Carregant...

Sense títol, 2005

Collage, 13 unitats dimensions diverses

Creischer reflecteix a través d’instal·lacions, dibuixos i collages, articles i textos, les relacions entre la política oficial (la representada en l’actuació dels governs), els negocis (les grans corporacions financeres i bancàries) i la cultura, on s’originen figures i nous tipus d’alienació i perversió manipuladora. La seva posició ètica es regira contra la crisi dels governs liberals contemporanis i la suposada fatalitat de les crisis financeres, polítiques i socials.

En aquesta obra presenta una sèrie de collages relacionats íntimament amb la història recent d’Alemanya. Actualment encara planegen les ombres de Hitler i de les dues alemanyes; el capital obtingut durant aquells anys continua sustentant econòmicament alguns poders que exerceixen el seu control fins i tot en àmbits com l’artístic.

Glossari Imatges d’Alemanya
El 1997 va tenir lloc a Berlín una mostra anomenada Imatges d’Alemanya. Es concebia com la primera representació detallada del desenvolupament de l’art a les dues alemanyes, com una forma d’unificació inicialment prevista i ara manifesta.
Abans d’aquella mostra hi havia hagut intents semblants, que van fracassar per la intensa sobrecàrrega ideològica de les obres de l’Est i de l’Oest. Per exemple, les mostres dedicades a l’art de l’Alemanya Oriental de Weimar o de Berlín. Però mai no es va intentar articular una exposició amb la ideologia germano-occidental, amb aquesta reeducació per la llibertat i les seves formes d’eliminar els tabús que revitalitzava la conjuntura econòmica, com per exemple, la total bancarrota emancipadora de l’art pop.

Ser alemany
El 1993 va tenir lloc la mostra ¿Ser alemany? a la Kunsthalle de Dusseldorf. La mostra va ser finançada amb fons disposats pel Govern per a una gran campanya contra l’odi i la xenofòbia. Va ser una reacció contra la primera onada d’atacs cap als estrangers, d’incendis a cases de refugiats, de gent de pell fosca apallissada en ple carrer, que en algun cas va arribar a l’assassinat. Mentrestant, es derogava la llei que fins aleshores havia donat asil als refugiats d’Alemanya. Tanmateix, el tema de la mostra era un enfortiment de l’escàs sentiment nacional alemany. També hi va haver una col·laboració de Boris Groys amb el títol: El refugiat des d’una perspectiva estètica, una pel·lícula de l’antisemita Syberberg, a més de moltes obres sobre el tema de ser alemany: banderes, filats de pues, soldats, records i records i aquell silenci singular sobre tots els veritables motius.

Dialèctica
Els atacs contra estrangers i residències de refugiats i els morts van causar un xoc, que en el nostre sector va provocar una didàctica singular. La dialèctica es planteja com una opció: entendre l’orgull de ser alemany com una controvèrsia. Potser alguns van pensar que calia ser tolerant fins i tot amb el menyspreu cap a altres persones, perquè a la República Federal Alemanya aquesta tolerància repressiva sempre va ser capaç de neutralitzar qualsevol sediment polític en l’art. Es podria establir una relació entre aquesta neutralització i els grups violents de la dreta.

Treball de desestigmatització
O la manera com callem i atorguem quan escoltem el terme de «treball de desestigmatització», que es va inventar per poder utilitzar les instal·lacions del Gauforum (edificis administratius arquitectònicament combinats amb una plaça per a desfilades militars del Partit nacionalsocialista alemany), construïdes pels nazis a Weimar per a una mostra d’art de tendències, l’atractiu de la qual era també esmentar alhora la Bauhaus i Buchenwald (camp de concentració). Una gosadia que aportava un aire de vertigen històric, de resum de continguts i significats en una nova generació que només podia relacionar-se amb tot això de manera sentimental, perquè ja havia perdut la sensibilitat per als fets reals.
«Treball de desestigmatització» és un terme que prové del «treball de dol». Aquest terme va ser determinant en les discussions de la postguerra per abordar els crims del nacionalsocialisme a Alemanya i implica un dol que mai no pot tenir fi. ¿Què significa «desestigmatització»?

Esgotats
En algun moment ens sentim massa esgotats per seguir indignant-nos per aquesta forma de sentiment imposat. Simplement desconnectem i tractem de concentrar-nos en una altra cosa.

