Jorge Ribalta, "Sur l'herbe", 2005-2008. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Col·lecció Fundación Repsol. © Jorge Ribalta, VEGAP, Barcelona. foto: David Campos
Recorregut
5 continguts
5 continguts
La llum com a eix creatiu
Un recull d'artistes i perspectives
En aquest recorregut s’hi reuneixen diversos artistes que han convertit la llum en l’eix central de la seva pràctica, cadascun des d’una mirada única i complementària.
Anthony McCall la transforma en matèria escultòrica, fent-ne la protagonista absoluta de les seves instal·lacions. Pedro Torres construeix una poètica immersiva al voltant del sol, on la llum esdevé paisatge i reflexió. Eugènia Balcells explora la llum com a força capaç de donar forma i travessar límits perceptius. Jorge Ribalta capta una llum tant natural com reflectida per revelar les escenes coreografiades del lleure contemporani. Finalment, Richard Meier i Renny Logan treballen amb la llum com a matèria pura, capaç d’estructurar espais i experiències. Aquest conjunt d’obres ofereix una mirada polièdrica sobre la llum, des de la seva dimensió física fins a la seva càrrega simbòlica i emocional.
![[2488_001_pub / Imatge] Line Describing a Cone](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/252166/7b99bdda150e377e3675a420814376a4/full/large/0/default.jpg)
Anthony McCall. La llum es converteix en l’autèntica protagonista i matèria escultòrica.
Line Describing a Cone, de 1973, explora les propietats de la llum i la naturalesa del cinema. Projectada per primera vegada a Fylkingen (Estocolm) el 30 d’agost de 1973, va ser una de les obres pioneres d’aquesta línia d’avantguarda que desdibuixava els límits entre l’art visual i cinema. Es tracta d’una instal·lació fílmica que comença com un punt de llum projectat sobre un fons negre. Durant mitja hora, el punt es va desplaçant fins a dibuixar una circumferència de llum i alhora, una forma cònica però buida, com si només fos la superfície o la capa externa d’un con. L’espectador hi pot transitar sense un punt de visió únic: en funció dels seus moviments, aquest va canviant. Un feix de llum sòlid que invalida les lleis de la física.
Line Describing a Cone, de 1973, explora les propietats de la llum i la naturalesa del cinema. Projectada per primera vegada a Fylkingen (Estocolm) el 30 d’agost de 1973, va ser una de les obres pioneres d’aquesta línia d’avantguarda que desdibuixava els límits entre l’art visual i cinema. Es tracta d’una instal·lació fílmica que comença com un punt de llum projectat sobre un fons negre. Durant mitja hora, el punt es va desplaçant fins a dibuixar una circumferència de llum i alhora, una forma cònica però buida, com si només fos la superfície o la capa externa d’un con. L’espectador hi pot transitar sense un punt de visió únic: en funció dels seus moviments, aquest va canviant. Un feix de llum sòlid que invalida les lleis de la física.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Pedro Torres. La llum estructura una poètica immersiva al voltant del sol.
“Calor. Fa molta calor. Tot i que el sol es refreda. I ens cremem amb els rajos que es colen entre els dits mentre mirem cap amunt.” La instal·lació de Pedro Torres està centrada en aquesta estrella que travessa la nostra vida d’una manera estructural. House of the Sun, produïda l’any 2020, aborda, des de diferents llocs, aquest objecte astronòmic i font de vida a la terra que és el sol. “Jo estic molt interessat en la qüestió del temps, en intentar entendre el temps. I quan entro en aquestes investigacions hi ha un aspecte fonamental, que és tant un objecte com un instrument, que és la llum.” Torres apropa ciència i poètica visual en una instal·lació de múltiples capes semàntiques i òptiques. Un entorn solar immersiu i un paisatge de fotons que viatgen per l’espai fins arribar a la nostra visió.
“Calor. Fa molta calor. Tot i que el sol es refreda. I ens cremem amb els rajos que es colen entre els dits mentre mirem cap amunt.” La instal·lació de Pedro Torres està centrada en aquesta estrella que travessa la nostra vida d’una manera estructural. House of the Sun, produïda l’any 2020, aborda, des de diferents llocs, aquest objecte astronòmic i font de vida a la terra que és el sol. “Jo estic molt interessat en la qüestió del temps, en intentar entendre el temps. I quan entro en aquestes investigacions hi ha un aspecte fonamental, que és tant un objecte com un instrument, que és la llum.” Torres apropa ciència i poètica visual en una instal·lació de múltiples capes semàntiques i òptiques. Un entorn solar immersiu i un paisatge de fotons que viatgen per l’espai fins arribar a la nostra visió.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Eugènia Balcells. La llum dona forma a l’obra i travessa els límits de la percepció.
