Direcció Acadèmica

Kader Attia

Viu i treballa a Berlín i Alger. Abans d’estudiar a l’École supérieure d’arts appliqués Duperré, a l’École nationale supérieure des Arts Décoratifs de París i a l’Escola Massana Centre d’Art i Disseny de Barcelona, va passar diversos anys al Congo i a Sud-amèrica. L’experiència amb aquestes cultures diferents ha fomentat l’enfocament intercultural i interdisciplinari de la seva recerca. La seva recerca sociocultural l’ha portat a la noció de reparació, un concepte que ha anat desenvolupant filosòficament en els seus escrits i simbòlicament en la seva obra com a artista. En ser el principi de la reparació una constant en la natura — i, per tant, també en la humanitat—, qualsevol sistema, institució social o tradició cultural es pot considerar com un procés infinit de reparació, que està estretament relacionat amb la pèrdua i les ferides, amb la recuperació i la reapropiació. El 2016, Kader Attia va fundar La Colonie, un espai a París per compartir idees i proporcionar una àgora per a un debat viu. Centrat en la descolonització no sols dels pobles, sinó també dels coneixements, les actituds i les pràctiques, aspira a descompartimentar el coneixement mitjançant un enfocament transcultural, transdisciplinari i transgeneracional. L’obra de Kader Attia s’ha mostrat en exposicions col·lectives i biennals, com la 12a Biennal de Xangai, la 12a Biennal de Gwangju, la 12a Manifesta a Palerm, la 57a Biennal de Venècia, documenta 13 a Kassel, al MoMA a Nova York, a la Tate Modern a Londres, al Centre Pompidou a París o al The Solomon R. Guggenheim Museum a Nova York. El 2016, Kader Attia va ser guardonat amb el premi Marcel Duchamp, seguit del premi de la Fundació Miró (Barcelona) i el premi d’art Yanghyun (Seül) el 2017. És el comissari de la Biennal de Berlín 2022.

Elvira Dyangani Ose

Directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat la directora i conservadora en cap de The Showroom a Londres, a més de professora de Cultures Visuals a Goldsmiths de la Universitat de Londres i membre del consell del Thought Council de la Fondazione Prada. Anteriorment, ha estat comissària de la Biennal Internacional d’Art Contemporani de Göteborg, conservadora d’art internacional de la Tate Modern a Londres, directora artística de Rencontres Picha - Biennal de Lubumbashi de la República Democràtica del Congo, conservadora d’art contemporani del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC) de Sevilla, conservadora sènior al Creative Time de Nova York i conservadora d’Art Contemporani del Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM) a Las Palmas de Gran Canària.

Max Jorge Hinderer Cruz

Escriptor, curador i filòsof bolivià-alemany. Actualment és director artístic de l’Akademie der Künste der Welt (Adkdw), una institució de promoció artística amb seu a la ciutat de Colònia, Alemanya, que funciona com un laboratori de pensament per a una xarxa internacional de pensadors, agents culturals i artistes. Prèviament ha estat director, des del 2019, del Museo Nacional de Arte (MNA), La Paz, Bolívia. Va ser coordinador el 2014 del Programa de Acciones Culturales Autónomas (P.A.C.A.) de São Paulo. Entre el 2008 i el 2011 va ser cocomissari de l’exposició Principio Potosí (MNCARS Madrid, HKW Berlín, MNA/MUSEF La Paz). És autor del llibre Hélio Oiticica and Neville D’Almeida: Block-Experiments in Cosmococa-program in progress (Afterall / MIT Press, 2013).

