Una escolta que aprèn

Anna Ramos, coordinadora de Ràdio Web MACBA.
Encara que molt sovint expliquem Ràdio Web MACBA com un arxiu de podcasts engruixit pel pas del temps, en realitat, és molt menys que això… En aquest sediment orgànic de veus, discurs i so que és RWM, conservem tota mena de formats, expressions, pràctiques i durades, tal com ho fa un arxiu. Però la nostra manera de treballar amb l’àudio, el text i altres accidents auditius és massa capritxosa i voluble per al rigor classificatori del repositori més bàsic. Tampoc quan vam començar, el 2006, teníem la visió de l’arxiu a l’horitzó; es tractava més aviat d’un experiment gairebé a cegues amb la idea del podcasting, quan amb prou feines hi havia pràctiques d’aquesta mena en les quals emmirallar-se. El gest gairebé reflex va ser abraçar la frescor del magazín, i ens vam imaginar que potser el museu podia aguantar el ritme desgastador d’un canal de comunicació propi, una ràdio fora de la ràdio, temps abans també que la capacitat de síntesi i de consum de les xarxes socials ocupessin i excedissin aquest espai. Revisitar el nostre no-arxiu ara, el cúmul de totes les nostres fases i intuïcions, evidencia que no sabíem què estàvem fent. En tot cas, testejàvem, repetíem, canviàvem… Sobretot apreníem. Hi havia alguna cosa en el cor de la proposta –en la iteració compulsiva d’un procés que sempre s’assembla però que canvia perpètuament–, que ens desbordava. És a dir: tot el que demana i regala l’escolta. Una escolta singular: empàtica, tensa, maniàtica. Empàtica perquè exigeix una lectura frenètica i un vocabulari concret com a punt de trobada. Tensa perquè ens desdibuixa per arribar a aquesta escolta, fins a esborrar-nos en el resultat final. Maniàtica, perquè es repeteix, entre l’eco i la psicofonia, en cada un dels seus estadis: des de la primera fase de la investigació al plaer sincer de la conversa; que culmina en la repetició exhaustiva i exhausta de l’edició, el diàleg amb la part sonora i la postproducció. Per a mi va ser aquesta energia intangible i desbordant de compartir un espai per estar «juntes amb», escoltant, escoltant-nos, el que ens va portar a posar-la en el centre. Una nova manera de repetir-nos que implica entendre certa suspensió del temps com a caprici i l’aprenentatge irrenunciable dels nostres processos: tant en el moment central de les converses, el material en cru de la nostra producció, que s’ha anat obrint i col·lectivitzant més del que era imprescindible, com en el projecte en què ens vam embarcar el 2016 amb l’equip més proper, i que ara conforma el Grup de treball de RWM. Sense saber amb certesa què passaria, ens vam proposar ajuntar-nos una vegada al mes amb l’únic objectiu de trencar la inèrcia del productivisme. I veure què passava. O més ben dit: què ens passava. Aquest pensar fent ha sigut gairebé quàntic: podem afirmar que no ha passat res, ja que d’alguna manera seguim complint amb les nostres obligacions bàsiques. I a la vegada ha passat de tot. Sobretot el que no podíem ni imaginar: des de transferències de coneixements en múltiples direccions fins a una llibreria col·lectiva de sons, les nostres primeres intervencions en directe, tallers interns d’antenes i algun altre disbarat que queda entre nosaltres. Aquesta nova interrupció anomenada covid-19, després d’un any llarg de màxima vulnerabilitat, ens ha regalat una altra certesa inesperada: el desig resilient d’ajuntar-nos encara i continuar aprenent en l’escolta.
contacte
AMB EL SUPORT DE: