Simptomart, fòrum interdisciplinari
Coordinat per Enric Berenguer i Clara Garí
Els dijous 25 de març, 29 d'abril i 27 de maig, a les 19.30 h.
Quina relació té l'art amb allò que se'n diu i amb allò que se'n fa? Alguns (no el crític necessàriament), si parlem de l'art és perquè trobem en l'art el símptoma. Símptoma, en el sentit freudià: no pas com la malaltia mateixa, ni com la seva manifestació, sinó com la seva interpretació i el seu tractament alhora. Com a símptoma, l'art interpreta i tracta alguna cosa. Ho fa d'una manera que és la resposta particular d'algú a un punt d'impossibilitat. Però el que té de bo és que és una resposta que no pretén poder resoldre res. I paradoxalment, com a resposta, és ja una forma de tractament. De fet, no hi ha cap veritable tractament que no sigui una resposta. Per això, els mals tractaments del símptoma –que són coses que se li fan a algú– en el fons ben poca cosa curen.
Si hi ha alguna cosa que no ofereix cap dubte és que el símptoma-art és la resposta d'algú. El fet que aquesta resposta d'algú valgui per a altres justifica que un museu pugui ser el lloc d'una cura que cerquem, encara que no sapiguem de què. Tot i que només sigui del desig insadollable de mirar, que és una de les malalties de l'ésser parlant. Però hi ha moltes altres malalties incurables nostres que poden trobar aquí alguna cura, o si més no cercar-la.
Sintomarte convoca, doncs, els qui s'ocupen de l'art des de la perspectiva del símptoma: símptoma de la civilització, resposta a l'horror o a la barbàrie, interpretació, formulació d'un desig o d'una manera de gaudir. També lluita contra les conseqüències de la bogeria, ja sia la que sosté un individu contra el col·lapse del seu món, ja sia la del món mateix, el de tothom.
Enric Berenguer és psicoanalista
Clara Garí és artista
Programa
DIJOUS 25 DE MARÇ, A LES 19.30 h
Realitat i simulacions a l'era digital
Matrix, un producte de masses, replanteja un "clàssic" del pensament occidental: el possible caràcter il·lusori de la realitat sensible, el món real com a constructe i els límits entre pensament i realitat. En aquesta primera sessió del fòrum interdisciplinari Simptomart els "productes Matrix" (llargmetratges, curts d'animació i joc) serveixen de pretext i de fil conductor d'una reflexió que va del vell mite de la caverna platònica als simulacres de Baudrillard, passant per Lewis Carroll, Freud, Lacan o Wittgenstein.
DIJOUS 29 D'ABRIL, A LES 19.30 h
Matrix (II): La perversió de les màquines
A la passada reunió entorn a la pel·lícula dels germans Wachowsky sobretot vàrem examinar l'aspecte "paranoic" de la pel·lícula, és a dir, la construcció d'un món de sentit total, un univers en el que a la falta de sentit amb el que els éssers humans s'han d'enfrontar en les seves vides, li respon la certesa de que no hi ha res que s'escapi a un guió total en el que el més mínim detall està previst i res es deixar a l'atzar. Vàrem posar això en relació amb el que Zizek, citant a Badiou, assenyalava com una passió que havia dominat el segle XX sota diverses modalitats: la recerca desesperada d'allò real, com si això fos l'únic que pot garantir l'existència d'un sentit que no s'esvaeixi.
En aquesta segona reunió ens centrarem en un aspecte diferent, relacionat amb un element diferent del que podem anomenar el "mite Matriu": aquell que es refereix precisament a l'altre sentit de la paraula que dóna títol a la sèrie, és a dir, la matriu com a úter, no com a estructura inert, cibernètica, sinó tot el contrari. En efecte, és un element enigmàtic del film que els éssers humans siguin "desitjats"per les màquines rebels en l'estatus d'embrions dels que extrauen la seva energia. L'explicació explícita que aporta la pel·lícula, on no es dóna a aquesta energia cap qualificació especial, té certa debilitat. Existint altres fonts d'energia més eficaces, com la nuclear, per què serien necessaris éssers vius, precisament humans, per aquesta fi? Aquesta paradoxa és la que tractarem d'examinar, recolzant-nos al concepte lacanià del gaudi. Zizek recorre a la noció de perversió per explicar aquest segon aspecte del mite i alhora, per assenyalar els límits del seu tractaments al film. Per part nostra, anirem més enllà, buscant les raons profundes de l'impacte d'aquestes imatges en les que les màquines actuen com a unes sublims pederastes que gaudeixen amb el cos humà reduït a la condició d'embrió.
Però, no és el cas de l'abús sexual contra els nens, així com en certs crims dels que aquests són objecte (per exemple, els raptes de nens al carrer relacionats amb la venda d'òrgans), un símptoma particularment significatiu de la nostra època? No perquè els abusos en qüestió siguin una novetat, sinó per la seva banalalització i per la seva dimensió pròpiament industrial, al quedar inserits a la maquinària capitalista d'explotació sistemàtica que, per exemple, explota les engrunes de vida en milers de cossos joves confinats en paradisos turístics ad-hoc.
tlf. 93 412 08 10 (ext. 381)
servcult [at] macba [dot] cat