques, però ofereix aportacions específiques que són anteriors a les del videoart i que només han estat superades per aquest en l'espectacularitat i en l'apreciació fetitxista, però no en la radicalitat ni en la intensitat de la seva poesia i del seu pensament.

Les millors aportacions del cinema de la visió no són de l'època de les avantguardes històriques, sinó que se situen, sobretot, a l'entorn dels anys seixanta i setanta. Nova York va ser en aquells anys la capital del cinema experimental, però també van sorgir obres valuoses en altres llocs. I continuen sorgint avui, tot i que en el segle XXI tots els suports audiovisuals tendeixen a formar part d'un mateix art.

Juan Bufill

Programa

DIMECRES 4 D'OCTUBRE, A LES 19.30 h
LA FORMA MÒBIL (85' 49'')


En el cinema, la forma és formació i possible transformació. Les imatges flueixen hipnòtiques. Len Lye dibuixa directament a la pel·lícula, James Whitney absorbeix la nostra visió amb un mandala que sembla un univers en naixement perpetu, Marie Menken inventa el poema cinematogràfic, Bruce Conner aborda el reciclatge fílmic i el cineclip abans que el videoclip existís, Robert Breer la velocitat alegre i fotogramàtica, Stan Brakhage un cinema sense càmera i amb arnes i plantes, Standish D. Lawder el loop minimalista i humorístic, Barry Gerson una percepció ambigua i zen, Pat O'Neill la vibració irreal i Malcolm LeGrice la fuga inacabada i sens fi.

Len Lye
Free Radicals, 1958, 5'

James Whitney
Lapis, 1963-1966, 10', sonora

Marie Menken
Arabesque for Kenneth Anger, 1961, 4'
Moonplay, 1962, 5'
Lights, 1964-1966, 6' 30''

Bruce Conner
Cosmic Ray, 1961, 4', sonora

Robert Breer
Recreation I, 1956-1957, 2'
Recreation II, 1956-1957, 1' 30''

Stan Brakhage
Mothlight, 1963, 3' 14''
The Garden of Earthly Delights, 1981, 2' 30''

Standish D. Lawder
Runaway, 1969, 5' 5'', sonora

Barry Gerson
Group V: Endurance/Remembrance/Metamorphosis, 1970, 12'

Pat O'Neill
Saugus Series, 1974, 17'

Malcolm Le Grice
Berlin Horse, 1970, 8', sonora

DIMECRES 11 D'OCTUBRE, A LES 19.30 h
DIARI FILMAT (180')


Els successius diaris filmats de Jonas Mekas són un fluir de fragments de vida pròpia i d'altres, imatges fugaces, indicis de bellesa quotidiana. A Walden hi ha més ritme visual que no pas paraules. Apareix un sol d'horitzó des d'un tren, el·lipsi de siluetes que patinen sobre gel, un dia veloç davant el mar, un circ com una dansa, nens en llits elàstics, John Lennon i Yoko Ono al llit, The Velvet Underground improvisant, Carl Theodor Dreyer sense parlar, un carboner.

Jonas Mekas
Walden. Diaries, Notes and Sketches, 1964-1969, 180'

DIMECRES 18 D'OCTUBRE, A LES 19.30 h
LA MÚSICA DE LA LLUM (96')


«Imagineu un ull lliure de les lleis de la perspectiva creades per l'home, un ull no influït per la lògica compositiva, un ull que no respon als noms de les coses, sinó que ha de conèixer cada nou objecte descobert en la vida a través d'una aventura de la percepció. Quants colors hi ha en un prat per a un nen que gateja, ignorant del verd? Quants arcs de Sant Martí pot crear la llum per a l'ull que no ha estat educat?»

Stan Brakhage, a Metaphors on Vision

Stan Brakhage
Dog Star Man. Prelude, 1961-1964, 25'
Fire of Waters, 1965, 7', sonora
The Wold Shadow, 1972, 2' 28''
Black Ice, 1994, 2' 30''
Study in Color and Black and White, 1993, 2'
Crack Glass Eulogy, 1996, 6' 6''
Commingled Containers, 1997, 2' 42''
The God of Day Had Gone Down Upon Him, 2000, 49'

DIMECRES 25 D'OCTUBRE, A LES 19.30 h
EL VOL DE LA VISIÓ (190')


«Quan en feu de dos un, i quan feu l'interior de l'exterior i l'exterior de l'interior, i el de dalt el de baix […], llavors entrareu (en el Regne dels Cels)».
Aquestes paraules de Jesús de Natzaret (?), citades per Jonas Mekas al seu Diari de cinema molt abans que Snow fes la seva pel·lícula, semblen configurar-la. La Région Centrale és un monument al cosmos, un paisatge cinematogràfic sense figures, de més de tres hores de durada i en moviment perpetu, filmat amb una càmera mòbil ideada per a aquesta pel·lícula, governada a distància, seguint una partitura sonora.