Balcells i Laudo conversen i revisen alguns dels treballs més destacats de Balcells, des dels inicis de la seva carrera fins a l’actualitat. Parlen sobre la intersecció entre art i ciència, sobre la llum i els espectres, sobre el consum d’imatges i les formes de mirar, i sobre la virtualitat i les pantalles.
Balcells i Laudo conversen i revisen alguns dels treballs més destacats de Balcells, des dels inicis de la seva carrera fins a l’actualitat. Parlen sobre la intersecció entre art i ciència, sobre la llum i els espectres, sobre el consum d’imatges i les formes de mirar, i sobre la virtualitat i les pantalles.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
![[5027_002_pub / Imatge] Sur l'herbe](https://d2zy2h1755x359.cloudfront.net/public/DigitalAsset/293434/c227a6889eec9da5af4f0ce65fd28307/full/large/0/default.jpg)
Jorge Ribalta. La llum, natural i reflectida, revela la teatralitat del lleure modern.
“Sur l’herbe o A l’herba és una sèrie feta durant quatre anys consecutius més o menys al mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc, al pati que hi ha entre el MACBA i el CCCB, on es munta aquesta espècie d’herba artificial i un dels escenaris del festival Sónar. És una sèrie sobre el públic del festival, feta a la caiguda del sol, quan es produeix un efecte de llum en què l’edifici del CCCB actua de pantalla solar fent un reflex al damunt del públic de manera que sembla un flash, com una llum artificial. Una llum que es produeix en aquest moment de l’any i en aquesta hora. El títol de la sèrie és, evidentment, una al·lusió al Le Déjeuner sur l’herbe de Manet, de 1863, període que és molt important de cares a l’arqueologia de la fotografia que jo faig.” Jorge Ribalta
“Sur l’herbe o A l’herba és una sèrie feta durant quatre anys consecutius més o menys al mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc, al pati que hi ha entre el MACBA i el CCCB, on es munta aquesta espècie d’herba artificial i un dels escenaris del festival Sónar. És una sèrie sobre el públic del festival, feta a la caiguda del sol, quan es produeix un efecte de llum en què l’edifici del CCCB actua de pantalla solar fent un reflex al damunt del públic de manera que sembla un flash, com una llum artificial. Una llum que es produeix en aquest moment de l’any i en aquesta hora. El títol de la sèrie és, evidentment, una al·lusió al Le Déjeuner sur l’herbe de Manet, de 1863, període que és molt important de cares a l’arqueologia de la fotografia que jo faig.” Jorge Ribalta
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
Richard Meier i Renny Logan. La llum es fa present com a matèria pura i capaç de travessar formes, estructurant tota l’experiència artística.
L’entrevista a Richard Meier sobre el MACBA destaca la seva filosofia arquitectònica on la llum és fonamental. Meier emfatitza l’ús del blanc en el disseny, no només per la seva estètica, sinó per la seva capacitat de reflectir la llum natural, creant un joc constant de llums i ombres que dinamitza l’espai. El museu està concebut per maximitzar aquesta lluminositat, amb grans espais i una il·luminació superior que permeten una connexió visual amb l’entorn i realcen l’experiència de l’art. Per a Meier, la llum no és un element merament funcional, sinó una eina essencial que esculpeix i defineix l’arquitectura, convertint el MACBA en un espai viu i canviant.
L’entrevista a Richard Meier sobre el MACBA destaca la seva filosofia arquitectònica on la llum és fonamental. Meier emfatitza l’ús del blanc en el disseny, no només per la seva estètica, sinó per la seva capacitat de reflectir la llum natural, creant un joc constant de llums i ombres que dinamitza l’espai. El museu està concebut per maximitzar aquesta lluminositat, amb grans espais i una il·luminació superior que permeten una connexió visual amb l’entorn i realcen l’experiència de l’art. Per a Meier, la llum no és un element merament funcional, sinó una eina essencial que esculpeix i defineix l’arquitectura, convertint el MACBA en un espai viu i canviant.
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
també et pot interessar
