
5 continguts
La pràctica artística com a feina: de com organitzar-se col·lectivament o abandonar en l’intent
Aquesta selecció de pòdcasts de l’arxiu de Ràdio Web MACBA recull converses amb artistes, comissàries, mediadores i treballadores culturals locals que, a més de desgranar les seves respectives pràctiques, despleguen i posen sobre la taula les seves condicions materials de treball. Autoexplotació, treball per projectes, intermitència laboral, precarietat i tot tipus d’estratègies de resiliència i subsistència travessen una vegada i una altra aquestes entrevistes com una part integral del dia a dia i les condicions de possibilitat. Els seus relats no només denuncien les barreres estructurals i les desigualtats sistemàtiques, també inspiren debats sobre models alternatius que podrien garantir un entorn laboral més just i sostenible per a les comunitats creatives.
El treball d’Itxaso Corral invoca un ampli glossari de conceptes, mitjans i pràctiques que exploren el més enllà dels límits de les definicions tancades, estenent en el mateix gest, el camp de possibilitats d’allò denominat com a arts vives. En el seu espai creatiu, la fisiologia, el llenguatge o la màgia convoquen espais i temps des dels quals vibren en interconnexió amb diferents organismes, buscant aproximar-se al sentiment –més que donar una resposta– a allò que més la preocupa: què significa estar viva? Aquesta pregunta, retòrica però també real, cobra una altra dimensió en reflexionar sobre la subsistència com a artista en relació a la seva recent maternitat. Desgast, patiment, bruxisme i “sistemes nerviosos fotuts”.
Marc Vives construeix situacions, encara que més que un arquitecte, sovint exerceix un rol d’observador de processos. Proposa i posa en marxa propostes amb múltiples ramificacions, que dibuixen mapes de relacions i el seu espai de potència, més que com a escenificacions tremendament calculades. En aquest pòdcast parlem amb Marc Vives de nedar, de nervis, de terres que es despinten i d’estratègies per a eludir la comoditat i acostar-se al risc i al buit en un entorn habitualment tan segur com l’art. Però ell mateix assenyala, ben entrada la conversa, que un dels temes crucials en el seu itinerari biogràfic i professional és en realitat el vessant econòmic del treball artístic. L’extrema precarietat que, fins i tot en èpoques d’encàrrecs constants durant la seva llarga col·laboració amb David Bestué, porta a una conclusió tan simple com crua: “Això no dona menjar”.
En la pràctica de Núria Güell, la institució-museu es converteix en el propi medi artístic: l’artista la manipula, la tiba, l’expandeix, qüestiona les seves lògiques, punts cecs i contradiccions i es proposa desbordar els seus límits. Els seus treballs sempre parteixen de conflictes socials que la interpel·len directament i utilitza els dispositius de l’art com a plataformes per a desarmar les lògiques del poder. La seva és una pràctica desobedient que ocupa els espais de l’art amb històries que normalment no es volen ni veure ni sentir. Potser per això resulta completament natural escoltar el seu relat sobre les seves condicions de treball com a artista i mare, i la precarietat que genera la decisió d’externalitzar, per pura necessitat logística, les tasques de producció i manteniment a una persona assistent. La Núria especula també sobre estatuts, tarifes i regulació del món de la cultura com l’única manera d’arribar a una situació justa per a totes les treballadores de l’art.
Marc Larré treballa amb vídeo, fotografia, escultura i objectes, per a donar curs a una pràctica diletant i d’escolta atenta, tant dels materials que manipula com del context, la qual cosa li envolta. En el seu pensar fent, Marc Larré genera una infinitat de connexions inesperades entre situacions temporals, objectes i persones, per a posar en crisi qualsevol noció de progrés i modernitat. En aquest pòdcast, parlem sobre megàlits, pedres i antimonuments, passant també per les connexions i sinergies amb la comunitat artística de Barcelona i, com no, la precarietat laboral, la supervivència i la necessitat de pensar juntes les nostres condicions de treball.
Lucía C. Pino enfoca el seu treball escultòric com una conversa amb els materials, els mitjans i l’entorn, tant en relació amb la seva procedència com amb el lloc a ocupar, emfatitzant amb cada gest la seva dimensió performativa i d’interdependència. Prenent la seva obra “Non-Slave Tenderness” com a punt de partida, la Lucía parla de tendresa, de la cristal·lització de la viscositat i el fluid, de les possibilitats que ofereixen els materials. Però en diversos punts de la conversa apareixen també diferents reflexions sobre qüestions d’accés i classe en el context artístic, de la seva transició des de l’autogestió al circuit de galeries, i de com les condicions de producció dicten completament el resultat final dels seus acoblaments.
[contra]panorama és un procés de recerca col·lectiva que es desenvolupa al MACBA des de febrer de 2024 fins a l’abril de 2025, amb diferents intensitats, velocitats i formats. [contra]panorama intenta abandonar la talaia panoràmica il·lusòria del format biennal per a mirar des d’altres llocs, des d’unes entrezones, que s’orienten cap a la transició entre l’endins i el fora, i entre diverses escales d’acció i pensament. Un dels focus d’atenció en les seves diferents fases, ha estat el de les condicions de treball de les artistes avui: el cost de sobreviure com a artista o abandonar en l’intent, però també a reflexionar sobre les economies, tecnologies, temps, formes de redistribució i infraestructures que necessitem imaginar col·lectivament.