Fina Miralles. "Relacions. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes. Caminar", 2020
Recorregut
10 continguts
10 continguts
Recórrer caminant
Quan l'acte de caminar es converteix en una pràctica artística
Recórrer significa travessar un espai o un lloc en tota la seva extensió o longitud. Una de les formes més antigues de recórrer un espai, i alhora més revolucionàries en la nostra contemporaneïtat, és l’acte de caminar.
Des de Francesco Petrarca, passant per Matsuo Basho, Jean Jeacques Rousseau, Henry David Thoreau o Simone de Beauvoir, l’acte de caminar s’ha convertit en subjecte de diverses anàlisis filosòfiques, sociològiques i estètiques, que plantegen com un acte tan quotidià, pot ser alhora, tan revolucionari i transformador.
La influència de la literatura romàntica, el grand tour, o la figura del flâneur, són alguns dels antecedents clau per entendre com l’acte de caminar va esdevenir, a mitjans del segle XX, en diverses pràctiques artístiques com el Walking Art, el mètode de la dèrive, estretament lligada al Situacionisme, i algunes pràctiques dins de la performance.
Aquest recorregut planteja, a través de diverses obres de la Col·lecció MACBA, com l’acte de caminar, com a pràctica artística, pot ser entès com un acte ritual, com un gest polític, com una manera de generar nous mapes urbans o com una forma d’entendre la nostra naturalesa com a éssers humans.
En paraules del sociòleg francès David le Breton, “Per mi caminar és tornar a trobar les meves pròpies arrels al món”*
*Le Breton, David. Elogio del caminar. Siruela, Madrid.
![[5884_001_pub / Imatge] Relacions. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes. Caminar](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/288519/396d59d0a0a90882925e997416c27d4b/full/large/0/default.jpg)
Relacions. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes. Caminar
1975/2020
Fina Miralles
Relacions. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes. Caminar. Fina Miralles, 1975/2020
El conjunt de fotografies titulat Relacions documenta dues sèries d’accions. Relació del cos amb elements naturals (1975) són seqüències d’imatges en què es mostra com el cos de Fina Miralles es va tapant progressivament amb diversos elements naturals fins a quedar completament embolcallat: talment com si es fes un vestit sencer de pedres, de terra, d’herba o de palla.
Aquestes accions evidencien les connexions entre el cos humà i les diferents matèries. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes (1975) són imatges que fan un seguiment d’algunes accions que conformen la nostra vida quotidiana: respirar, mirar, rentar-se, menjar, passejar o fumar.
Les imatges constitueixen una mena de registre o diari fotogràfic, un repertori d’actes quotidians seleccionats per Miralles. Quins actes denotem en el nostre dia a dia? Quines són les accions que connotaríem? Respirar, mirar, menjar, passejar o fumar, són una manera de parlar de les nostres vides?
El conjunt de fotografies titulat Relacions documenta dues sèries d’accions. Relació del cos amb elements naturals (1975) són seqüències d’imatges en què es mostra com el cos de Fina Miralles es va tapant progressivament amb diversos elements naturals fins a quedar completament embolcallat: talment com si es fes un vestit sencer de pedres, de terra, d’herba o de palla.
Aquestes accions evidencien les connexions entre el cos humà i les diferents matèries. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes (1975) són imatges que fan un seguiment d’algunes accions que conformen la nostra vida quotidiana: respirar, mirar, rentar-se, menjar, passejar o fumar.
Les imatges constitueixen una mena de registre o diari fotogràfic, un repertori d’actes quotidians seleccionats per Miralles. Quins actes denotem en el nostre dia a dia? Quines són les accions que connotaríem? Respirar, mirar, menjar, passejar o fumar, són una manera de parlar de les nostres vides?
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Francis Alÿs. A peu des de l’estudi.
“El passeig no és un mitjà, sinó una actitud. És un espai propici per inspirar-se, desenvolupar propostes i, a més, és molt accessible”, confessava Francis Alÿs (Anvers, Bèlgica, 1959) en la presentació de l’exposició que el MACBA li va dedicar el 2005.
