Recorregut
Recorregut 5 × 5 (part 2)
5 col·laboradors trien 5 llibres del MACBA
Una vegada més, compartim les veus de les persones que han col·laborat, d’una manera o altra, en la creació de les nostres publicacions: el comissari i escriptor Martí Peran, l’estudi de disseny gràfic Hermanos Berenguer, el fotògraf Aleix Plademunt, l’artista Enric Farrés Duran i l’estudiant en pràctiques al Departament de Publicacions Sarah Coronado. Cadascú, des del seu àmbit, ens explica quines cinc publicacions del MACBA triaria. Hem volgut conèixer els seus motius, i aquestes són les seves respostes. Feliç Sant Jordi!
Martí Peran es defineix a sí mateix com a escèptic que es dedica a la docència, el comissariat i l’escriptura. Recentment ha comissariat l’exposició Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus al MACBA.
Us proposo una selecció basada en un criteri diàfan: publicacions amb les quals mantinc una relació afectiva. Es tracta de cinc llibres que, en moments molt dispars i per motius molt diferents, s’enllacen amb moments personals diferents d’una intensitat especial. El primer és el catàleg Situacionistes. Art, política, urbanisme. La publicació, editada el 1996 i exhaurida fa molt temps —per quan una reedició?—, va ser pionera en un moment en què compartia un interès explícit pel tema juntament amb Xavier Costa i Ignasi Solà-Morales. El segon volum, publicat el 2010, és Palle Nielsen. El model, una aproximació meravellosa a aquest projecte singular per part de Lars Bang Larsen que em va resultar fonamental per concretar les relacions entre art i joc, molt sovint mal interpretades, i que sempre evoco quan vull precisar que el més interessant de l’art no es reconeix mai com a tal. En la mateixa direcció —la idiosincràsia infantil—, no puc resistir-me a afegir-hi l’assaig d’André Lepecki Idiorítmia, o en l’esdeveniment d’una trobada. Totes dues publicacions bateguen darrere de les meves aproximacions a la figura de l’idiota. Només em queda marge per a un parell de publicacions més i, per descomptat, ho faig cedint a la temptació d’afegir-hi alguna de les ocasions en què hi he col·laborat d’una forma directa. El primer record, llunyà, és per al volum col·lectiu Sobre la crítica d’art i la seva presa de posició, el resultat de l’encreuament d’entusiasmes d’una jove generació en formació. L’últim, per al més recent: Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus, una publicació que es va concebre perquè no deixem de fabular.
Hermanos Berenguer és un estudi de disseny gràfic. Han col·laborat en publicacions del MACBA com Una ciutat desconeguda sota la boira o Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert, entre moltes altres.
Hem seleccionat aquestes publicacions per decisions de disseny que ens semblen rellevants. Valorem la feina dels artistes, editors i dissenyadors que les han fet possibles. Ens interessa l’exploració de noves formes de codificació i solucions gràfiques que aportin personalitat i facin que cada projecte sigui únic. Destaquem la manera com aquestes obres aconsegueixen un equilibri entre creativitat i respecte pel contingut, i permeten que l’estètica potenciï el missatge sense restar-ne protagonisme. Lothar Baumgarten. Autofocus retina. El sistema de codificació per numerar les pàgines i referenciar les imatges introdueix una lògica pròpia, que va més enllà d’allò funcional. Aquest recurs no només organitza, sinó que construeix un llenguatge visual que reforça el concepte de l’obra. Un teatre sense teatre. L’estructura de la doble pàgina proposa una lectura desdoblada: l’esquerra s’organitza en horitzontal, mentre que la dreta adopta una orientació vertical. Aquesta alternança, mantinguda al llarg del llibre, trenca la linealitat habitual i genera una tensió visual que activa la participació del lector, alhora que evoca l’escenografia fragmentada i múltiple del concepte expositiu.
Rodney Graham. A través del bosc. L’estructura proposa una lectura seqüencial molt cuidada. Els textos es concentren a les pàgines esquerres, mentre que les dretes estan reservades a imatges netes, sense interferències. Aquesta disposició genera un ritme visual que recorda el moviment d’un foliscopi, cosa que reforça la idea de recorregut i contemplació pausada. John Baldessari. Pura bellesa. Cada obra s’adapta a la pàgina sense que n’importi l’escala, i genera blancs molt interessants que aporten ritme al conjunt. Amb la probabilitat de ser vist. Ens resulta especialment suggeridor com es resol la secció de la col·lecció. La llista d’obres es presenta a tall de portadella, de manera que es crea un índex visualment atractiu i d’acord amb el caràcter de l’obra.
Hem seleccionat aquestes publicacions per decisions de disseny que ens semblen rellevants. Valorem la feina dels artistes, editors i dissenyadors que les han fet possibles. Ens interessa l’exploració de noves formes de codificació i solucions gràfiques que aportin personalitat i facin que cada projecte sigui únic. Destaquem la manera com aquestes obres aconsegueixen un equilibri entre creativitat i respecte pel contingut, i permeten que l’estètica potenciï el missatge sense restar-ne protagonisme. Lothar Baumgarten. Autofocus retina. El sistema de codificació per numerar les pàgines i referenciar les imatges introdueix una lògica pròpia, que va més enllà d’allò funcional. Aquest recurs no només organitza, sinó que construeix un llenguatge visual que reforça el concepte de l’obra. Un teatre sense teatre. L’estructura de la doble pàgina proposa una lectura desdoblada: l’esquerra s’organitza en horitzontal, mentre que la dreta adopta una orientació vertical. Aquesta alternança, mantinguda al llarg del llibre, trenca la linealitat habitual i genera una tensió visual que activa la participació del lector, alhora que evoca l’escenografia fragmentada i múltiple del concepte expositiu.
Rodney Graham. A través del bosc. L’estructura proposa una lectura seqüencial molt cuidada. Els textos es concentren a les pàgines esquerres, mentre que les dretes estan reservades a imatges netes, sense interferències. Aquesta disposició genera un ritme visual que recorda el moviment d’un foliscopi, cosa que reforça la idea de recorregut i contemplació pausada. John Baldessari. Pura bellesa. Cada obra s’adapta a la pàgina sense que n’importi l’escala, i genera blancs molt interessants que aporten ritme al conjunt. Amb la probabilitat de ser vist. Ens resulta especialment suggeridor com es resol la secció de la col·lecció. La llista d’obres es presenta a tall de portadella, de manera que es crea un índex visualment atractiu i d’acord amb el caràcter de l’obra.
Aleix Plademunt és fotògraf. Ha col·laborat amb el MACBA en projectes com el de Jordi Colomer, amb el fons de la Col·lecció i com artista a l’exposició Apunts per un incendi dels ulls.
Tasca complicadíssima, la de descartar molt bones publicacions realitzades al MACBA des de l’inici de l’activitat el 1995. La demanda són cinc publicacions. Costa no llistar-ne algunes de molt significatives, però em decideixo per aquelles cinc que, potser per l’autoria, o bé l’exposició o bé la publicació han esdevingut una influència forta i directa en el meu treball —influències molt diverses atès que les publicacions són del 1999, 2005, 2014, 2022 i 2024—, així que travessen tot el meu desenvolupament com a fotògraf.
La distància formal i conceptual entre les cinc publicacions és allargada; d’algunes en destaco el contingut artístic; d’altres, la proposta de disseny o bé el disseny i el contingut alhora —que deixen de ser catàleg per ser llibre—; d’altres, la funció d’ordenació, d’arxiu, d’inventari de treball; d’altres, la combinació de tot plegat. Un total de 1.355 pàgines que em genera respecte pensar que resumeixen vides, hores de treball innombrables, trajectòries de dècades d’ofici. Certament, l’espai i el temps són dues constants independents.