Michael Snow
La Région centrale, 1970-1971, 190'

DIMECRES 8 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h
FOTOGRAMÀTICA (99')


Aquestes quatre obres es basen en el fotograma, la durada del qual és d'1/24 de segon, i no en el pla. L'obra de Paul Sharits és enèrgica, vibrant, cromàtica, plena i buida, intensa i mística. La seva estructura s'inspira en un mandala tibetà. En l'obra d'Ernie Gehr és protagonista l'estructura i la variació minimalista. Les dues obres de Tony Conrad són gairebé buides i al·lucinògenes. Entre parpelleigs de llum trencada per ombres, descobrim una música visual i podem veure colors que objectivament no existeixen.

Paul Sharits
N:O:T:H:I:N:G, 1968, 36'

Tony & Beverly Conrad
Straight and Narrow, 1970, 10', sonora

Ernie Gehr
Serene Velocity, 1970, 23'

Tony Conrad
The Flicker, 1966, 30'
(AVÍS!: LA VISIÓ D'AQUESTA OBRA ÉS PERILLOSA PER ALS EPILÈPTICS)

DIMECRES 15 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h
FUSIÓ DE TEMPS (90')


Per mitjà de la superposició de diferents filmacions, Werner Nekes i Zbigniew Rybczynski fusionen temps diferents, porten el que és absent al present, mostren alhora el que està separat. Rybczynski acumula temps diferents en un mateix espai. Nekes mostra el que és il·lusori, afegeix al que és aparent el parpelleig de fotogrames buits, aplega nit i dia, espai i cos. L'ésser humà sembla espectral en un espai vibrant. El temps és una fuga, un batec d'aparicions-desaparicions.

Zbigniew Rybczynski
Tango, 1981, 8' 10''

Werner Nekes
Diwan, 1973, 85'

DIMECRES 22 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h
PINTURA MÒBIL (70')


La major i millor pintura cinematogràfica que s'ha fet és aquesta obra de títol pseudobasc i merament fonètic. José Antonio Sistiaga la va pintar, la va esgarrapar i va vessar pintura directament sobre els fotogrames del cel·luloide. Va barrejar diferents tintes i pintures, també retoladors, i la va sotmetre a banys de sorra i d'aigua de mar, entre altres procediments aleatoris. El resultat supera l'expressionisme abstracte de Jackson Pollock, anticipa la pintura de Sigmar Polke i Darío Urzay, en què la matèria és creadora, i ofereix un flux magmàtic i fantasmagòric de visions en transformació perpètua que fan real una expressió d'Ivan Zulueta a Arrebato: «Això no és cine. Això és al·lucine».

José Antonio Sistiaga
...ere erera baleibu icik subua aruaren... , 1968-1970, 75'

DIMECRES 29 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h

EL PAS DEL TEMPS (81')


En aquestes dues obres, el pas i la consciència del temps és el tema central. A Nostàlgia (el primer títol es tradueix com Dit una vegada i és menys significatiu), una veu descriu i anticipa la imatge (una foto) que encara no veiem, i quan aquesta apareix recordem la descripció anterior, mentre escoltem ja la descripció de la foto següent. Aquest desfasament fa que cada moment present estigui relacionat amb el que ha desaparegut i amb el que encara no ha aparegut. Fora d'això, les imatges cremen, els records moren com ho faran els éssers vius de les fotos. I l'obra de Michael Snow representa el temps irreversible, el moviment cap al que és inert. És un lliscament metafísic en què el so és la nau i que té com a forma el zoom cap endavant (fragmentari, amb riques variacions, amb algun flash-back espectral). Una visió essencial del temps i l'existència.

Hollis Frampton
Hapax Legomena I: (Nostalgia), 1971, 36'

Michael Snow
Wavelength, 1966-1967, 45'

Programa subjecte a canvis d'última hora

Contacte

Programes públics MACBA
Tel. 93 481 33 58
programespublics@macba.cat

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Continguts relacionats

Foto

Àudios

Per què visites la web del MACBA?

Moltes gràcies! La teva resposta ens ajuda a millorar aquesta web.