En la més pura tradició del passejant o flâneur baudelerià, Alÿs utilitza el passeig com a eina principal del procés creatiu. Els seus recorreguts pel centre de la Ciutat de Mèxic, on l’artista resideix des dels anys vuitanta, han propiciat moltes reflexions, trobades, anècdotes i fabulacions que, al seu torn, s’han materialitzat en projectes artístics –molts d’ells de caràcter efímer– especialment il·lustratius de les contradiccions antropològiques, polítiques i socials inherents a l’anomenat entorn urbà.
L’exposició A peu des de l’estudi va incloure una àmplia selecció d’obres del 1995 ençà, entre les quals hi havia instal·lacions, vídeos, pintures, escultures, dibuixos, fotografies, projeccions de diapositives i documentació.
“El passeig no és un mitjà, sinó una actitud. És un espai propici per inspirar-se, desenvolupar propostes i, a més, és molt accessible”, confessava Francis Alÿs (Anvers, Bèlgica, 1959) en la presentació de l’exposició que el MACBA li va dedicar el 2005.
En la més pura tradició del passejant o flâneur baudelerià, Alÿs utilitza el passeig com a eina principal del procés creatiu. Els seus recorreguts pel centre de la Ciutat de Mèxic, on l’artista resideix des dels anys vuitanta, han propiciat moltes reflexions, trobades, anècdotes i fabulacions que, al seu torn, s’han materialitzat en projectes artístics –molts d’ells de caràcter efímer– especialment il·lustratius de les contradiccions antropològiques, polítiques i socials inherents a l’anomenat entorn urbà.
L’exposició A peu des de l’estudi va incloure una àmplia selecció d’obres del 1995 ençà, entre les quals hi havia instal·lacions, vídeos, pintures, escultures, dibuixos, fotografies, projeccions de diapositives i documentació.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit
Amb la seva pràctica corporal, aquesta artista colombiana va aconseguir transformar les rutines de la quotidianitat en actes simbòlics que acostaven l’art en moviment a l’esfera del sagrat.
María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit és la primera exposició dedicada a la pràctica de María Teresa Hincapié (1954–2008), artista colombiana especialitzada en el que podríem anomenar «la poètica de la domesticitat» en la performance, transformant accions rutinàries en actes simbòlics per crear una metodologia en la seva pràctica.
María Teresa Hincapié tenia una definició particular de la performance, que ella acostumava a denominar «entrenament». Lluny de qualsevol categorització específica, la seva pràctica oscil·lava entre vida, creació en moviment i una aproximació a la mística.
Amb la seva pràctica corporal, aquesta artista colombiana va aconseguir transformar les rutines de la quotidianitat en actes simbòlics que acostaven l’art en moviment a l’esfera del sagrat.
María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit és la primera exposició dedicada a la pràctica de María Teresa Hincapié (1954–2008), artista colombiana especialitzada en el que podríem anomenar «la poètica de la domesticitat» en la performance, transformant accions rutinàries en actes simbòlics per crear una metodologia en la seva pràctica.
María Teresa Hincapié tenia una definició particular de la performance, que ella acostumava a denominar «entrenament». Lluny de qualsevol categorització específica, la seva pràctica oscil·lava entre vida, creació en moviment i una aproximació a la mística.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Stanley Brouwn. obres 1960-2005
L’exposició retrospectiva de stanley brouwn (Paramaribo, Surinam, 1935) presentada pel MACBA el 2005 va ser la primera a l’Estat espanyol dedicada a aquest artista conceptual resident a Holanda.
A principis dels anys setanta, brouwn va anar al marroc i algèria passant per bèlgica, frança i espanya. Cada dia anotava amb molta cura el nombre de passos que feia a cada país. el resultat és l’obra del 18 de març al 18 d’abril de 1971 vaig comptar cada dia el total dels meus passos amb un comptador manual, que inclou un inventari dels seus passos, anotat en fitxes. aquest projecte és el primer d’una sèrie d’obres en què brouwn anota les distàncies recorregudes durant un període determinat en un determinat país o ciutat. el nombre total de passos en una sèrie de països queda enregistrat en fitxes. Juntament amb aquestes obres, en què, de fet, brouwn anota les distàncies recorregudes, també n’hi ha d’altres on construeix i analitza distàncies, com per exemple a les obres en què descriu la distància d’1 metre en relació amb distàncies que van d’1 km a 1 mm.
