7 continguts
Bussejant entre art, activisme i història
«Ep, innocenta, / ¿saps que en aquesta maror / no mos queda altre remei / que aprendre a bucejar? […]», escriu Mari Chordà en un dels seus poemes.
El recorregut que us proposem ofereix, precisament, un conjunt d’estris per aprendre a bussejar. Així trobem el diàleg entre natura i artifici que proposa Fina Miralles; la recerca historiogràfica de Maite Garbayo al voltant de les performances que van tenir lloc als anys setanta a Espanya i que poden llegir-se des de l’activisme feminista; el desig dissident i la posada en valor de l’inconscient com a estratègia de resistència a la normalització que proposa la pràctica de Carol Rama; l’apropiació de l’imaginari dels mitjans de comunicació per part d’Eulàlia Grau amb la finalitat de denunciar la institució educativa, familiar i els estereotips de gènere; la voluntat de fer un art subversiu mitjançant la forma de manifestos de Nancy Spero; la impossibilitat de separar l’artista, la poeta i l’activista que conviuen en la figura de Mari Chordà en comprometre’s amb el feminisme; o les necessàries relectures de la història de l’art i el reconeixement de genealogies feministes que es troben en el recull d’articles de Desacuerdos 7.
Tot plegat, una gran bombona d’oxigen que segueix creixent i que en aquest cas pren la forma d’un conjunt de llibres que ens serveixen per creuar les aigües més bellugadisses.
Guiada sempre per un compromís social, polític i cultural, Chordà va fundar el centre cultural Lo Llar a Amposta i, posteriorment, juntament amb un grup de dones, va crear també laSal, Bar-biblioteca feminista i laSal, edicions de les dones, editorial dedicada a la literatura i l’assaig fet per dones. Mari Chordà també va ser, així mateix, pionera de la seva generació a l’hora d’expressar la sexualitat femenina lliure, de parlar del plaer, de la maternitat i de relacions lèsbiques tant en la seva pintura com en la seva poesia.
«Ser artista no és una vocació, ni una devoció ni una professió; no ho saps, però tot t’hi empeny i et porta a ser qui ets.» Amb aquesta frase sintetitza Fina Miralles la seva vida.
Oblidada tant per la historiografia hegemònica com pel relat feminista, l’obra de Carol Rama, que s’estén al llarg de set dècades (1936-2006), és un contra-arxiu que permet reconstruir els moviments d’avantguarda del segle XX.
Així és com Eulàlia Grau (Terrassa, 1946), una de les veus més reivindicatives de la seva generació, definia el seu treball en els anys setanta.
Els seus fotomuntatges, que inclouen imatges dels mitjans de comunicació, denuncien la institució educativa i familiar, els estereotips de gènere, les diferències de classe, l’explotació laboral i les estructures de consolidació del poder. El catàleg reprodueix una selecció d’obres, que comenta exhaustivament en el seu text Teresa Grandas, comissària de l’exposició.