Professorat, convidats i agents aliats

Kader Attia

Viu i treballa a Berlín i Alger. Abans d’estudiar a l’École supérieure d’arts appliqués Duperré, a l’École nationale supérieure des Arts Décoratifs de París i a l’Escola Massana Centre d’Art i Disseny de Barcelona, va passar diversos anys al Congo i a Sud-amèrica. L’experiència amb aquestes cultures diferents ha fomentat l’enfocament intercultural i interdisciplinari de la seva recerca. La seva recerca sociocultural l’ha portat a la noció de reparació, un concepte que ha anat desenvolupant filosòficament en els seus escrits i simbòlicament en la seva obra com a artista. En ser el principi de la reparació una constant en la natura — i, per tant, també en la humanitat—, qualsevol sistema, institució social o tradició cultural es pot considerar com un procés infinit de reparació, que està estretament relacionat amb la pèrdua i les ferides, amb la recuperació i la reapropiació. El 2016, Kader Attia va fundar La Colonie, un espai a París per compartir idees i proporcionar una àgora per a un debat viu. Centrat en la descolonització no sols dels pobles, sinó també dels coneixements, les actituds i les pràctiques, aspira a descompartimentar el coneixement mitjançant un enfocament transcultural, transdisciplinari i transgeneracional. L’obra de Kader Attia s’ha mostrat en exposicions col·lectives i biennals, com la 12a Biennal de Xangai, la 12a Biennal de Gwangju, la 12a Manifesta a Palerm, la 57a Biennal de Venècia, documenta 13 a Kassel, al MoMA a Nova York, a la Tate Modern a Londres, al Centre Pompidou a París o al The Solomon R. Guggenheim Museum a Nova York. El 2016, Kader Attia va ser guardonat amb el premi Marcel Duchamp, seguit del premi de la Fundació Miró (Barcelona) i el premi d’art Yanghyun (Seül) el 2017. És el comissari de la Biennal de Berlín 2022.

En 1955, durant la Conferència de Bandung celebrada a Indonèsia, els nous països independents del Sud Global van afirmar la seva unitat contra els estats de l'imperialisme i l'economia d'extracció i despossessió. També van reivindicar la seva aspiració a trobar el seu propi camí cap a la llibertat i el desenvolupament, que alguns van resumir com "ni Washington ni Moscou". L'imperialisme es continua basant a extreure recursos, i per a això necessita exèrcits i policies; necessita trivialitzar el racisme i l'economia carcerària; naturalitza la mort de milers de persones del Sud Global a les fronteres europees i al Mediterrani. Encara, les societats europees necessiten l'explotació de les dones i els homes als quals fan vulnerables, perquè proporcionin tota classe de béns i serveis, com la neteja, la cura i el repartiment. És per això, és important construir xarxes fortes i vies de solidaritat que respectin la dignitat de tots.

Seguint l'esperit de la Conferència de Bandung de 1955, el comitè de Bandung del Nord va organitzar una conferència internacional que es va celebrar a París en 2018. Va ser una de les primeres conferències internacionals en les quals es van abordar els problemes de les persones de color que viuen al Nord Global. Després de la conferència celebrada a París una nova iteració, organitzada en el marc de PEI en 2023, reunirà artistes, activistes i acadèmics per a solidificar una nova consciència política i pràctiques antiracistes. L'objectiu és potenciar les formes de transmissió i imaginació econòmiques, ètiques, espirituals i artístiques en les quals l'alliberament al Nord se suma a l'alliberament del Sud. Aquesta nova edició d'un Bandung es recolza en la teoria decolonial i abolicionista. Pretén produir una crítica prolífica i estimulant de l'eurocentrisme, per a contribuir a la necessària transformació del món en una època de múltiples crisis. Durant el simposi, els participants debatran sobre l'estat actual de la guerra permanent, l'antiracisme polític contra la violència policial, l'ocupació colonial, l'imperialisme i la pau revolucionària.

En col·laboració amb Nomade
Amb: Abbeey Odunlami, Andreas Malm, Francoise Vergees, Micheele Sibony, Mohamed Amer Meziane, Naeem Mohaiemen, Olivier Marboeuf, Ramoen Grosfoquel, Sandew Hira, Selim Nadi a.o.

Franco Berardi (Bifo)

Filòsof, escriptor i agitador cultural. Graduat en Estètica i format amb Félix Guattari, actualment és professor d’Història Social dels Mitjans de Comunicació a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera (Milà). Va ser un destacat activista de l’anomenada autonomia operària italiana durant la dècada dels setanta i, des d’aleshores, ha desenvolupat una prolífica obra crítica en què ha estudiat les transformacions del treball i de la societat produïdes per la globalització, especialment pel que fa al rol dels mitjans de comunicació a les societats postindustrials. La seva producció teòrica ha anat acompanyada d’un activisme pels mitjans de comunicació alternatius, tasca que va iniciar amb la fundació de la revista A/traverso, fanzine del moviment del 1977 a Itàlia, i que va seguir amb la creació de la Radio Alice —la primera emissora pirata del país— i la TV Orfeu, bressol de la televisió comunitària a Itàlia. En el terreny assagístic, va debutar amb Contro il lavoro (Feltrinelli, 1970) i, des d’aleshores, ha publicat mig centenar de títols, alguns dels quals han estat traduïts al castellà, com La fábrica de la infelicidad (Traficantes de Sueños, 2003), La sublevación (Artefakte, 2013), Fenomenología del fin (Caja Negra Editora, 2017), La segunda venida (Caja Negra, 2021) i El Umbral. Crónicas y meditaciones (Tinta Limón, 2020). El seu últim llibre és El tercer inconsciente. La psicoesfera en la época viral (Caja Negra Editora, 2022).