Pel·lícules
La mostra de la col·lecció Flick va ser inaugurada el 3 de novembre de 2005. Després van venir moltes pel·lícules sobre Hitler i la Segona Guerra Mundial, que ens van donar la impressió d’estar destinades a un perdó mutu permanent i que practicaven una forma particular de record, molt a prop de la psique, sense distància, imatges d’un condicionament, una indústria de llàgrimes. Tu, jo i sentiments obligatoris, com una pell tan enganxosa que és gairebé impossible de treure, i que diu que caldria que fóssim això.

Flick
Quan vam sentir que l’hereu de Flick, el més gran industrial nazi, volia establir la seva col·lecció d’art a Berlín, simplement no ens ho podíem creure. Perquè no podíem separar aquesta col·lecció de l’origen animal dels diners i la malversació de les indemnitzacions als treballadors forçosos de les fàbriques d’armes de Flick. Observem com en els debats que es van fer dies abans de la inauguració, la qualitat de la mostra adquiria una brillantor sorprenent, com si es tractés d’un medi de contrast.

Tortura
Ara es parla dels matisos entre un interrogatori dur i la tortura, es discuteix públicament sobre el tema i la tortura es torna concebible. Es parla de sentiments de seguretat, de por, es parla de casos seriosos, sense adonar-se que obliden els drets humans, perquè aquesta categoria no serveix per a cap imatge d’identitat.

Cadàver
En totes les ciutats es reconstrueixen castells, quarters, presons i edificis per a la burocràcia, de manera que com a reacció involuntària esperem veure-hi entrar els seus ocupants corresponents. I realment el 1992 a la catedral de Berlín, van ser inhumades les restes de l’últim rei prussià.

Llibertat d’opinió
Potser es tractava, precisament per això, de ser una societat pluralista i, en conseqüència, de posar a prova la llibertat d’expressió mitjançant el silenci i l’aquiescència quan es ficaven tots els crims nazis en el mateix sac i es feien desaparèixer en el record, per exemple, Hiroshima o els camps de concentració estalinistes.

Mètodes
També ens va semblar que molts dels nostres mètodes –el treball amb ironia, la informació, l’exageració, la concentració de continguts en una imatge que esclata o ho diu tot de cop–, que tot això ja no podia formar part, intervenir o col·laborar en un nou esforç de la nostra feina que era nacional. Uns anys després, el col·leccionista d’Alemanya occidental Paul Maenz va regalar la seva col·lecció d’art a la ciutat de Weimar. En una entrevista va dir que havia desenvolupat un sentiment patriòtic sense cap distància irònica, i que ja no se sentia orgullós d’avergonyir-se de ser alemany. («Estic orgullós de ser alemany» era l’eslògan del moviment neonazi dels anys vuitanta i noranta).

Festa Nacional
Durant els anys noranta van proliferar a Berlín les mostres temàtiques sobre la nació alemanya. Hi va haver també dies especials per inaugurar exposicions i punts especials de trobada del públic amant de l’art; per exemple, la nova festa nacional, el 3 d’octubre, dia de la reunificació, en què es va inaugurar la primera Biennal de Berlín (Berlin Biennale) com també la gegantesca nova seu del grup Daimiel. Els treballadors de la construcció van sortir per sota de la Porta de Brandenburg mentre Daniel Baremboim dirigia un concert de grues al ritme de Beethoven.

Falange
Dos dies abans de la inauguració de la Col·lecció Flick va tenir lloc un col·loqui a la Universitat, en el qual alguns treballadors forçosos de les empreses Flick van informar sobre les condicions laborals i existencials de les fàbriques Flick durant el nazisme. No podíem veure’ls perquè entre ells i nosaltres es va instal·lar un exèrcit de càmeres que exigien una declaració sobre la col·lecció que estava destinada a ser un dels esdeveniments més glamourosos d’aquella tardor a Alemanya.
Una de les entrevistades declara que per principi les culpes no es poden heretar i, després d’una pausa, que estava convençuda que s’hauria de penjar un cartell al costat de la col·lecció, en el qual s’informés que havia estat finançada amb fons precedents de l’espoliació i la mort.
No es tracta aquí d’aclarir què van deixar d’informar els mitjans en editar la notícia. Es tracta d’establir una relació entre el que s’ha censurat i l’assetjament a aquests testimonis.
Potser es pot comparar la censura d’aquesta falange informativa amb l’aparell de relacions públiques de la col·lecció, que sap dirigir i racionalitzar una i altra vegada les crítiques i les protestes de tal manera que al final es poden comptabilitzar en el seu compte de consens sota la rúbrica del pluralisme.

Progressivitat
Mai no vam entendre els esdeveniments que segueixen com una cadena de causalitats. Sempre havíem pensat que aquí, en el nostre àmbit, érem tots gent d’esquerres, o almenys progressistes. Però molt de temps després vam arribar a entendre que el progressisme havia pres un altre rumb.

