Relació epistolar en què l’una comença un text i I’altra l’acaba, alternant-se, per tal que els records del que va ser Ara que encara tenim cos emergeixin de manera no directa i suspesa i puguin ser compartits més enllà d’elles, en eterna oscil·lació

Àngela Peris és ballarina, coreògrafa i educadora. Itxaso Corral és artista performativa, investigadora i educadora.
  • 01
    Els ulls de l’Àngela i els meus comparteixen matèria còsmica similar, es sincronitzen, i recordo que en aquell moment ens vam mirar fixament i ens vam dir: Ara que encara tenim cossos proposem un temps suspès, comencem amb un parèntesi i quedem-nos-hi una estona llarga amb la nostra presència-respiració, amb les nostres escoltes-pàlpits i des d’allà… assaborir les boques de la pell i les seves marques, els seus plecs, muntanyes i llacs. Quant de temps hi ha entre el teu cos i el de totes? Les paraules de la Itxaso, disposades així, s’esmunyen entre les meves, que encara no estan dites però que reconec. En algun lloc del cos, la història dels meus ossos es reconcilia amb els teus sons. I els converteix en un llenguatge cel·lular immensament proper.
  • 02
    La Revolució no serà mai televisada. El balbuceig degotant d’aquest Bocabulari és ara, en aquest present que ens bressola i ens agombola. És tan viu, aquest regal, que veig les espirals que deixen els nostres cossos quan es mouen. I aleshores m’adono que aquests moviments que compartim ens transformen a nivell cel·lular, a nivell ancestral. Ja no tornarem a ser les mateixes, com cada dia, mutants, fetes d’intercanvis constants; ens disposem a la possibilitat d’aprendre des de la fricció i l’escolta perifèrica.
  • 03
    Tinc molts dubtes de què és el cos, dubtes que són sinceritats; dubto, per tant soc un cos que oscil·la, que es mou i busca. Penso: quants espais-temps d’oscil·lació s’obren en els contextos educatius? Quins són els moviments d’un cos que aprèn? O fins on podem invocar i mantenir aquest dubte tan cert?
  • 04
    El cos és més antic que la ment. Tinc por d´estar fent la imbècil. El pols, el batec, la sang. L´abisme del buit ens connecta i la massa i les aigües de què estem fetes donen continuïtat als nostres cossos. Practiquem fisiologies com a espais imaginatius i proposem cossos que són substrat i estrats. La por hi és, però és cert que ara mateix, aquí, en aquest aliatge de passar temps juntes, respiro més bé i fa una estona que no serro tant les dents.
  • 05
    Fem sonar la pell! Fem-nos presents amb pausa i calidesa. Siguem amables com si no hi hagués demà. Una amabilitat radical, com un sospir. Jo no et vull ensenyar res, però sí recordar-nos que per ser amables fa falta temps, uns temps afectuosos. Y que per… ser cossos que suggereixen, necessitem ser batecs delicats. Que es panseixen i floreixen a cada instant. Asíncrones i polifòniques. Reconeixent-nos en aquesta manera subtil de dubtar. Dubtar per continuar pensant. Juntes i complexes.
  • 06
    He oblidat el temps quan hem entrat. L’he obviat. Com quan s’obvien les estovalles en un àpat o el tren en un viatge. I aleshores hi he caigut: és el temps que ens ha portat. Ens hem posat taps a les orelles per aïllar-nos del soroll etern. I hem entrat en una altra esfera, la de la pell endins. Per què aquí només hi sento música i pàlpits? Aquesta mena de remor opaca, és la sang que flueix? Com podem fer vida “normal” mentre ens recorren aquests rius vermells? És extraordinari aquest ser circulants. Ara que no escolto les altres les sento més a prop, veig els seus rius de sang, estan posseïdes, mogudes pels seus rius, vermells.
  • 07
    Hem anat invocant una mena de llenguatge, com un idioma lleu que serveix per fer aparèixer connexions, connectar amb coses que no són fàcils d’anomenar o que no vols anomenar directament. Hem convocat al diàleg, a la serenitat, a les ganes de créixer cap a totes bandes, a través del l’impossible.
  • 08
    Què et sembla si ens mostrem sense demostrar-nos que ens exposem? Què et sembla si ens sobreexposem les unes amb les altres i assaborim la intensitat de les nostres cèl·lules? Què et sembla si ens abandonem a aquest instant en què som formes humanes vives sense saber fins quan? Què et sembla si confiem?
  • 09
    Ara que encara som en cossos, barregem-nos membranoses, expliquem-nos les històries de les nostres pells, fem-nos un petit massatge i deixem-nos rastres d’alegries de dits. Aleshores ella, ajaguda d’esquena, parlava des del repòs i podies veure com li sortien les paraules de la boca, suaus i carnoses. Les veies. Era la cosa més semblant a unes vacances a la platja. Aquest vaivé de les onades i les seves fàscies s’obre camí més enllà de la pell. El salnitre en la teva història. La història palpitant dels nostres ossos.
  • 10
    M’havia entestat a convidar-nos a la creació d’un altar. Però l’altar ja érem nosaltres. Aquests espais preciosos que cal conservar i mimar. Cures intensives en un altar. Aquest novembre està sent el més viu. Aquest mes juntes estem tramant alguna cosa. Alguna cosa ens està tramant. Estem fent pòsit. Deixant pòsits de te les unes en les altres. Pòsits que unes altres desxifraran, que es dipositaran en unes altres. Així les connexions educatives, petits vents que mouen escames que es dipositen en altres, inesperades, latents, per a uns altres vents.
contacte
amb el suport de: