Aquest nou cicle, amb una direcció acadèmica col·legiada, aporta al programa una riquesa i una diversitat que possibilita un pensament situat ple d’arestes, a fi d’abordar les dificultats que travessen els antagonismes contemporanis. El programa no pensa el coneixement des de la idea d’acumulació de saber sinó des de la potència de l’estudi col·lectiu i de la posada en acció de la teoria. A aquest efecte se serveix de les eines i les metodologies de la teoria crítica, les investigacions artístiques, el materialisme cultural, el pensament i les pràctiques feministes i queer o la crítica decolonial. Tres grans línies troncals (Crítica i pensament, Ecologies culturals i Tecnologies del cos) es relacionen i s’entrecreuen amb altres línies d’exploració com ara les pedagogies, les narratives visuals, els sabers indisciplinats i l’escriptura com a eines per activar el llenguatge, compartir l’experiència i articular la investigació. El programa consisteix en classes lectives, tallers i altres esdeveniments oberts al públic en forma de seminaris internacionals, cursos monogràfics i conferències.

Crítica i pensament

Un dels objectius clau del PEI és adquirir una capacitat crítica que possibiliti el lliure moviment entre paradigmes de pensament. No ens interessen els apriorismes ideològics ni les categories tancades. El PEI no és un espai d’autorepresentació, sinó de qüestionament de les representacions ja donades, perquè una imaginació política antagonista ha de ser capaç d’elaborar els seus fronts de lluita estètica i política d’una manera acollidora i creativa, sense caure en l’hostilitat i en l’agressivitat pròpies del capitalisme global. Elaborar una posició crítica, avui, implica un treball pacient d’escolta, d’aprenentatge compartit i de reciprocitat entre llenguatges. Per això proposem els seminaris següents. Cadascun abordarà un repte diferent del pensament actual, des de metodologies de treball diverses. L’objectiu és anar més enllà del coneixement d’autors i continguts per desenvolupar, també, diferents aproximacions a l’exercici de pensar per un/a mateix/a i plegats.

Ecologies culturals

La proposta d’aquest bloc tracta de la necessitat de repensar avui els vincles entre la imaginació, la cultura i l’ecologia. Si els estudis culturals van intentar diagramar una resposta a la crisi de la cultura política del moviment comunista internacional als primers temps de la Guerra Freda, avui requerim «ecologies culturals» que ens atorguin brúixoles noves i eines en un període si és possible encara més apressant per als antagonismes contemporanis. La cesura històrica representada per la caiguda del Mur de Berlín va implicar el col·lapse del breu segle XX (per dir-ho com Eric Hobsbawm) i, alhora, de la utopia comunista afí a (o crítica amb) la Revolució d’Octubre i la història de la Unió Soviètica, el decurs distòpic de la qual és en l’origen de la rèplica que van articular alguns intel·lectuals de la nova esquerra com E.P. Thompson, Raymond Williams i Stuart Hall. El que avui amenaça de col·lapsar no és una determinada variant de la modernitat, com va succeir en el cas de l’anomenat socialisme real, sinó el conjunt de la «civilització» que s’ha estès arreu del planeta durant els darrers cinc segles, pel cap baix. El problema rau en el fet aquesta entropia de civilització pot destruir no sols els romanents d’altres cultures precapitalistes o els febles equilibris que sostenen –allà on perviuen– els estats socials de mercat, sinó una bona part de la vida que conté l’ecosistema terrestre: això, de fet, ja està passant. A partir de la segona meitat dels anys cinquanta, els estudis culturals van situar la cultura com a ancoratge d’una visió totalitzadora de la realitat social que havia de qüestionar tant el tosc reduccionisme de les anàlisis economicistes del marxisme ortodox com les restriccions del camp disciplinari de les humanitats –encara deutores de l’òrbita de la cultura clàssica i de l’autonomia de les expressions artístiques i literàries–, amb la intenció d’inscriure de nou l’anàlisi de l’especificitat de les pràctiques culturals en la trama més àmplia de les seves interrelacions amb l’economia, la política i la societat de l’època. Amb un desig semblant, en l’actualitat necessitem implementar una revisió ecològica del projecte històric de la crítica cultural. L’ampliació culturalista de l’estudi dels aspectes que configuren les societats humanes s’ha d’estendre a l’anàlisi de la sostenibilitat sociometabòlica de les nostres formes d’organitzar la vida en comú. Aquest diagnòstic pot impulsar l’aparició d’una imaginació materialista amb vocació ecosocial que actualitzi críticament l’herència de les articulacions entre l’art, l’estètica i la política que van diagramar les avantguardes del segle XX.

Aquesta línia disposa així mateix d’un grup d’investigació col·lectiva per a aquelles participants especialment interessades en les ecologies culturals, a fi que puguin posar en pràctica una investigació situada en el diàleg entre la història, la imaginació, la cultura i l’ecologia.*

Tecnologies del cos

Aquesta línia revisa certes eines analítiques que tracten el cos, la sexualitat i la construcció del gènere en un context travessat pel capitalisme, el colonialisme i els mecanismes de control biopolític. L’àrea estudia els feminismes, la dissidència sexual i altres plantejaments teòrics i pràctics que ens proporcionen dispositius crítics per a l’anàlisi social, micropolítica i subjectiva, així com la manera en què aquests dispositius són susceptibles d’esdevenir eines i inputs per a la pròpia producció discursiva. Un enfocament important serà el caràcter dissident dels discursos revisats, en el moment que es constitueixen com a força opositora a les lògiques hegemòniques del capitalisme, l’heteronormativitat, l’androcentisme, el colonialisme, el racisme i l’eurocentrisme del discurs modern que s’amaga darrere la construcció del subjecte europeu contemporani. Són discursos que desafien els sistemes de control diagramats per la construcció social moderna i que indaguen pràctiques de resistència que emergeixen de l’activisme i la producció cultural.

Aquesta línia disposa així mateix d’un dels grups d’investigació col·lectiva del programa, dedicat a recuperar memòries de la dissidència sexual de Barcelona.

A més de les línies centrals el programa disposa de seminaris transversals que tracten les narratives visuals, les pedagogies i els sabers indisciplinats. Amb la intenció de desafiar els marcs disciplinaris de la història de l’art o de l’estètica, així com els de les pràctiques tradicionals de l’assaig, l’art o el comissariat, en el programa es tracta la manera en què la disposició, intervenció, multiplicació i socialització mediàtica de les imatges incideixen amb força en la nostra realitat quotidiana i configura, així, ficcions i narratives, produeix cossos i identitats i suscita noves formes de subjectivitat política. Des de posicions clarament indisciplinades, es tracta la manera en què les pràctiques artístiques i la producció d’imatges activen no només imaginaris, sinó també formes de veure, d’entendre i de situar-se en un món format pel règim escòpic de la societat en xarxa. Al llarg de diversos seminaris, tallers i tutories es ressalta la faceta epistémico-crítica de les imatges, així com les seves relacions amb l’art, la política i el poder. L’anàlisi de la temporalitat de les imatges, en la seva capacitat per redefinir les articulacions entre imaginació i història, és un element clau per entendre’n la centralitat en la producció de relats contrahegemònics i en la reconfiguració de l’exposició com a dispositiu narratiu i d’intervenció política. En aquesta mateixa direcció el programa revisa la tradició pedagògica que té les seves arrels en una crítica al model d’educació il·lustrada i que s’endinsa en les possibilitats de la pedagogia com a pràctica política i d’alliberament. En aquest sentit, s’incideix en el qüestionament de les categories fixes en l’esfera educativa, així com de la concepció de l’aprenentatge com a acumulació de coneixements i captació de professionals en el marc del capitalisme cognitiu. Es tracta l’organització del saber com un espai polític que desafia les jerarquies d’allò que s’aprèn o no s’aprèn.

Dins d’aquest marc s’enquadra el grup d’investigació AMOR ROJO, una futura publicació en format de reader, engegada per l’artista Dora García, per a aquelles participants especialment interessades en el treball d’escriptura i de pràctica artística.*

 

* Aquesta activitat forma part d'Education from Below, un projecte amb el suport del programa Europa Creativa de la Unió Europea.

Co-funded by the Creative Europe Programme of the European Union