L’exposició retrospectiva de stanley brouwn (Paramaribo, Surinam, 1935) presentada pel MACBA el 2005 va ser la primera a l’Estat espanyol dedicada a aquest artista conceptual resident a Holanda.
A principis dels anys setanta, brouwn va anar al marroc i algèria passant per bèlgica, frança i espanya. Cada dia anotava amb molta cura el nombre de passos que feia a cada país. el resultat és l’obra del 18 de març al 18 d’abril de 1971 vaig comptar cada dia el total dels meus passos amb un comptador manual, que inclou un inventari dels seus passos, anotat en fitxes. aquest projecte és el primer d’una sèrie d’obres en què brouwn anota les distàncies recorregudes durant un període determinat en un determinat país o ciutat. el nombre total de passos en una sèrie de països queda enregistrat en fitxes. Juntament amb aquestes obres, en què, de fet, brouwn anota les distàncies recorregudes, també n’hi ha d’altres on construeix i analitza distàncies, com per exemple a les obres en què descriu la distància d’1 metre en relació amb distàncies que van d’1 km a 1 mm.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Les ciutats passejants de Jordi Colomer
Bucarest, Osaka, Brasilia i Barcelona. A començament dels anys 2000, Jordi Colomer va orquestrar un petit viatge impossible en què els edificis de diferents ciutats del planeta abandonaven la seva immobilitat arquitectònica per iniciar una vida viatgera. Amb l’ajut de l’artista Idroj Sanicne o Jordi Encinas, va replicar alguns edificis a mida de maqueta i els va fer sortir de passeig. El resultat ens arriba com un fresc de desitjos i com una al·legoria de la relació dels humans amb l’entorn quan, com avui, cal inventar vincles nous amb el que ens envolta.
Bucarest, Osaka, Brasilia i Barcelona. A començament dels anys 2000, Jordi Colomer va orquestrar un petit viatge impossible en què els edificis de diferents ciutats del planeta abandonaven la seva immobilitat arquitectònica per iniciar una vida viatgera. Amb l’ajut de l’artista Idroj Sanicne o Jordi Encinas, va replicar alguns edificis a mida de maqueta i els va fer sortir de passeig. El resultat ens arriba com un fresc de desitjos i com una al·legoria de la relació dels humans amb l’entorn quan, com avui, cal inventar vincles nous amb el que ens envolta.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
En silencio pero juntos. Performance de María José Arjona.
La performance de María José Arjona En silencio pero juntos entén la pràctica de María Teresa Hincapié com un deambular que, d’una banda, precipita la construcció de presència i, d’altra banda, indaga sobre la durada, el silenci i el temps com a estratègia de resistència.
El projecte desenvolupa aspectes rellevants —malgrat que, de vegades, siguin poc visibles— de la pràctica i la vida d’Hincapié. En paraules de l’artista: “És un intent per rescatar la faceta pedagògica i tendir a accions simples, com caminar o respirar, com moviments de resistència en temps on allò sagrat i el mateix cos es troben en crisi”.
En silencio pero juntos és un mapa de peregrinació i articulació coreogràfica. Es tracta de dibuixar recorreguts i al mateix temps difondre, de manera més àmplia, el coneixement que Hincapié va voler compartir com a pedagoga. La coreografia esdevé la intenció de gestar quelcom col·lectiu, una sumatòria de cossos i accions que desborden el museu, però l’inclouen com a espai d’encreuament i d’experimentació social.
La performance de María José Arjona En silencio pero juntos entén la pràctica de María Teresa Hincapié com un deambular que, d’una banda, precipita la construcció de presència i, d’altra banda, indaga sobre la durada, el silenci i el temps com a estratègia de resistència.
