al
Durant els anys vuitanta, el pensament entorn de l'art en el context angloamericà experimenta una profunda transformació per la influència de la filosofia i la teoria crítica francesa i, en menor grau, alemanya. La recepció d'aquest pensament va comportar una profunda renovació dels llenguatges i problemes centrals de la crítica i la història de l’art. I, per damunt de tot, va naturalitzar la idea d'un discurs entorn de l'art estrictament teòric, una "teoria de l'art".
La influència d'aquest pensament en el discurs dominant angloamericà, els seus viatges d'anada i tornada, l'acoblament amb la psicoanàlisi, el feminisme i el discurs postcolonial, i finalment la seva expansió acadèmica global, han donat forma al context discursiu en què encara avui ens situem per abordar l'art. Aquest cicle de seminaris pretén, d'una banda, avaluar la vigència dels conceptes, problemàtiques, antagonismes i debats que van marcar la dècada dels vuitanta i, de l'altra, apuntar possibles vies de renovació en un moment en què postures que abans semblaven "radicals" es troben còmodament instal·lades en els entorns més acadèmics.
Judith Barry "A l'ombra de la ciutat… vamp r y", 1985

Programa

Dilluns 5 i dimarts 6 de març, de 19.30 h a 21.30 h.

Dilluns 5 de març
La gran divisió dels anys vuitanta: quan el treball intel·lectual i la crítica social van separar els seus camins...
En aquesta sessió es tractarà de recontextualitzar moltes de les revolucions (i contrarevolucions) intel·lectuals de fa trenta anys: l'auge de les polítiques de la identitat i les teories postidentitàries; la ruptura entre la crítica social i la crítica textual; la formació inicial d'un lèxic crític globalitzat i unit en l'escena acadèmica; i el gir d'alguns grans pensadors cap a l’ètica i la teologia (Derrida), l’estètica i l’epistemologia (Deleuze) o un nou tipus de metafísica (Badiou).

El que aquestes tendències tenen en comú és la difícil relació amb el context reaccionari sense precedents de la política occidental dels anys vuitanta, davant el qual semblen reaccionar o bé fugint del camp de batalla social o substituint-lo per un camp de batalla textual, simbòlic, completament cultural. Una nova forma d'impotència intel·lectual o desconnexió crítica va sorgir d'aquest context, cosa que explica per què és tan difícil avui dia, fins i tot pels intel·lectuals públics més radicals, bregar amb la catàstrofe global i amb les revoltes dels moviments socials. Potser l'any 2011 ha demostrat que el gruix de la casta intel·lectual estava equivocada, com ja va passar l'any 1968, i ha forçat un aggiornamento del camp intel·lectual i el seu sofisticat mercat d’idees.

Dimarts 6 de març
Jugant amb la subjectivitat: l'accident crític i el final de l'individu
Entre els diversos temes que van proposar els pensadors radicals dels anys seixanta i setanta, i que després el món de l'art contemporani es va apropiar, la "crítica del subjecte" potser és el més rellevant. Això és així en la mesura que es va anticipar a l'evolució dels processos artístics, des de la creació individual (el model del "geni") fins a les recombinacions enginyoses (el paradigma del "DJ"); ens va ajudar també a alliberar-nos de monòlits intimidadors com la consciència moral o el "compromís" de l'artista; i, a més, apuntava a formes de crítica radical no predictibles, no individuals i no completament intencionals, que es desenvolupaven entorn de conceptes com "resistència/control", "desidentificació", "involuntarisme" o fins i tot "l'Esdeveniment".

En assenyalar una ruta per abandonar l'humanisme occidental i obrir el camí al relativisme cultural i les afirmacions postcolonials, i en enfrontar la política artística amb les noves tecnologies i una disseminació sense precedents de les percepcions, la mal anomenada "crítica del subjecte" (i les crítiques de la representació i la teorització que se'n deriven) ha inaugurat una nova era en l'antiga relació entre Art i Teoria. Amb tot, corre el risc de despolititzar les noves proposicions de l'art en desconnectar la possibilitat d'aixecament social de qualsevol voluntat col·lectiva (i convertir els esdeveniments crítics en mers "accidents"), oferint-se a imitar i superar la bogeria del capitalisme en comptes de criticar-la d'una manera ingènua.

François Cusset
És catedràtic d'Estudis Americans a la Université de Paris Ouest, editor i columnista. Ha estat director de l'agència d'editors francesa de Nova York, FC. És l'autor de Queer critics: La littérature française déshabillée par ses homo-lecteurs (PUF, 2002), French Theory (La Découverte, 2003; edició castellana: French Theory. Foucault, Derrida, Deleuze & Cía. y las mutaciones de la vida intelectual en Estados Unidos, Melusina, 2005), La décennie: Le grand cauchemar des années 1980 (La Découverte, 2006) i Contre-discours de mai: Ce qu'embaumeurs et fossoyeurs de 68 ne disent pas à ses héritiers (Actes Sud, 2008). La seva obra se centra en la història intel·lectual i la política de la teoria. Els seus últims treballs reflexionen sobre les promeses i paradoxes de l'actual "retorn d'allò crític" i sobre l'eliminació cultural i històrica del "poble" com a concepte i significant en el context de l'actual insurgència global.

Programes públics MACBA
Tel. 93 481 46 81
programespublics [at] macba [dot] cat

Continguts relacionats

Activitats

Àudios

Les derives de la teoria (1a sessió)
Les derives de la teoria (2a sessió)