Claustre

Viu i treballa a Berlín i Alger. Abans d’estudiar a l’École supérieure d’arts appliqués Duperré, a l’École nationale supérieure des Arts Décoratifs de París i a l’Escola Massana Centre d’Art i Disseny de Barcelona, va passar diversos anys al Congo i a Sud-amèrica. L’experiència amb aquestes cultures diferents ha fomentat l’enfocament intercultural i interdisciplinari de la seva recerca. La seva recerca sociocultural l’ha portat a la noció de reparació, un concepte que ha anat desenvolupant filosòficament en els seus escrits i simbòlicament en la seva obra com a artista. En ser el principi de la reparació una constant en la natura — i, per tant, també en la humanitat—, qualsevol sistema, institució social o tradició cultural es pot considerar com un procés infinit de reparació, que està estretament relacionat amb la pèrdua i les ferides, amb la recuperació i la reapropiació. El 2016, Kader Attia va fundar La Colonie, un espai a París per compartir idees i proporcionar una àgora per a un debat viu. Centrat en la descolonització no sols dels pobles, sinó també dels coneixements, les actituds i les pràctiques, aspira a descompartimentar el coneixement mitjançant un enfocament transcultural, transdisciplinari i transgeneracional. L’obra de Kader Attia s’ha mostrat en exposicions col·lectives i biennals, com la 12a Biennal de Xangai, la 12a Biennal de Gwangju, la 12a Manifesta a Palerm, la 57a Biennal de Venècia, documenta 13 a Kassel, al MoMA a Nova York, a la Tate Modern a Londres, al Centre Pompidou a París o al The Solomon R. Guggenheim Museum a Nova York. El 2016, Kader Attia va ser guardonat amb el premi Marcel Duchamp, seguit del premi de la Fundació Miró (Barcelona) i el premi d’art Yanghyun (Seül) el 2017. És el comissari de la Biennal de Berlín 2022.

Directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat la directora i conservadora en cap de The Showroom a Londres, a més de professora de Cultures Visuals a Goldsmiths de la Universitat de Londres i membre del consell del Thought Council de la Fondazione Prada. Anteriorment, ha estat comissària de la Biennal Internacional d’Art Contemporani de Göteborg, conservadora d’art internacional de la Tate Modern a Londres, directora artística de Rencontres Picha - Biennal de Lubumbashi de la República Democràtica del Congo, conservadora d’art contemporani del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC) de Sevilla, conservadora sènior al Creative Time de Nova York i conservadora d’Art Contemporani del Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM) a Las Palmas de Gran Canària.

Escriptor, curador i filòsof bolivià-alemany. Ha sigut director artístic de l’Akademie der Künste der Welt (Adkdw), una institució de promoció artística amb seu a la ciutat de Colònia, Alemanya, que funciona com un laboratori de pensament per a una xarxa internacional de pensadors, agents culturals i artistes. Prèviament ha estat director, des del 2019, del Museo Nacional de Arte (MNA), La Paz, Bolívia. Va ser coordinador el 2014 del Programa de Acciones Culturales Autónomas (P.A.C.A.) de São Paulo. Entre el 2008 i el 2011 va ser cocomissari de l’exposició Principio Potosí (MNCARS Madrid, HKW Berlín, MNA/MUSEF La Paz). És autor del llibre Hélio Oiticica and Neville D’Almeida: Block-Experiments in Cosmococa-program in progress (Afterall / MIT Press, 2013).

És educadora i artivista antiracista; màster en Ciències de l’Educació per la Universitat de Monterrey i especialista en Història d’Àfrica i dels Afrobrasilers per la Universitat Federal de Minas Gerais/Casa de las Áfricas i graduada en Música per la Universitat Federal de Pelotas. Des de l’any 2002 orienta els seus estudis i la seva activitat laboral al camp de les manifestacions culturals negres a l’Amèrica Llatina, a l’educació antiracista i a les estètiques afrodiaspòriques. Ha treballat amb la societat civil, els governs i la iniciativa privada en diferents països, portant a terme consultories, projectes i investigacions orientades a la implementació d’accions afirmatives per a la inclusió de les diversitats en els sectors corporatiu i educatiu i en institucions d’art i cultura. També és mentora del Programa per a Emprenedores Negres Indígenes AFROlab i Feria Preta, el festival més gran de cultura afrodescendent a l’Amèrica Llatina. Com a artista i curadora, Danielle actua en concerts didàctics investigant i interpretant repertoris desenvolupats per cantants afroamericanes del segle XX. Actualment forma part de l’equip de curadoria de les exposicions Vadiagens Contemporâneas: Corpos Insurgentes na Arte Contemporânea no Século XXI i Diversos per al Centro Cultural Banco do Brasil i Gentilização.

És llicenciada en Història i Antropologia Social (UAB) i actualment cursa un doctorat en Estudis Migratoris a la UGR. Investiga i escriu des d’una perspectiva decolonial sobre la imbricació de raça, classe i gènere en les experiències d’opressió i de resistència de les comunitats racialitzades com a "mores" en el context espanyol. És coautora d’Islamofobia de género. Islam, colonialidad, patriarcado (2017), La radicalización del racismo (2019), Engranajes de la islamofobia institucional (2021) i Racismo de Estado. Una mirada colectiva desde la autonomía y la justicia racial (2023). Escriu a mitjans de divulgació com El Salto (blog 1492) o Des del Margen. Ha treballat en produccions audiovisuals com Es por tu seguridad (2021) i Oro Rojo (2021).

Viu i treballa a Berlín i Alger. Abans d’estudiar a l’École supérieure d’arts appliqués Duperré, a l’École nationale supérieure des Arts Décoratifs de París i a l’Escola Massana Centre d’Art i Disseny de Barcelona, va passar diversos anys al Congo i a Sud-amèrica. L’experiència amb aquestes cultures diferents ha fomentat l’enfocament intercultural i interdisciplinari de la seva recerca. La seva recerca sociocultural l’ha portat a la noció de reparació, un concepte que ha anat desenvolupant filosòficament en els seus escrits i simbòlicament en la seva obra com a artista. En ser el principi de la reparació una constant en la natura — i, per tant, també en la humanitat—, qualsevol sistema, institució social o tradició cultural es pot considerar com un procés infinit de reparació, que està estretament relacionat amb la pèrdua i les ferides, amb la recuperació i la reapropiació. El 2016, Kader Attia va fundar La Colonie, un espai a París per compartir idees i proporcionar una àgora per a un debat viu. Centrat en la descolonització no sols dels pobles, sinó també dels coneixements, les actituds i les pràctiques, aspira a descompartimentar el coneixement mitjançant un enfocament transcultural, transdisciplinari i transgeneracional. L’obra de Kader Attia s’ha mostrat en exposicions col·lectives i biennals, com la 12a Biennal de Xangai, la 12a Biennal de Gwangju, la 12a Manifesta a Palerm, la 57a Biennal de Venècia, documenta 13 a Kassel, al MoMA a Nova York, a la Tate Modern a Londres, al Centre Pompidou a París o al The Solomon R. Guggenheim Museum a Nova York. El 2016, Kader Attia va ser guardonat amb el premi Marcel Duchamp, seguit del premi de la Fundació Miró (Barcelona) i el premi d’art Yanghyun (Seül) el 2017. És el comissari de la Biennal de Berlín 2022.

En 1955, durant la Conferència de Bandung celebrada a Indonèsia, els nous països independents del Sud Global van afirmar la seva unitat contra els estats de l'imperialisme i l'economia d'extracció i despossessió. També van reivindicar la seva aspiració a trobar el seu propi camí cap a la llibertat i el desenvolupament, que alguns van resumir com "ni Washington ni Moscou". L'imperialisme es continua basant a extreure recursos, i per a això necessita exèrcits i policies; necessita trivialitzar el racisme i l'economia carcerària; naturalitza la mort de milers de persones del Sud Global a les fronteres europees i al Mediterrani. Encara, les societats europees necessiten l'explotació de les dones i els homes als quals fan vulnerables, perquè proporcionin tota classe de béns i serveis, com la neteja, la cura i el repartiment. És per això, és important construir xarxes fortes i vies de solidaritat que respectin la dignitat de tots.

Seguint l'esperit de la Conferència de Bandung de 1955, el comitè de Bandung del Nord va organitzar una conferència internacional que es va celebrar a París en 2018. Va ser una de les primeres conferències internacionals en les quals es van abordar els problemes de les persones de color que viuen al Nord Global. Després de la conferència celebrada a París una nova iteració, organitzada en el marc de PEI en 2023, reunirà artistes, activistes i acadèmics per a solidificar una nova consciència política i pràctiques antiracistes. L'objectiu és potenciar les formes de transmissió i imaginació econòmiques, ètiques, espirituals i artístiques en les quals l'alliberament al Nord se suma a l'alliberament del Sud. Aquesta nova edició d'un Bandung es recolza en la teoria decolonial i abolicionista. Pretén produir una crítica prolífica i estimulant de l'eurocentrisme, per a contribuir a la necessària transformació del món en una època de múltiples crisis. Durant el simposi, els participants debatran sobre l'estat actual de la guerra permanent, l'antiracisme polític contra la violència policial, l'ocupació colonial, l'imperialisme i la pau revolucionària.

En col·laboració amb Nomade
Amb: Abbeey Odunlami, Andreas Malm, Francoise Vergees, Micheele Sibony, Mohamed Amer Meziane, Naeem Mohaiemen, Olivier Marboeuf, Ramoen Grosfoquel, Sandew Hira, Selim Nadi a.o.