Houria Bouteldja

Militant política descolonial francoalgeriana i representant del PIR (Parti des Indigènes de la République). La seva obra s'ha caracteritzat per mantenir un exercici crític contra la islamofòbia, el racisme i el neocolonialisme. La seva formació inclou estudis en llengües estrangeres aplicades en anglès i àrab a Lió. Va participar en la fundació dels col·lectius Les Blédardes (Els immigrants de la colònia) i Una escola per a tots i totes. El gener de 2005 va participar en l'inici de la Crida dels Indígenes de la República, que va donar origen al moviment del qual és portaveu Indigènes de la République, que lluita contra la discriminació cap als descendents de la històrica colonial i contra la ideologia racista i colonialista. El 2014 va rebre el premi de Combat Contra la Islamofòbia de la Islamic Human Rights Commission. Ha participat com a coautora en els llibres La Révolution en 2010?: les vrais enjeux de 2007 i Nous sommes les indigènes de la République.

És un lloc de convivència que, amb total independència, emprèn la tasca de viure i pensar junts. Amb la realització d’aquest projecte, l’artista Kader Attia pretén plantejar en el present les qüestions de la descolonització dels pobles, així com la dels coneixements, comportaments i pràctiques. Situada en un barri en el qual es barregen poblacions africanes, índies i asiàtiques, a dues passes de la Gare du Nord i, per tant, a la cruïlla d’Europa i del món, La Colonie pretén reunir —sense exclusió i a través d’aquestes formidables plataformes que poden ser la creació artística i intel·lectual— totes les identitats i totes les històries, en particular, les de les minories. Durant aquesta edició del PEI el projecte s’estendrà sota el nom de La Colonie nòmada.

Susana Pilar Delahante

Artista cubana l'obra de la qual se centra en el cos, el gènere, la raça i les qüestions socials. L'artista va sofrir algunes situacions familiars que van provocar el seu interès per la realitat de les dones, així com per les diferents formes de discriminació cap a elles. Aquestes inquietuds la van portar a treballar sobre la violència física contra les dones cubanes i l'escassa informació que existeix sobre aquest fenomen. En aquesta recerca, va haver de buscar mètodes formals per donar solució a les obres, com la construcció d'escenes fotogràfiques a partir dels seus records, la qual cosa va donar lloc a un dispositiu formal i conceptual per a altres obres. Es va graduar el 2008 a l'Institut Superior d'Art de l'Havana (ISA), a Cuba. De 2011 a 2013, va realitzar estudis de postgrau a la Universitat d'Art i Disseny HfG de Karlsruhe, a Alemanya, amb finançament del DAAD. La seva obra ha estat exposada a les següents biennals i esdeveniments internacionals: 14a Biennal de Dakar, al Senegal (2020); Biennal de Lubumbashi, a la República Democràtica del Congo (2019); 12a i 13a Biennal de l'Havana (2015, 2019); 13a Biennal d'Arts Medials, al Centre Nacional d'Art Contemporani Cerrillos, a Santiago de Xile (2017); Biennal de Nous Talents 2016, a Colònia, a Alemanya; Pavelló de Cuba en la Biennal de Venècia (2015); Biennal Internacional d'Art Contemporani (BIAC), a Martinica (2013); 4ª Biennal deformis de performance, a Xile (2012); 3ª Biennal Arts Actuels Réunion, a l’Illa de la Reunió, a França (2011); Saló Internacional de Fotografia, Festival Mundial d'Arts i Cultures Negres, a Dakar, al Senegal (2010); 7ªI Biennal de Gwangju, a Corea del Sud (2008).

Elvira Dyangani Ose

Directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat la directora i conservadora en cap de The Showroom a Londres, a més de professora de Cultures Visuals a Goldsmiths de la Universitat de Londres i membre del consell del Thought Council de la Fondazione Prada. Anteriorment, ha estat comissària de la Biennal Internacional d’Art Contemporani de Göteborg, conservadora d’art internacional de la Tate Modern a Londres, directora artística de Rencontres Picha - Biennal de Lubumbashi de la República Democràtica del Congo, conservadora d’art contemporani del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC) de Sevilla, conservadora sènior al Creative Time de Nova York i conservadora d’Art Contemporani del Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM) a Las Palmas de Gran Canària.

Elvira Espejo Ayca

Artista plàstica, teixidora i narradora de la tradició oral del seu lloc d’origen (Ayllu Qaqachaka, província d’Avaroa, Oruro). Parlant d’aimara i quítxua, és directora del Museo Nacional de Etnografía y Folklore de La Paz, Bolívia. Autora de les publicacions Sawutuq parla (2006) i el llibre de poemes Phaqar kirki t ́ikha takiy - Canto a las flores (2006), pel qual va rebre el premi a la poetessa internacional en el quart festival mundial de la poesia veneçolana (2007), i Kaypi Jaqhaypi - Por aquí, por allá (2018). Coautora d’Hilos sueltos: Los Andes desde el textil (2007), Ciencia de las mujeres (2010), Ciencia de tejer en los Andes: Estructuras y técnicas de faz de urdimbre (2012), El textil tridimensional: El tejido como objeto y como sujeto (2013) i Tejiendo la vida. La colección textil del Museo Nacional de Etnografía y Folklore, según la cadena de producción (2013). En col·laboració amb el músic bolivià Álvaro Montenegro, va produir els DVD de música contemporània Thakhi - La senda Canciones a los animales (2007) i Utachk kirki - Canto a las casas (2011). Va guanyar el primer premi Eduardo Avaroa en Arts, especialitat Tèxtils Originaris, La Paz, Bolívia (2013), i el primer premi Fomento a la Creación Nativa en Literatura, especialitat Poesia, en el marc del V Festival de Arte Sur Andino Arica Barroca Chile (2018).

Grupo Etcétera

Col·lectiu multidisciplinari que es va formar a Buenos Aires el 1997. Integra artistes provinents de la poesia, el teatre, les arts visuals i la música. Es va crear per acostar l’art a llocs de conflicte social i traslladar aquests problemes als espais de producció cultural. Desenvolupa les seves experiències en espais institucionals d’art contemporani —com ara museus, galeries i centres culturals—, i també als carrers, en festivals, en protestes i en manifestacions, utilitzant estratègies diverses com a intervencions públiques i actuacions de naturalesa contextual i efímera. Es consideren part de l’“art compromès”. El 2005 van crear, juntament amb altres artistes i activistes, la Fundación del Movimiento Internacional Errorista, una organització internacional que afirma l’error com a filosofia de vida. Des del 2007, coordinen les activitats, l’arxiu i altres iniciatives Loreto Garín Guzmán i Federico Zukerfeld, cofundadors del col·lectiu. El 2013 van rebre el Premi Internacional d’Art Participatiu a Bolonya i, el 2015, el Premi Príncep Claus a Amsterdam. Van participar en exposicions internacionals com ara Ex-Argentina al Museum Ludwig de Colònia i Creativitat col·lectiva al museu Fridericianum de Kassel, tots dos a Alemanya. També es van presentar a festivals com la 8a Biennal de Taipei, Taiwan; la 11a Biennal d’Istanbul, Turquia; el 52è Saló d’Octubre de Belgrad, Sèrbia; la 4a Biennal d’Atenes; la 31a Biennal de São Paulo, i la Biennal de Jakarta, Indonèsia, entre altres. grupoetcetera.wordpress.com

Malcom Ferdinand

Investigador al CNRS (IRISSO / Université Paris Dauphine). Doctorat (summa cum laude) en Ciències Polítiques i Filosofia Política per la Université Paris Diderot el 2016 amb una dissertació sobre els conflictes ecològics contemporanis al Carib. A través d’una recerca empírica en quatre illes (Martinica, Guadalupe, Haití i Puerto Rico), Ferdinand va examinar la forma en què els conflictes ecològics actuals posen en primer pla les demandes de justícia social i ambiental dels habitants, que critiquen la relació política actual amb el poder metropolità. Combinant enfocaments històrics, sociològics i literaris, Ferdinand ha desenvolupat una teoria del pensament ecològic postcolonial del Carib, que articula l’imperatiu de la preservació de la naturalesa, el patrimoni cultural i les reivindicacions polítiques d’igualtat. És l’autor d’Une écologie décoloniale. Penser l’écologie depuis le monde caribéen (Seuil, 2019).

Denise Ferreira da Silva

Filòsofa, acadèmica i artista establerta a Vancouver. Els seus escrits i la seva pràctica artística aborden les qüestions ètiques del present global i se centren en les dimensions metafísiques i ontoepistemològiques del pensament modern. És professora i directora de l’Institute for Gender, Race, Sexuality and Social Justice (GRSJ) a la Universitat de British Columbia, professora adjunta de Belles Arts a la Universitat de Monash (Melbourne, Austràlia) i professora visitant de Dret al Birkbeck College de Londres. És autora de Toward a Global Idea of Race i coeditora de Race, Empire, and The Crisis of the Subprime (amb Paula Chakravartty). El seu treball inclou textos per a les Biennals de Liverpool i São Paulo (2016), la Biennal de Venècia (2017) i documenta 14, així com col·laboracions com Return of the Vanishing Peasant, amb Ros Martin, i Poethical Readings and the Sensing Salon, al costat de Valentina Desideri. També ha participat en una sèrie d’esdeveniments i actuacions que inclouen el Performing Arts Forum (PAF), St Erme, França (2018); Artspeak, Vancouver (2017), i la 32a Biennal de São Paulo (2016). En col·laboració amb Arjuna Neuman, crea el film Soot Breath / Corpus Infinitum (2020).

Verónica Gago

Docent de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires i de la Universidad Nacional de San Martín. És investigadora del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET). És autora de La razón neoliberal. Economías barrocas y pragmática popular (Tinta Limón / Traficantes de Sueños, 2015) i La potencia feminista. O el deseo de cambiarlo todo (Tinta Limón / Traficantes de Sueños, 2019). És editora de La Internacional Feminista (Tinta Limón / Traficantes de Sueños, 2020). Ha estat part del col·lectiu de recerca militant Situaciones i actualment del col·lectiu feminista NiUnaMenos. La seva recerca se centra en els moviments socials internacionals feministes i en la crítica a la raó neoliberal.

María Galindo

De professió, psicòloga, i presentadora de televisió i ràdio. És cofundadora, el 1992, de l’organització Mujeres Creando, a La Paz, Bolívia, a través de la qual ha enfortit les reivindicacions dels drets de totes les dones que són víctimes de maltractament i assetjament. L’agrupació realitza accions creatives als carrers, produeix vídeos, té el seu propi diari i publica llibres de poesia, teoria feminista i sexualitat, entre altres. Està formada per dones de diversos orígens culturals, socials i eteris, i aborda la creativitat com un instrument de resistència i participació social. És autora dels llibres Ninguna mujer nace para puta, Espejito Mágico i No se puede descolonizar sin despatriarcalizar. Ha dirigit les pel·lícules 13 años de rebelión i Amazonas, entre altres.

Nancy Garín

Investigadora i llicenciada en Periodisme i Comunicació Social i Estètica i Història de l’Art. Va cursar el Programa d’Estudis Independents del MACBA (PEI). Com a membre de col·lectiu artístic Etcétera i de la Internacional Errorista, va participar en esdeveniments i exposicions com ara la Biennal d’Istanbul (2009); Biennal de Taipei (2008); PUBLICTRANSITarPÚBLICos, EUA/Mèxic (2007); Ex-Argentina (2006 ); Pasos de fugas del Trabajo para hacer, Colònia (2004), i Kollektive Kreativität, Kassel (2005). Com a periodista cultural ha col·laborat a La Nación de Chile, Página 12 d’Argentina, Junge Welt, Hemisférica de la Performance, LatinArt i L’Internationale, entre d’altres. Participa en les plataformes de recerca Península: Procesos coloniales y prácticas artísticas y curatoriales, Equipo re, Espectros de lo Urbano i altres iniciatives independents de recerca i producció artística i cultural.

Cristina Goberna Pesudo

Codirectora i fundadora de Fake Industries Architectural Agonism (FKAA), un estudi d’arquitectura que promou pràctiques col·laboratives i horitzontals, amb seu a Nova York, Barcelona i Sidney. És professora del grau en Disseny de l’Escola BAU i també ha impartit classes com a professora visitant a la Universitat de Columbia, com també a la UTS de Sydney i a l’School of Architecture and Planning del MIT. Amb FKAA ha creat nombrosos projectes reconeguts a escala internacional amb premis com el Young Architects Forum Prize 2019 o l’American Institute of Architects New Practices Prize 2014-15. Entre els seus projectes destaca el disseny del Velódromo de Medellín, diversos dibuixos del qual han estat seleccionats per formar part de la col·lecció permanent del Centre Pompidou de París. L’àmplia trajectòria de FKAA l’ha dut a participar a la Biennal d’Art i Arquitectura de Chicago, a la Triennal d’Arquitectura d’Oslo i al pavelló espanyol de la prestigiosa Biennal d’Arquitectura de Venècia.

Foto de Ramón Grosfoguel

Sociòleg, escriptor, investigador i docent universitari. És titulat en Sociologia per la Universitat de Puerto Rico i doctorat per la Universitat de Temple (Filadèlfia, EUA). S'ha convertit en referència mundial amb el projecte del qual és fundador, Decolonity Europe. El pensament de Grosfoguel està lligat a la filosofia de l'alliberament llatinoamericà, a la perspectiva de la colonialidat del poder i a la cerca de noves orientacions del coneixement no eurocèntric. En l'actualitat, exerceix com a professor en el Departament d'Estudis Ètnics de la Universitat de Berkeley. Ha publicat, entre altres textos acadèmics: El giro decolonial. Reflexiones para una diversidad epistémica más allá del capitalismo global (2007), coeditat amb Santiago Castro-Gómez; i Colonial Subjects: Puerto Rican Subjects in Global Perspective (2003).

Paz Guevara

Comissària, investigadora i autora. Ha realitzat projectes curatoriales basats en recerques i problemes contingents, com ara les perspectives indígenes contemporànies, les estratègies de traducció cultural i la reescriptura de la història. Va ser comissària de l'exposició sobre traducció cultural In Other Words: The Black Market of Translations-Negotiating Contemporary Cultures al NGBK i al Kunstraum Kreuzberg de Berlín (2012); co-curadora del Pavelló Llatinoamericà en la 55a i la 54a Biennal de Venècia (2013 i 2011); co-curadora de la 1a Biennal de Montevideo, a l'Uruguai (2013); co-curadora de la 6a Biennal de Curitiba, al Brasil (2011); i curadora de Comunidad Ficticia a Matucana 100, a Santiago (2009), entre d’altres. Ha col·laborat en el projecte a llarg termini Kanon-Fragen en HKW, en què ha comissariat Afro-Sonic Mapping (2019) i co-comissariat Parapolitics (2017-18). Imparteix classes sobre històries de les exposicions en la Weißensee Kunsthochschule de Berlín. En l'actualitat, forma part del conjunt curatorial Archive, en què ha co-curat Publishing Practices (2021-22) i Crossings (2022).

Max Jorge Hinderer Cruz

Escriptor, curador i filòsof bolivià-alemany. Actualment és director artístic de l’Akademie der Künste der Welt (Adkdw), una institució de promoció artística amb seu a la ciutat de Colònia, Alemanya, que funciona com un laboratori de pensament per a una xarxa internacional de pensadors, agents culturals i artistes. Prèviament ha estat director, des del 2019, del Museo Nacional de Arte (MNA), La Paz, Bolívia. Va ser coordinador el 2014 del Programa de Acciones Culturales Autónomas (P.A.C.A.) de São Paulo. Entre el 2008 i el 2011 va ser cocomissari de l’exposició Principio Potosí (MNCARS Madrid, HKW Berlín, MNA/MUSEF La Paz). És autor del llibre Hélio Oiticica and Neville D’Almeida: Block-Experiments in Cosmococa-program in progress (Afterall / MIT Press, 2013).

Bouchra Khalili

Nascuda al Marroc el 1975, Bouchra Khalili realitza treballs en vídeo, ja sigui monocanal o en format d’instal·lació, des del 2002. Aquest mitjà li permet eludir les fronteres entre disciplines i desenvolupar la seva obra a mig camí entre el cinema i les arts visuals, el documental i l’obra experimental. Els seus vídeos exploren l’àrea mediterrània com un territori dedicat a una existència errant i nòmada. L’artista produeix representacions de la dimensió mental d’aquests espais situant-los en una experiència perceptiva insòlita i, d’aquesta manera, testimonia la realitat contemporània de l’emigració. Khalili ha mostrat el seu treball en nombroses exposicions col·lectives arreu del món. Ha obtingut diversos premis i distincions, entre els quals destaquen l’Abraaj Group Art Prize el 2014, el DAAD de Berlín el 2012, el premi al millor projecte al Festival LOOP de Barcelona el 2011 i el premi Louis Lumière a França el 2005.

Rachida Madani

Poetessa. Viu a Tànger (Marroc), on va rebre una educació bilingüe en francès i àrab. Va realitzar estudis superiors de literatura francesa. El seu primer poemari, Femme je suis, va ser publicat a França el 1981 per Inéditions Barbare. La seva segona col·lecció, Contes d’une tête tranchée, va ser escrita entre el 1981 i el 1984, i publicada al Marroc el 2001 per Les Editions Al-Forkane. Blessures au vent, un volum que inclou les seves dues col·leccions anteriors, va ser publicat a París per Les Editions de la Différence el 2006, juntament amb la seva primera novel·la, L’Histoire peut attendre. Actualment està treballant en un nou llibre de poemes i en una segona novel·la, i mentrestant ha debutat com a pintora. Seccions de Contes d’une tête tranchée (amb traducció de Marilyn Hacker) han aparegut en diverses revistes dels Estats Units i la Gran Bretanya, com ara Words Without Borders, Banipal, Magma i Callaloo. El propòsit literari de Madani és ressaltar les possibilitats de la narració com un acte d’apoderament per a la dona, i cerca definir el seu paper en un món a vessar de pobresa, corrupció, abús dels drets humans i efectes del colonialisme.

Achille Mbembe

Professor d’Història i Política i investigador al Wits Institute for Social and Economic Research (WISER) de la University of the Witwatersrand de Johannesburg. Ha exercit de professor d’Història en les universitats de Columbia (Nova York) i de Pennsilvània, i ha dirigit, a més, el Consell per al Desenvolupament de la Recerca en Ciències Socials a l’Àfrica (CODESRIA), amb seu a Dakar. És, a més, un autor conegut, tant pels seus articles en les versions castellanes de Le Monde diplomatique com per les seves contribucions als llibres coordinats per Gilles Kepel, Las políticas de Dios (“La proliferación de lo divino en el África subsahariana”); Jérôme Bindé, Cap on van els valors?: Col·loquis de segle XXI (“Del racismo como práctica de la imaginación”); Fernando López Castellano, Desarrollo: Crónica de un desafío permanente (“Poder, violencia y acumulación”), i Okwui Enwezor, Lo desacogedor. Escenas fantasmas en la sociedad global (“Necropolítica”). Ha publicat també l’influent llibre De la postcolonie, essai sur l’imagination politique dans l’Afrique contemporaine (2000).

Arjuna Neuman

És un artista i cineasta establert a Berlín, que treballa amb l'assaig des d'un enfocament múltiple i mòbil, en el qual l'"assaig" és una manera inherentment orientada al futur i experimental, que es desplaça entre el corporal, el tàctil i l'afectiu fins al geopolític, el planetari i el cosmològic. Les seves presentacions recents inclouen el CCA Glasgow; el Centre Pompidou, París; Manifesta 10, Marsella; Showroom Gallery, Londres; TPW Gallery, Toronto; Fòrum Expanded, Berlinale de Berlín; Jameel Art Centri, Dubai; Biennal de Berlín 10, Alemanya; Serpentine, Londres, X Biennal de Qalandia, Palestina; Gasworks, Londres; Bold Tendencies, Londres, el Regne Unit, Istanbul Modern, Turquia; MAAT i Docslisboa, Portugal; Sharjah Biennial 13, el Centre d'Art Contemporani de la NTU, Singapur; la 56a Biennal de Venècia i SuperCommunity, el Centre d'Art de Beirut, Líban i Rat School of Art, Seül, entre altres. Com a escriptor, ha publicat assajos en Relief Press, Into the Pins Press, The Journal for New Writing, VIA Magazine, Concord, Art Voices, Flaunt, LEAP, Hearings i e-flux.

Sarah Nuttall

Professora d’Estudis Literaris i Culturals, i directora del Wits Institute for Social and Economic Research de la University of the Witwatersrand, a Johannesburg (Sud-àfrica). Abans d’ocupar aquest càrrec el 2013, va ser investigadora principal al mateix institut entre el 2000 i el 2010. Després de llicenciar-se per la Universitat de KwaZulu-Natal i obtenir un màster a la Universitat de Ciutat del Cap, Nuttall va rebre una beca Rhodes per fer un doctorat a la Universitat d’Oxford, que va completar el 1994. Entre el 1997 i el 2001, Nuttall va ser professora al departament d’anglès de la Universitat de Stellenbosch. Ha estat professora visitant a les universitats de Yale i Duke, així com a la Universitat de Salzburg, i ha estat investigadora visitant a la Universitat de Califòrnia, Berkeley.

Foto de Claudia Pacheco Araoz

Gestora i investigadora cultural boliviana i directora de La Plurinacional XXI. Galeria d'art contemporani plurinacional. És cofundadora del PCP - Programa Cultura Política i assessora diversos projectes socials, editorials amb visió del diàleg intercultural. Actua en el camp de les polítiques culturals i la gestió i producció de projectes per a centres i espais culturals nacionals i internacionals. És membre del grup d'incidència social per a la prevenció de violència simbòlica. Escriu en columnes i revistes sobre la gestió de la cultura.

 

pcp

És un laboratori de pensament dedicat a replantejar i materialitzar la cultura com a eina indispensable per a contribuir als processos i pràctiques que conformen la vida, l'economia i la política en l'Estat Plurinacional de Bolívia. El PCP gestiona la cultura a través de publicacions, consultories, i la conceptualització i realització de seminaris i tallers educatius.

 

Rolando Vázquez

Professor i pensador descolonial. És convidat regularment a impartir conferències sobre descolonialisme en institucions acadèmiques i culturals. En l’actualitat, Vázquez és professor associat de sociologia al University College Roosevelt, a Middelburg, i catedràtic al University College Utrecht. Des del 2010, juntament amb Walter Mignolo, codirigeix la Decolonial Summer School, que acull el Van Abbemuseum d’Eindhoven. El 2016, sota la direcció de Gloria Wekker, va ser coautor de l’informe Let’s do Diversity de la Comissió de Diversitat de la Universitat d’Amsterdam. El treball de Vázquez situa la qüestió de la possibilitat d’una vida ètica en el centre del pensament descolonial i advoca per la transformació descolonial de les institucions culturals i educatives. La seva publicació més recent és Vistas de la modernidad: La estética decolonial y el fin de lo contemporáneo, 2020.

Françoise Vergès

Cofundadora de l’associació francesa Decolonize the Arts, Françoise Vergès és una activista feminista antiracista i descolonial. El 2020 va publicar The Wombs of Women, Race, Capital, Feminism i Resolutely Black. Conversations with Françoise Vergès amb Aimé Césaire. Va créixer a l’illa de la Reunió, una postcolònia francesa, i ha viscut a Algèria, França, Mèxic, els Estats Units i el Regne Unit. A mitjans dels anys setanta, va recopilar i publicar testimoniatges sobre tortures, assassinats, desaparicions i repressió en països sota dictadura militar (Xile) o guerra civil (el Salvador). Després de llicenciar-se (Sant Diego, 1986) i doctorar-se (Berkeley, 1995), va ser professora a Sussex, el 1996, i a Goldsmiths, del 2000 al 2007. Va ser presidenta del Comité National pour la Mémoire et l’Histoire de l’Esclavage 2008-2012 i assessora de projectes per a documenta 11. Ha treballat amb els cineastes i artistes Isaac Julien, Yinka Shonibare, Kader Attia i Hervé Télémaque.

Octavio Zaya

Editor d’art i curador internacional. Ha treballat per al Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC), el Centro de Arte Reina Sofía, el Museu Guggenheim de Nueva York i el Helsinki City Art, així com per a documenta 11 o les biennals de Johannesburg, Venècia i Sharjah. Zaya ha col·laborat amb publicacions com ArtNexus, de Bogotà; Flash Art, de Milà; art-agenda/e-flux, de Nova York i ART-IT, de Tòquio. El seu treball és indissociable de publicacions d’ampli abast en l’àmbit del pensament i l’art, com la revista Atlántica del CAAM, de la qual va ser director durant gairebé vint anys, o la revista d’art africà NKA, de la Universitat de Duke, del consell assessor de la qual va formar part. La preocupació de Zaya ha estat sempre visibilitzar en els circuits de l’art internacional les creacions d’artistes d’Àfrica, Llatinoamèrica i el Carib. Aquesta és la raó per la qual el seu pensament es nodreix amb els preceptes de la crítica postcolonial.

Proposem treballar amb col·lectius com Archivo Ovni, Equipo Palomar, Kas Kultural Arts Society (Awa Konaté), Diversorium (Antonio Centeno, María Oliver i Veronica Valentini), Living Commons, Cooperativa Periferia Cimarronas, Radio Cavaret, Ràdio Web MACBA, integrants de la Red Pluridiversidad Nómada, entre molts altres.

Llistat provisional. Si no s’indica el contrari, la participació és presencial. En cas de situacions imprevistes, es proposarà la intervenció en línia.


Equip PEI

Professora assistent

Ingrid Blanco

Secretaria acadèmica

Cristina Mercadé

Conservadora adjunta del Programa Acadèmic

Myriam Rubio