Estalinisme
En presència del canceller i dels seus ministres es va celebrar a Buchenwald una missa commemorativa per a les víctimes de l’estalinisme: criminals de guerra alemanys que, poc després de la capitulació, van ser fets presoners en els seus propis camps de concentració, on van morir.

Símptoma
Tal vegada va ser una projecció, però en contemplar la Col·lecció Flick se’ns va fer evident que en l’elecció de les obres es pretenia, de forma tan inconfessa com intencionada, que funcionessin com a coartada del que podríem anomenar un símptoma en alguns treballs, en la seva disposició i en la seva exhibició: els motius de guerra i la violència permanentment reiterats.

Crear tabús
L’exposició Imatges d’Alemanya va provocar una revisió crítica del concepte de llibertat de l’art occidental. Però va prendre un altre rumb. Els comissaris van constatar que a Alemanya Occidental hi havia hagut un consens políticament correcte. Van descobrir l’existència necessària i natural d’un sentiment nacional reprimit per aquest mateix consens. «Reprimit», «convertit en tabú», van dir; aleshores va resultar evident que aquests conceptes se separaven del retret amb el qual sempre anaven units: l’esperpentització del crim nacionalsocialista i el seu aprofitament per al miracle econòmic, per entrar en una altra combinació semàntica: la de «nació».
Experimentem l’exigència d’una suposada disposició física. Se’ns va suggerir, a més, que fóssim víctimes i ingresséssim en les files d’una comunitat d’alemanys que mai no havia percebut d’aquesta manera.

Sospita
Se sospitava que la tolerància era només un indicador d’automenyspreu i d’una germanitat reprimida. I també que aquesta tolerància és la mateixa que accepta que avui dia siguin assassinats els estrangers indesitjables precisament com a prova i confirmació d’aquest automenyspreu.

Reciclat
És possible que la col·lecció Flick sigui el símptoma que ja no es tracta de fer del passat nazi un tabú, sinó de reciclar-lo, de fer un pas endavant i un altre enrere; d’una apropiació de la història, d’una energia que legitima la continuïtat del xovinisme polític; de prendre Auschwitz com a justificació d’«intervencions humanitàries». Durant la inauguració de la col·lecció, Flick es va presentar com un ésser humà que indemnitza els antics treballadors forçosos amb la seva pròpia consciència.
Aquesta forma d’humanitarisme ens ha resultat especialment repulsiva, tal i com s’uneix a aquest mal gust dels privilegiats, dels d’ànima noble, que disposen a voluntat sobre llibertat i autonomia, com una futilitat que a penes pot amagar la brutalitat amb la qual fa acte de presència la pantomima expressa i gratuïta de la ignorància, la sobirania i el domini sobre la justícia i la injustícia.

Reconstrucció
Revisionisme pertot arreu: dues espelmes per a Desdren, un quadre de Gerhard Richter reproduït i ampliat a les dimensions d’un edifici com un logotip de la nova associació d’art i en homenatge a les nits de bombardeigs, una festa de commemoració que es va manifestar en les donacions per reconstruir l’església de Frauenkirche. Reconstrucció, com si fos l’any 1945, la qual cosa només vol dir que després de la unificació de les dues Alemanyes s’iniciava una nova i desvergonyida reconstrucció, com si els responsables finalment adquirissin el dret d’expressar mútuament la seva satisfacció.


Fitxa tècnica

Títol original:
Sense títol
Número de registre:
2694
Artista:
Creischer, Alice
Data de creació:
2005
Any d'adquisició:
2006
Fons:
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA
Tipus d'objecte:
Collage
Tècnica:
Collage sobre paper
Dimensions:
13 unitats dimensions diverses
Crèdits:
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Dipòsit particular
Copyright:
© Alice Creischer, VEGAP, Barcelona
Recursos d'accessibilitat:
No

La Col·lecció MACBA està formada per art català, espanyol i internacional. Tot i que inclou obres des de la dècada de 1920 en endavant, se centra especialment en el període comprès entre la dècada de 1960 i l’actualitat.

Si necessites més informació sobre l’obra o l’artista, pots consultar la biblioteca del MACBA. Si vols sol·licitar l’obra en préstec, pots adreçar-te a colleccio [at] macba.cat.

Si vols la imatge de l’obra en alta resolució, pots enviar una sol·licitud de préstec d’imatges.


Continguts relacionats

Imatges

Alice Creischer, "Sense títol" , 2005 (detall)

Àudios

Son[i]a #55. Bartomeu Marí i Alice Creischer
21.02.2008