Utòpics 90. Entre el gir social de l’art i la dimensió estètica de l’activisme Curs a càrrec de Julia Ramírez-Blanco

Traçant una visió panoràmica, aquesta xerrada farà un recorregut pel desig de comunitat dins de l’activisme i l’art dels anys noranta. Anirem des de l’orquestració de les dissidències locals fins a les protestes globals del moviment antiglobalització; passarem pels intents d’unir art i activisme i, finalment, tractarem les pràctiques col·lectives de l’art contemporani. Dins d’aquest últim, abordarem l’anomenat «gir social» i el posarem en relació amb el context del neoliberalisme. En aquest sentit ens formularem una pregunta: és possible llegir pràctiques com l’art públic, l’art relacional o l’art de context com una compensació simbòlica per totes les pèrdues que ha suposat el capitalisme neoliberal?

Les narracions sobre l’anomenada «gentrificació» solen començar amb l’arribada de nous veïns, artistes i burgesos bohemis que, segons s’argumenta, fan de cap de pont en el desplaçament del depauperat veïnat tradicional i en el canvi d’ús del barri, que, mitjançant la seva presència, adquireix un aire elegant i atractiu per als inversors i els pobladors acabalats. Els processos que van tenir lloc a Lavapiés en el canvi de segle posen de manifest que aquestes narracions deterministes amaguen altres alternatives en què els veïns –els nous i els de tota la vida– s’alien en un front en defensa de la vida en comú. 

Tot i que es tracta d’un procés que havia començat a gestar-se molt abans, la dècada dels noranta es caracteritza, entre altres coses, pel triomf de la globalització neoliberal. I aquesta dimensió també es convertirà en un element fonamental de l’art. En aquest sentit, es pot dir que aquesta història comença el 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín, durant el qual tenen lloc tres exposicions que parlen del sentit global de l’art: la Biennal de l’Havana (l’Havana), L’altra història (Hayward Gallery, Londres) i Mags de la Terra (Centre Georges Pompidou, París). Però aquesta idea de la globalització no tan sols va ser temàtica, sinó que es va consolidar en la proliferació d’exposicions internacionals arreu del món que expressaven la fantasia d’un planeta sense fronteres, obert a la lliure circulació artística. Partint de la instal·lació Trans_accions, de Stewart Smith (2012), com a punt d’inici actual, aquesta xerrada es remunta als orígens de les biennals i les megaexposicions dels anys noranta mitjançant un recorregut per diversos exemples paradigmàtics.

A finals dels noranta –una època de renovació urbana extensiva–, Lara Almarcegui va començar a treballar en l’àmbit dels terrenys oblidats, solars i descampats com a únics llocs que s’escapaven de l’excés de construcció i de disseny. Els seus projectes han consistit en la producció de sèries de guies de descampats, i fins i tot en la defensa legal d’aquests espais. Amb la intenció de mostrar l’origen de les «construccions», ha presentat els materials necessaris per fer un edifici o n’ha mostrat les runes després de la demolició, cosa que li permet descompondre una edificació en els seus materials de construcció i mostrar com serà quan sigui demolida. Aquestes instal·lacions, que confronten el públic amb el gran volum i la materialitat de l’arquitectura, han estat una meditació espectacular sobre la relació entre física, política i arquitectura.

L’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN, per les sigles en castellà) va irrompre en l’escena política mexicana la matinada de l’1 de gener de 1994. Armat amb fusells i comunicats poètics, aquest alçament indígena va saber qüestionar els discursos neoliberals i primermundistes que el govern de Carlos Salinas de Gortari havia venut a Mèxic i a l’estranger en el seu esforç per consolidar l’establiment del primer Tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord (TLC-AN). Però, a més, l’EZLN va ser capaç de crear vincles entre els greuges històrics que havien patit les seves comunitats indígenes i la mena de neocolonialisme intern que perpetuaria la implementació total del neoliberalisme a la regió. D’aquesta manera, l’EZLN va ser un dels primers grups –i un dels més vociferants– a iniciar un moviment social a escala nacional i mundial en contra de la globalització.

En aquesta sessió ens aturarem a analitzar com i per què les pràctiques queer-feministes irrompen en l’escenari polític i cultural de finals dels vuitanta, i a Espanya, concretament, durant la dècada dels noranta. Algunes obres ja s’han ocupat d’estudiar la influència d’aquestes aportacions queer-feministes en altres països i en altres contextos culturals, però en una mesura inferior a Espanya. No obstant això, el seu impacte, i sobretot l’agenda antinormativa que van desplegar, encara continuen vigents en l’actualitat.

Durant els anys noranta l’art contemporani va canviar per convertir-se en el que coneixem avui dia en el circuit artístic globalitzat. Va ser una dècada, just després de la guerra freda, marcada per les ruptures en l’orientació històrica i ideològica, però també es va caracteritzar per la continuació dels processos de privatització que havien començat durant els anys vuitanta. De manera simultània a aquestes transvaloracions tan profundes dels conceptes i les pràctiques artístics, el factor «social» es va convertir en un significant important en la producció artística. En aquesta ponència, Lars Bang Larsen, que va formar part de l’escena artística escandinava del moment, ens parlarà del significat del factor social i de com va anar transitant, en l’art, entre la pràctica, l’essència i el simulacre.