El projecte desenvolupa aspectes rellevants —malgrat que, de vegades, siguin poc visibles— de la pràctica i la vida d’Hincapié. En paraules de l’artista: “És un intent per rescatar la faceta pedagògica i tendir a accions simples, com caminar o respirar, com moviments de resistència en temps on allò sagrat i el mateix cos es troben en crisi”.
En silencio pero juntos és un mapa de peregrinació i articulació coreogràfica. Es tracta de dibuixar recorreguts i al mateix temps difondre, de manera més àmplia, el coneixement que Hincapié va voler compartir com a pedagoga. La coreografia esdevé la intenció de gestar quelcom col·lectiu, una sumatòria de cossos i accions que desborden el museu, però l’inclouen com a espai d’encreuament i d’experimentació social.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
![[2223_001_hist / Imatge] Slow Angle Walk (Beckett Walk)](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/203298/fb45cfdbcaac6bfeedd32b89514b7358/full/large/0/default.jpg)
Slow Angle Walk (Beckett Walk)
1968
Bruce Nauman
Slow Angle Walk (Beckett Walk). Camí lent angular (Caminada de Beckett). Bruce Nauman, 1968
Una càmera fixa col·locada de costat grava Nauman repetint durant gairebé una hora una seqüència laboriosa de moviments corporals inspirats en passatges d’obres de Samuel Beckett que descriuen activitats repetitives i sense sentit similars. Amb les mans entrellaçades darrere de l’esquena, aixeca una cama en angle recte respecte al cos, gira quaranta-cinc graus, cau endavant amb un soroll sordo, torna a estendre la cama posterior en angle recte cap enrere i comença la seqüència de nou.
Com en moltes de les seves obres en vídeo amb càmera fixa, parts del cos de Nauman desapareixen del marc mentre s’acosta a la càmera; de vegades, camina completament fora de la pantalla mentre el so dels seus passos continua en les pistes d’àudio. –www.eai.org
Una càmera fixa col·locada de costat grava Nauman repetint durant gairebé una hora una seqüència laboriosa de moviments corporals inspirats en passatges d’obres de Samuel Beckett que descriuen activitats repetitives i sense sentit similars. Amb les mans entrellaçades darrere de l’esquena, aixeca una cama en angle recte respecte al cos, gira quaranta-cinc graus, cau endavant amb un soroll sordo, torna a estendre la cama posterior en angle recte cap enrere i comença la seqüència de nou.
Com en moltes de les seves obres en vídeo amb càmera fixa, parts del cos de Nauman desapareixen del marc mentre s’acosta a la càmera; de vegades, camina completament fora de la pantalla mentre el so dels seus passos continua en les pistes d’àudio. –www.eai.org
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Maja Bajevic
Nascuda a Sarajevo, Maja Bajevic va viure la guerra de l’antiga Iugoslàvia, que als anys noranta va trencar aquest país balcànic. Des de llavors, el conflicte bèl·lic i la memòria reparadora de l’art han centrat bona part de les seves propostes visuals, com aquesta acció realitzada en col·laboració amb l’artista i cineasta canadenc Emanuel Licha, amb qui treballa sovint.
Bajevic camina damunt d’un prat verd evocant les estances del seu pis familiar a Sarajevo, ocupat des de la guerra i que, quan va realitzar aquesta acció, encara no havia pogut recuperar. L’artista es desplaça per les diferents cambres del pis guiada pel record: “Em moc pel prat com si caminés dins d’ell; vaig d’una habitació a l’altra, descrivint-les i explicant-ne anècdotes. […] De la mateixa manera que nosaltres habitem la nostra llar, ella ens habita també a nosaltres. Ens identifiquem amb determinats indrets i aquests marquen les nostres vides. Amb les desaparicions d’aquests llocs, voluntàries o forçades, nosaltres també perdem tot allò que vàrem viure en ells.”
Nascuda a Sarajevo, Maja Bajevic va viure la guerra de l’antiga Iugoslàvia, que als anys noranta va trencar aquest país balcànic. Des de llavors, el conflicte bèl·lic i la memòria reparadora de l’art han centrat bona part de les seves propostes visuals, com aquesta acció realitzada en col·laboració amb l’artista i cineasta canadenc Emanuel Licha, amb qui treballa sovint.
