Imaginaris postcolonials d’Àfrica Presentació del projecte "In and Out of Brussels"

INFORMACIÓ DE LES PEL·LÍCULES I DELS DIRECTORS

Spectres (2011) de Sven Augustijnen
Vídeo, color, 16:9, en francès, Bèlgica, 2011, 104'

Cinquanta anys després del seu assassinat, Patrice Lumumba, primer ministre del Congo acabat d'independitzar-se, torna per assetjar i turmentar Bèlgica. Per mitjà de funerals, trobades i una visita, un alt funcionari belga que va ser present a Elisabethville el tràgic 17 de gener de 1961 intenta exorcitzar els fantasmes del passat. Amb la Passió segons Sant Joan de J. S. Bach de música de fons, Spectres ens endinsa en un dels dies més negres de la descolonització del Congo belga. En una anàlisi del corpus biopolític, aquesta pel·lícula de Sven Augustijnen exposa la fina línia que separa la legitimitat i la historiografia de qüestions traumàtiques com la responsabilitat i el deute.

Spectres ha estat guardonada amb els premis Public Libraries i GNCR, i ha rebut una menció especial del jurat del concurs internacional de FID Marsella i el premi de la comunitat flamenca a Filmer à Tout Prix (Bèlgica).

Sven Augustijnen (1970, Mechelen) va estudiar a la Real Acadèmia de Belles Arts d'Anvers, l'Institut Hoger Sint-Lukas de Brussel·les i l'Acadèmia Jan van Eyck de Maastricht. La seva obra, centrada sobretot en la tradició del retrat i la frontera porosa entre la ficció i la realitat, es basa en un híbrid de gèneres i tècniques que promou una sensació de desorientació. Les seves pel·lícules han participat en exposicions i festivals a Atenes, Basilea, Friburg, Sant Sebastià, Siegen, Rotterdam, Tunísia, Tel Aviv, Tokio i Vilnius, entre d'altres. El 2007 va participar en el projecte de revista de la documenta 12, en col·laboració amb A Prior Magazine. El 2011 va rebre el Premi Evens d'arts visuals. Viu i treballa a Brussel·les.

Speech Act (2011) de Herman Asselberghs
Vídeo, color, 16:9, estèreo, en holandès subtitulada en anglès, Bèlgica, 2011, 29'

Després d'una meticulosa dissecció dels ordinadors Apple (a Dear Steve), Herman Asselberghs dirigeix l'atenció cap a un altre producte de consum popular: Avatar, la pel·lícula més cara i taquillera de la història. Per mitjà d'un elaborat monòleg interior en forma de classe de cinema, Speech Act aborda una sèrie de temes complexos que van molt més enllà dels interessos que afecten aquesta disciplina. En l'apogeu de la cultura dominant, l'èpica de ciència ficció de James Cameron és l'excusa ideal per formular una crítica transparent, magníficament interpretada per l'actor de Brussel·les Willy Thomas. Encarregada en el context del projecte In and Out of Brussels: Africa Inside Europe, la darrera obra d'Asselberghs parla amb eloqüència de all things black.

Herman Asselberghs (1962, Mechelen) és un artista belga l'obra del qual se centra en la frontera entre so i imatge, món i mitjans, poesia i política. Els seus vídeos i les seves instal·lacions s'han presentat al Centre Pompidou (París), documenta x (Kassel), Deitch Projects (Nova York), CGAC (Santiago de Compostela), hartware (Dortmund), Witte de With (Rotterdam), Netwerk (Aalst), M HKA (Anvers), Van Abbemuseum (Eindhoven), International Film Festival (Rotterdam), Internationale Filmfestspiele (Berlín), FID (Marsella), EMAF (Osnabrück), Medien-und Architectur Biennale (Graz), Rencontres Internationales (París, Berlín, Madrid). El 2007 va guanyar el premi Transmediale de Berlín. Ha publicat nombrosos articles sobre cinema i cultura visual, i és professor del Departament de Cinema de Hogeschool Sint-Lukas de Brussel·les. Viu i treballa a Brussel·les.

Building Stories # 001 [That Distant Piece of Mine] (2012) d'Els Opsomer és un retrat cinematogràfic del paisatge contemporani del Senegal, testimoni de les activitats quotidianes que tenen lloc en un entorn sovint aliè. El punt de partida va ser l'admiració per la gràcia amb què es movien els senegalesos. El seu contacte directe amb la terra, reflex del seu arrelament, indica una confiança en el lloc que ocupen, que els vincula directament amb la consciència històrica. La decisió amb què tots i cadascun d'ells es desplacen pel seu entorn demostra no només "el que són" sinó també "el que han estat". Aquesta connexió entre l'individu i la terra defineix la imatge –sempre intangible i difícil de representar– dels fonaments invisibles i intrínsecs sobre els quals ens desenvolupem.

L'arquitectura o les infraestructures –sovint sembla que els ovnis hagin aterrat sobre el paisatge– semblen òrfenes i generen una forta sensació d'alienació i absurditat. Aquestes relíquies són les restes i els testimonis visuals de tres-cents anys de colonització. La tensió del documental rau, doncs, en la interacció entre el que és familiar i el que és aliè, el que està construït i el que s'ha enderrocat, entre les històries que algú inventa i les que el paisatge divulga. La tensió també es percep entre el passat i el futur, la percepció i l'experiència, entre el que es mou i el que està quiet. Al final, sorgeix un retrat infinit, poètic, que irradia una calma solitària.