Enumero per data de publicació i hi adjunto una citació extreta de cada una, a manera de nota, o simplement com a dit que assenyala una pàgina marcada: Perejaume. Deixar de fer una exposició: «En més d’una ocasió, mentre caminava per algun indret, he arribat a veure, en una bardissa que hi creixia, una meravellosa rúbrica. Aquell conjunt de traços, flotants i enrinxolats, era potser la manera que tenia, el natural, de signar tot allò on s’exposava, amb noms diversos, a cada marge, d’una grafia afeixinada i cabdellosa. No en va, estassar un bosc o una clariana consisteix, abans que res, a llevar-hi romegueres, arítjols, arços, i deixar els arbres i el terra nets d’aquell grafisme amb què tot terreny s’expressa, es protegeix i s’aombra.» Ignasi Aballí. 0-24 h: «…hi ha una cosa estranya, i és que, si la paraula mostra la cosa, no mostra tant la cosa com l’absència de la cosa. Utilitzar una paraula és posar-se en presència de l’absència de la cosa que aquesta anomena.» Gérard Wajcman. Memòria, visió, espera Xavier Ribas. Nitrato: «No és una anomalia històrica que hi hagi 13.058 negatius fotogràfics del planeta Mart presos des de l’Oficina Alianza, entre el 20 de juny i el 31 de juliol del 1907, i no n’hi hagi cap de la matança de centenars de treballadors del nitrat de Xile a l’escola Santa María de Iquique, el 21 de desembre d’aquell mateix any. Tampoc és una inexactitud històrica que no se sàpiga quants homes i dones, exactament, van ser morts a trets aquell dia.» Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert: «La vida és una mica això: mirar fixament una cosa que amb prou feines veus.» Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus:
«Necessitem avui,
noves relacions,
nous usos:
en altres paraules,
necessitem avui:
nous esdeveniments,
noves invencions,
noves accions,
noves activitats,
nous experiments,
noves intervencions,
noves infiltracions,
noves cerimònies,
noves situacions,
nous episodis,
noves catàstrofes.»
La distància formal i conceptual entre les cinc publicacions és allargada; d’algunes en destaco el contingut artístic; d’altres, la proposta de disseny o bé el disseny i el contingut alhora —que deixen de ser catàleg per ser llibre—; d’altres, la funció d’ordenació, d’arxiu, d’inventari de treball; d’altres, la combinació de tot plegat. Un total de 1.355 pàgines que em genera respecte pensar que resumeixen vides, hores de treball innombrables, trajectòries de dècades d’ofici. Certament, l’espai i el temps són dues constants independents.
Enumero per data de publicació i hi adjunto una citació extreta de cada una, a manera de nota, o simplement com a dit que assenyala una pàgina marcada: Perejaume. Deixar de fer una exposició: «En més d’una ocasió, mentre caminava per algun indret, he arribat a veure, en una bardissa que hi creixia, una meravellosa rúbrica. Aquell conjunt de traços, flotants i enrinxolats, era potser la manera que tenia, el natural, de signar tot allò on s’exposava, amb noms diversos, a cada marge, d’una grafia afeixinada i cabdellosa. No en va, estassar un bosc o una clariana consisteix, abans que res, a llevar-hi romegueres, arítjols, arços, i deixar els arbres i el terra nets d’aquell grafisme amb què tot terreny s’expressa, es protegeix i s’aombra.» Ignasi Aballí. 0-24 h: «…hi ha una cosa estranya, i és que, si la paraula mostra la cosa, no mostra tant la cosa com l’absència de la cosa. Utilitzar una paraula és posar-se en presència de l’absència de la cosa que aquesta anomena.» Gérard Wajcman. Memòria, visió, espera Xavier Ribas. Nitrato: «No és una anomalia històrica que hi hagi 13.058 negatius fotogràfics del planeta Mart presos des de l’Oficina Alianza, entre el 20 de juny i el 31 de juliol del 1907, i no n’hi hagi cap de la matança de centenars de treballadors del nitrat de Xile a l’escola Santa María de Iquique, el 21 de desembre d’aquell mateix any. Tampoc és una inexactitud històrica que no se sàpiga quants homes i dones, exactament, van ser morts a trets aquell dia.» Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert: «La vida és una mica això: mirar fixament una cosa que amb prou feines veus.» Jordi Colomer. Façana Foto Festa Futur Fideus:
«Necessitem avui,
noves relacions,
nous usos:
en altres paraules,
necessitem avui:
nous esdeveniments,
noves invencions,
noves accions,
noves activitats,
nous experiments,
noves intervencions,
noves infiltracions,
noves cerimònies,
noves situacions,
nous episodis,
noves catàstrofes.»
