Vital Statistics of a Citizen, Simply Obtained, 1977

Un home amb bata blanca, assistit per unes quantes dones també amb bata blanca, pren mides de les parts del cos d’una dona de manera exhaustiva i minuciosa, incloent-hi les articulacions dels dits de les mans i dels peus, a mesura que la dona es va desvestint. Tot i que és l’home qui pren les mides, les dones l’acompanyen amb una mena de sonalls com en un cor grec. Un cop enllestida l’operació, la dona es torna a vestir amb una roba negra i abandona l’escena. Sense cap element musical, a través del mesurament anatòmic, Rosler al·ludeix a l’estandardització del subjecte dona en una societat tecnològica i burocratitzada. Si a la performance en viu, davant d’una sala plena d’espectadors, un home anava ordenant a la dona que es despullés, al vídeo se senten unes veus en off que van recordant als espectadors que han de guardar les distàncies respecte a l’escena que s’està emetent. En una seqüència final, es presenten fotografies documentals de dones i nens mentre els prenen mides, unes fotografies fetes pel govern americà als anys trenta amb finalitats científiques i estadístiques.

En paral·lel, una veu va enumerant casos de crims i agressions recollits pel Tribunal Internacional de Crims contra les Dones el 1976. El to distant i asèptic de l’escrutini creat per Rosler remet a la institucionalització de la «ciència» del mesurament o antropometria, que va ser utilitzada per fonamentar teories racistes. Des d’aleshores, els estàndards mèdics de mesures s’han convertit en una eina de discriminació sexual i racial utilitzada en contextos com els camps de concentració, l’exèrcit i la policia, però també en escoles, presons i concursos de bellesa.