Bajevic camina damunt d’un prat verd evocant les estances del seu pis familiar a Sarajevo, ocupat des de la guerra i que, quan va realitzar aquesta acció, encara no havia pogut recuperar. L’artista es desplaça per les diferents cambres del pis guiada pel record: “Em moc pel prat com si caminés dins d’ell; vaig d’una habitació a l’altra, descrivint-les i explicant-ne anècdotes. […] De la mateixa manera que nosaltres habitem la nostra llar, ella ens habita també a nosaltres. Ens identifiquem amb determinats indrets i aquests marquen les nostres vides. Amb les desaparicions d’aquests llocs, voluntàries o forçades, nosaltres també perdem tot allò que vàrem viure en ells.”
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Teoria de la deriva i altres textos situacionistes sobre la ciutat. Diversos autors.
Aquesta publicació complementa el catàleg Situacionistes. Art, política, urbanisme. La Internacional Situacionista (1957-1972) buscava noves formes d’acció col·lectiva i mètodes d’agitació per fomentar la transformació del medi urbà. Durant anys, les seves revolucionàries reflexions han tingut un paper fonamental en la política i l’art.
Aquesta publicació ofereix una tria de textos i manifestos que se centren en l’urbanisme unitari i la deriva. La teoria de la deriva planteja una reflexió sobre les maneres de veure i experimentar la vida urbana dins la proposta més àmplia de la «psicogeografia», fent servir la cartografia urbana com una eina per articular unités d’ambience (unitats d’ambient) a fi de crear un nou teixit social, basat en els mapes emocionals de subversió denominats «mapes psicogeogràfics».
Aquesta publicació complementa el catàleg Situacionistes. Art, política, urbanisme. La Internacional Situacionista (1957-1972) buscava noves formes d’acció col·lectiva i mètodes d’agitació per fomentar la transformació del medi urbà. Durant anys, les seves revolucionàries reflexions han tingut un paper fonamental en la política i l’art.
Aquesta publicació ofereix una tria de textos i manifestos que se centren en l’urbanisme unitari i la deriva. La teoria de la deriva planteja una reflexió sobre les maneres de veure i experimentar la vida urbana dins la proposta més àmplia de la «psicogeografia», fent servir la cartografia urbana com una eina per articular unités d’ambience (unitats d’ambient) a fi de crear un nou teixit social, basat en els mapes emocionals de subversió denominats «mapes psicogeogràfics».
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
![[3779_001_pub_l / Imatge] 3779_001_pub_l.jpg](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/9e428a59-e3f9-4021-b9f1-0f181a756f7e/5ed838358b32f4d54693408ac3456708/full/large/0/default.jpg)
Guide psychogéographique de Paris: discours sur les passions de l’amour: pentes psychogéographiques de la dérive et localisation d’unités d’ambiance
1957
Guy Debord
GUIDE PSYCHOGÉOGRAPHIQUE DE PARIS: DISCOURS SUR LES PASSIONS DE L’AMOUR: PENTES PSYCHOGÉOGRAPHIQUES DE LA DÉRIVE ET LOCALISATION D’UNITÉS D’AMBIANCE. Guy Debord, 1957
Guia psicogeogràfica de París. Discurs sobre les passions de l’amor. Pendents psicogeogràfiques de la deriva i localització d’unitats d’ambient.
Guia psicogeogràfica de París. Discurs sobre les passions de l’amor. Pendents psicogeogràfiques de la deriva i localització d’unitats d’ambient.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
altres obres que pots consultar a l’Arxiu
03 resultats
![[A03710 / Imatge] A03710.jpg](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/11350-52535-a03710/989e3089e8d9ba7225636fe8b74dd45a/full/large/0/default.jpg)
![[A01013 / Imatge] A01013.jpg](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/11350-74610-a01013/cdd6a4cfb0e8712a31869d1b46f65d1f/full/large/0/default.jpg)
![[A13723 / Imatge] A13723.jpg](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/11350-85519-a13723/c239179ffb04e3b9575f4bd6c5c45633/full/large/0/default.jpg)
