El programa de la vuitena edició del PEI s’organitza entorn de quatre trimestres amb una estructura mensual de tres setmanes de docència i una de recerca personal. El programa comença el 14 de setembre de 2021 i acaba el 30 de setembre de 2022 amb la presentació de les investigacions de les estudiants. No hi ha docència el mes de desembre de 2021 ni a partir de la segona setmana de juliol de 2022. A banda de les classes lectives i dels tallers, el programa compta amb un programa obert en forma de seminaris internacionals, cursos monogràfics i conferències, en què el grup de participants entra en contacte amb altres agents de la ciutat.

Què pot fer l’art amb relació a la crisi ecosocial? és una de les preguntes fonamentals que mobilitza aquesta edició del PEI. La realitat actual requereix un compromís amb aliances renovades entre l’art, les experimentacions institucionals i les noves formes d’activisme en les lluites per la justícia social i ambiental. En aquest sentit, es proposa repensar la pràctica artística des de l’ecologia política, així com reescriure les genealogies de l’art des de posicions feministes per interrogar-se sobre la potència de l’art amb relació a la transformació del món existent, com també en la configuració de noves subjectivitats i la reorientació del desig. En aquest context, quin pensament utòpic activa l’art?, com connectem desigs, límits i utopia?

Qualsevol pràctica institucional situada i compromesa políticament que superi el relat formalista de la història de l’art i les delimitacions disciplinàries de la modernitat ha d’incorporar els moviments socials com a instigadors de la creació artística (i el treball institucional): des de les lluites pels drets civils, l’alliberament sexual, les lluites de sensibilització de la sida o els moviments ecologistes, pacifistes o de descolonització fins a les mobilitzacions més recents del Black Lives Matter.

Com entrenem una imaginació no sotmesa a la normativitat d’allò establert? No hi ha imaginació que no sigui política. L’individualisme ens ha fet creure que ser imaginatius és una característica pròpia de cadascú, un do fins i tot, una gràcia o un talent que uns tenen i d’altres no. Però la imaginació no és un do, és una pràctica que s’aprèn: és la pràctica de fer present allò absent. És la composició lliure però no arbitrària de les perspectives sobre el món. Es tracta del poder de donar la realitat més alta possible a pensaments, accions o persones que no són ni nostres ni ens resulten propers. La condició per poder fer-ho és reconèixer que no ens coneixerem mai prou a nosaltres mateixos com per poder basar-nos en una identitat que ens prescrigui la nostra conducta. Així, la imaginació, com a força ètica i política, es deriva d’un no saber, d’un no conèixer-nos prou que ens obre a l’existència i a la perspectiva dels altres. D’altres presents, però també d’aquells que ja han existit o que han de venir. Per tot plegat, treballarem a partir de preguntes com: quines tensions es donen entre la fantasia i la imaginació?, com connectem desigs, límits i utopia?, com podem ser cossos que imaginen?, com volem ser educats?

Què és posar la vida al centre? La idea hegemònica de Progrés s’ha construït sobre la fantasia de l’enlairament prometeic de la natura i dels cossos. La negació de la nostra condició d’éssers de la Terra, vulnerables, i un per un finits, és tan sols una gran il·lusió que acaba modificant de manera irreversible l’ambient de què depèn la seva pròpia supervivència. Després d’aplicar durant dècades a la natura viva la lògica de les coses mortes, arribem a l’emergència de la civilització: escalfament global, pèrdua de biodiversitat, superació de la biocapacitat de la Terra, contaminació de sòls, aire i aigua, zoonosi, proliferació de malalties, pandèmies, desigualtats, explotació, expulsions… Ja no es pot mirar a una altra banda. Es produeix un xoc entre geopolítica i geofísica. Gaia emergeix com a subjecte històric, sense consciència, però amb agència. La justícia, el dret o la cultura ja no es poden pensar sense tenir en compte la intrusió de Gaia.

Enfrontar la crisi ecosocial exigirà superar la fantasia de la individualitat i estimular una imaginació ben assentada a la Terra, els cossos i les seves necessitats. Una imaginació que ens permeti mirar el capitalisme des de fora, tot i que hi siguem a dins. Aquest «fora» pot ser Gaia, com un punt excèntric des del qual doblegar el braç dels diners. Quines pedagogies, racionalitats i emocions afavoreixen relacions simbiòtiques centrades en la suficiència i el repartiment, que facin d’allò comú i la cura un principi polític?