Enric Farrés Duran és artista. Ha col·laborat en diferents activitats i projectes del MACBA com la publicació d’artista Aparicions, o l’exposició MOSTREIG #4. Coses que passen.
Cada dia, abans d’anar a dormir, dibuixem —de memòria— el llom d’un llibre en una caixa de cartró. És ben sabut que tot desapareixerà. Fa dies que sento que les coses no queden, que sabem que existeixen perquè algú les va apuntar en algun lloc. I aquest registre fa que es mantinguin, que tinguem constància que algun dia van existir. Com a la guenizà del Caire, on diuen que es va trobar la llista de tots els llibres que contenia la biblioteca d’Alexandria, aquest paper com a desencadenant de la idea de la biblioteca, un cop cremada. La Marta m’escriu perquè escrigui un text al voltant de cinc llibres editats pel MACBA al llarg de la seva història, i jo només puc pensar: per què fan llibres aquesta gent? Quin interès hi tenen? Fa dos mesos vam fer una mudança; el 78% de les caixes són llibres, i encara no n’hem obert cap. Els imaginem cada nit. No me’n recordo, dels llibres que hi ha a les caixes, i alhora els trobo a faltar. «Tot passa i el llibre es queda», em van dir un dia al departament de Publicacions del MACBA (com volent dir: «para atenció i estigues atent, amb el tema dels llibres els errors són, si més no, una mica més permanents»). Les exposicions van i no tornen. Es queden en el record i als llibres. Per fer una mica de memòria, li demano a la Marta la llista completa dels llibres editats. Cagada. A cada pàgina del PDF hi apareixen dos llibres. Pàgina rere pàgina i llibre rere llibre, vaig recordant cada una de les exposicions visitades. Nostàlgia. Alguns d’ells són davant meu, dins les caixes de cartró. Triar-ne cinc és estrany. De sobte, a la pàgina 13 —número sempre sota sospita— hi apareix la sincronicitat: un poemari de l’amic Gabriel Ventura comparteix pàgina amb Aparicions, un llibre realitzat amb la Clara, la Mela i els de Todojunto. Fer aquest llibre va comportar revisar tots els llibres; una mica com ara, però sense la necessitat de triar. Mentre em dutxo, penso en els llibres i el text, i em dic a mi mateix: «triaré els llibres dolents, els llibres desitjats, els pendents, els llibres que recordo, els que fan bona pinta, els enigmàtics, els que m’han permès aprendre’n alguna cosa, els decebedors, els que no van resistir la mudança». En el fons, se’m fa estrany recomanar. Només de pensar-hi, ja en puc preveure els efectes, comprovats mil vegades: una cosa molt valuosa, en recomanar-la, s’empobreix una mica. L’entusiasme propi, l’encaix en el moment precís, la troballa, és impossible de traslladar a l’altre. També sento que aquest agradar o aquest valor avui és una cosa i demà potser en serà una altra —nova categoria d’elecció: els que ja no m’agraden—, i el valor se’n va i el text es queda. Potser la màgia és precisament aquesta fluctuació, el llibre com a màquina generadora de vincles (des d’allò imaginat fins a la crema). Un exemple: al despatx de la directora, fa dues setmanes, els Bendita Gloria em van ensenyar el llibre de Miralda Madeinusa (a priori, no del meu interès directe), que va resultar ser una publicació preciosa i increïble. Vam decidir no tornar-lo a la prestatgeria i deixar-lo sobre la taula per si algú se’l trobava, sense expectativa. Torno a revisar el PDF de la Marta, tanco els ulls i penso: «t’han demanat cinc llibres, no pot costar tant». Faig dos dies i 1.242 caràcters tard. OK, vaig a cop segur. Recordo el llibre de l’Ignasi de quan va fer l’exposició al museu, a la portada algú que pintava el reflex d’un mirall amb típex. Com? No apareix al PDF de la Marta. Però si el recordo perfectament, aquest llibre. Em passa pel cap obrir les caixes i començar a buscar-lo com un boig. No m’atreveixo. T’imagines que aquest llibre no hagi existit mai? Torno a revisar el document. Res. De sobte, aquest PDF, aquest inventari de llibres, és el meu màxim interès —és potser la millor edició que han produït mai al museu?—, no pel que conté, sinó pel que no hi és, pel que hi haurà.
Cada dia, abans d’anar a dormir, dibuixem —de memòria— el llom d’un llibre en una caixa de cartró. És ben sabut que tot desapareixerà. Fa dies que sento que les coses no queden, que sabem que existeixen perquè algú les va apuntar en algun lloc. I aquest registre fa que es mantinguin, que tinguem constància que algun dia van existir. Com a la guenizà del Caire, on diuen que es va trobar la llista de tots els llibres que contenia la biblioteca d’Alexandria, aquest paper com a desencadenant de la idea de la biblioteca, un cop cremada. La Marta m’escriu perquè escrigui un text al voltant de cinc llibres editats pel MACBA al llarg de la seva història, i jo només puc pensar: per què fan llibres aquesta gent? Quin interès hi tenen? Fa dos mesos vam fer una mudança; el 78% de les caixes són llibres, i encara no n’hem obert cap. Els imaginem cada nit. No me’n recordo, dels llibres que hi ha a les caixes, i alhora els trobo a faltar. «Tot passa i el llibre es queda», em van dir un dia al departament de Publicacions del MACBA (com volent dir: «para atenció i estigues atent, amb el tema dels llibres els errors són, si més no, una mica més permanents»). Les exposicions van i no tornen. Es queden en el record i als llibres. Per fer una mica de memòria, li demano a la Marta la llista completa dels llibres editats. Cagada. A cada pàgina del PDF hi apareixen dos llibres. Pàgina rere pàgina i llibre rere llibre, vaig recordant cada una de les exposicions visitades. Nostàlgia. Alguns d’ells són davant meu, dins les caixes de cartró. Triar-ne cinc és estrany. De sobte, a la pàgina 13 —número sempre sota sospita— hi apareix la sincronicitat: un poemari de l’amic Gabriel Ventura comparteix pàgina amb Aparicions, un llibre realitzat amb la Clara, la Mela i els de Todojunto. Fer aquest llibre va comportar revisar tots els llibres; una mica com ara, però sense la necessitat de triar. Mentre em dutxo, penso en els llibres i el text, i em dic a mi mateix: «triaré els llibres dolents, els llibres desitjats, els pendents, els llibres que recordo, els que fan bona pinta, els enigmàtics, els que m’han permès aprendre’n alguna cosa, els decebedors, els que no van resistir la mudança». En el fons, se’m fa estrany recomanar. Només de pensar-hi, ja en puc preveure els efectes, comprovats mil vegades: una cosa molt valuosa, en recomanar-la, s’empobreix una mica. L’entusiasme propi, l’encaix en el moment precís, la troballa, és impossible de traslladar a l’altre. També sento que aquest agradar o aquest valor avui és una cosa i demà potser en serà una altra —nova categoria d’elecció: els que ja no m’agraden—, i el valor se’n va i el text es queda. Potser la màgia és precisament aquesta fluctuació, el llibre com a màquina generadora de vincles (des d’allò imaginat fins a la crema). Un exemple: al despatx de la directora, fa dues setmanes, els Bendita Gloria em van ensenyar el llibre de Miralda Madeinusa (a priori, no del meu interès directe), que va resultar ser una publicació preciosa i increïble. Vam decidir no tornar-lo a la prestatgeria i deixar-lo sobre la taula per si algú se’l trobava, sense expectativa. Torno a revisar el PDF de la Marta, tanco els ulls i penso: «t’han demanat cinc llibres, no pot costar tant». Faig dos dies i 1.242 caràcters tard. OK, vaig a cop segur. Recordo el llibre de l’Ignasi de quan va fer l’exposició al museu, a la portada algú que pintava el reflex d’un mirall amb típex. Com? No apareix al PDF de la Marta. Però si el recordo perfectament, aquest llibre. Em passa pel cap obrir les caixes i començar a buscar-lo com un boig. No m’atreveixo. T’imagines que aquest llibre no hagi existit mai? Torno a revisar el document. Res. De sobte, aquest PDF, aquest inventari de llibres, és el meu màxim interès —és potser la millor edició que han produït mai al museu?—, no pel que conté, sinó pel que no hi és, pel que hi haurà.
Sarah Coronado Torrente, estudiant en pràctiques del departament de Publicacions durant el 2022.
Aquesta selecció inclou cinc llibres que admiro no només pel contingut, sinó també per la fesomia, el tacte, la manera com estan fets i el vincle emocional que hi sostinc.
Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert va ser el llibre que va ocupar gairebé tot el meu any de pràctiques al museu, així que sempre serà el primer llibre al qual anirà la meva mirada, sigui quina sigui la lleixa on es trobi. Més enllà d’aquest motiu inevitable, cada una de les imatges que protagonitzen el llibre són un retrat fidel i impecable de les obres de l’artista, i això fa que passar-ne les pàgines sigui com caminar de prop per l’exposició.
Cada llibre de la col·lecció és únic, però Manual té una característica que el separa de la resta. Es tracta d’un llibre essencial per entendre el museu, el seu passat i el seu present, i submergir-s’hi d’una altra manera. Hi ha un altre aspecte que m’agrada del llibre i és la seva presència física: un pes i un tacte lleugers i senzills, i una mida que el fa amanós i còmode, i això em fa venir ganes de tenir-lo a prop, de cuidar-lo i que ell em cuidi a mi, que sigui, d’alguna manera, un company.
Poesia. Brossa és una temptació irresistible. És un llibre elegant, perfecte, fruïble tant de veure com de llegir. Abarca la producció brillant i enorme de l’artista, i, tot i que moltes de les seves obres parlen per si soles, els textos que apareixen al llibre articulen, a través d’un glossari de termes associat a l’artista, la seva manera d’entendre, veure i crear art.
Nancy Holt. Dentro Fuera és la meva última descoberta del museu. És un recorregut al voltant de l’obra multidisciplinària de l’artista, interessada en el paisatge, la natura o el desplaçament. El llibre explica cada obra d’una manera senzilla i directa, i aquestes explicacions, juntament amb un altre tipus de textos com ara citacions, consideracions i comentaris, donen a entendre la seva manera de mirar el món i la seva trajectòria, però també aporten una reflexió honesta sobre l’art.
El que més m’agrada del llibre Art and Language Uncompleted és que és una barreja de moltes coses que apareixen perfectament ordenades i són alhora sorprenents. És una mescla sobretot d’artistes, però també de biografies, entrevistes, llistes, imatges, conceptes clau, definicions, i onze textos fonamentals per conèixer un dels col·lectius més influents de l’art conceptual.
també et pot interessar