Filòsof, escriptor i agitador cultural. Graduat en Estètica i format amb Félix Guattari, actualment és professor d’Història Social dels Mitjans de Comunicació a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera (Milà). Va ser un destacat activista de l’anomenada autonomia operàriaitaliana durant la dècada dels setanta i, des d’aleshores, ha desenvolupat una prolífica obra crítica en què ha estudiat les transformacions del treball i de la societat produïdes per la globalització, especialment pel que fa al rol dels mitjans de comunicació a les societats postindustrials. La seva producció teòrica ha anat acompanyada d’un activisme pels mitjans de comunicació alternatius, tasca que va iniciar amb la fundació de la revista A/traverso, fanzine del moviment del 1977 a Itàlia, i que va seguir amb la creació de la Radio Alice —la primera emissora pirata del país— i la TV Orfeu, bressol de la televisió comunitària a Itàlia. En el terreny assagístic, va debutar amb Contro il lavoro (Feltrinelli, 1970) i, des d’aleshores, ha publicat mig centenar de títols, alguns dels quals han estat traduïts al castellà, com La fábrica de la infelicidad (Traficantes de Sueños, 2003), La sublevación (Artefakte, 2013), Fenomenología del fin (Caja Negra Editora, 2017), La segunda venida (Caja Negra, 2021) i El Umbral. Crónicas y meditaciones (Tinta Limón, 2020). El seu últim llibre és El tercer inconsciente. La psicoesfera en la época viral (Caja Negra Editora, 2022). Ética y estrategia de la deserción serà publicat en castellà a la tardor de 2023.

És sociòloga, editora i curadora. El seu treball se centra en l’art i la cultura contemporània a l’Amèrica Llatina i més enllà; amb especial interès en experiments culturals col·lectius i moviments del Tercer Món entre la dècada dels seixanta i els setanta del segle passat. És cofundadora del col·lectiu editorial vaticanochico i ha sigut professora convidada en diverses institucions acadèmiques, culturals y autogestionades a Europa i a l’Amèrica Llatina. Algunes de les seves curadories més destacades són Desvíos de la deriva al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía (2010), amb Lisette Lagnado, El cuerpo del arquitecto no es el de un solo hombre al MAVI (2017), amb Amalia Cross, la 11a Biennal de Berlín (2020-21), on va compartir comissariat amb Renata Cervetto, Agustín Pérez Rubio i Lisette Lagnado, així com En la selva hay mucho por hacer, al Museu de la Solidaritat Salvador Allende (2022-2023). Actualment és directora de Conservació i Investigació del MACBA.

Kathrin segueix autoanomenant-se artista, si bé la seva feina actual es centra en donar suport a la reproducció col·lectiva d’espais públics i comunals, en l’economia com a àmbit públic i en la quotidianitat com a punt de partida de la cultura. Kathrin és cofundadora del col·lectiu d’artistes Myvillages i del Centre for Plausible Economies. L’any 2014 va crear l’empresa comunitària de begudes Company Drinks a Barking i Dagenham (Londres). Forma part del Community Economies Institute i de Ia xarxa d’investigació vinculada a aquest, i professora d’art a la Facultat de Gestió Empresarial de la Universitat Alamus. Recentment ha publicat Art on the scale of life i actualment és comissaria d’Economics the Blockbuster a la Whitworth Gallery de Manchester. Més informació a kathrinbohm.info.

És un lloc de convivència que, amb total independència, emprèn la tasca de viure i pensar junts. Amb la realització d’aquest projecte, l’artista Kader Attia pretén plantejar en el present les qüestions de la descolonització dels pobles, així com la dels coneixements, comportaments i pràctiques. Situada en un barri en el qual es barregen poblacions africanes, índies i asiàtiques, a dues passes de la Gare du Nord i, per tant, a la cruïlla d’Europa i del món, La Colonie pretén reunir —sense exclusió i a través d’aquestes formidables plataformes que poden ser la creació artística i intel·lectual— totes les identitats i totes les històries, en particular, les de les minories. Durant aquesta edició del PEI el projecte s’estendrà sota el nom de La Colonie nòmada.

Artista cubana l'obra de la qual se centra en el cos, el gènere, la raça i les qüestions socials. L'artista va sofrir algunes situacions familiars que van provocar el seu interès per la realitat de les dones, així com per les diferents formes de discriminació cap a elles. Aquestes inquietuds la van portar a treballar sobre la violència física contra les dones cubanes i l'escassa informació que existeix sobre aquest fenomen. La seva obra ha estat exposada a les següents biennals i esdeveniments internacionals: la 12a Biennal de Berlín (2022), 14a Biennal de Dakar (2022); Biennal de Lubumbashi (2019); 12a i 13a Biennal de l'Havana (2015, 2019).

Directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat la directora i conservadora en cap de The Showroom a Londres, a més de professora de Cultures Visuals a Goldsmiths de la Universitat de Londres i membre del consell del Thought Council de la Fondazione Prada. Anteriorment, ha estat comissària de la Biennal Internacional d’Art Contemporani de Göteborg, conservadora d’art internacional de la Tate Modern a Londres, directora artística de Rencontres Picha - Biennal de Lubumbashi de la República Democràtica del Congo, conservadora d’art contemporani del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (CAAC) de Sevilla, conservadora sènior al Creative Time de Nova York i conservadora d’Art Contemporani del Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM) a Las Palmas de Gran Canària.

Artista plàstica, teixidora i narradora de la tradició oral del seu lloc d’origen (Ayllu Qaqachaka, província d’Avaroa, Oruro). Parlant d’aimara i quítxua, és directora del Museo Nacional de Etnografía y Folklore de La Paz, Bolívia. Autora de les publicacions Sawutuq parla (2006) i el llibre de poemes Phaqar kirki t ́ikha takiy - Canto a las flores (2006), pel qual va rebre el premi a la poetessa internacional en el quart festival mundial de la poesia veneçolana (2007), i Kaypi Jaqhaypi - Por aquí, por allá (2018). Coautora d’Hilos sueltos: Los Andes desde el textil (2007), Ciencia de las mujeres (2010), Ciencia de tejer en los Andes: Estructuras y técnicas de faz de urdimbre (2012), El textil tridimensional: El tejido como objeto y como sujeto (2013) i Tejiendo la vida. La colección textil del Museo Nacional de Etnografía y Folklore, según la cadena de producción (2013). En col·laboració amb el músic bolivià Álvaro Montenegro, va produir els DVD de música contemporània Thakhi - La senda Canciones a los animales (2007) i Utachk kirki - Canto a las casas (2011). Va guanyar el primer premi Eduardo Avaroa en Arts, especialitat Tèxtils Originaris, La Paz, Bolívia (2013), i el primer premi Fomento a la Creación Nativa en Literatura, especialitat Poesia, en el marc del V Festival de Arte Sur Andino Arica Barroca Chile (2018).

És advocat especialitzat en drets humans, doctor en Teoria de la Literatura i Literatura comparada, professor associat de Teoria Literària i Gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador del Col·legi de Jurisprudència de la Universitat San Francisco de Quito. Les seves investigacions se centren en l’anàlisi de textos literaris i culturals sobre gènere, decolonialitat i antiracisme, així com en les relacions entre literatura i dret. Ha escrit dos monogràfics: De las cenizas al texto: literaturas andinas de las disidencias sexuales en el siglo XX (2016) i Las entrañas del sujeto jurídico. Un diálogo entre la literatura y el derecho (2012). Amb Ochy Curiel ha escrit Feminismos decoloniales y transformación social (2021). Ha editat els volums Inflexión marica. Escrituras del descalabro gay en América Latina (2019) i Me fui a volver: narrativas, autorías y lecturas teorizadas de las migraciones ecuatorianas (2014), y coeditat Resentir lo "queer" en América Latina: diálogos desde/con el sur (2014). Dirigeix la revista Iuris Dictio. És premi Casa de las Américas 2016 en la categoria d’assaig i forma part del moviment sexodissident, antiracista i migra al Regne d’Espanya.

Filòsofa, acadèmica i artista establerta a Vancouver. Els seus escrits i la seva pràctica artística aborden les qüestions ètiques del present global i se centren en les dimensions metafísiques i ontoepistemològiques del pensament modern. És professora i directora de l’Institute for Gender, Race, Sexuality and Social Justice (GRSJ) a la Universitat de British Columbia, professora adjunta de Belles Arts a la Universitat de Monash (Melbourne, Austràlia) i professora visitant de Dret al Birkbeck College de Londres. És autora de Toward a Global Idea of Race i coeditora de Race, Empire, and The Crisis of the Subprime (amb Paula Chakravartty). El seu treball inclou textos per a les Biennals de Liverpool i São Paulo (2016), la Biennal de Venècia (2017) i documenta 14, així com col·laboracions com Return of the Vanishing Peasant, amb Ros Martin, i Poethical Readings and the Sensing Salon, al costat de Valentina Desideri. També ha participat en una sèrie d’esdeveniments i actuacions que inclouen el Performing Arts Forum (PAF), St Erme, França (2018); Artspeak, Vancouver (2017), i la 32a Biennal de São Paulo (2016). En col·laboració amb Arjuna Neuman, crea el film Soot Breath / Corpus Infinitum (2020).

És una escriptora i artista interdisciplinària cubano-americana. Gran part de la seva pràctica artística ha estat vinculada als temes del colonialisme, el poder, la raça, el gènere i la història. En les seves peces utilitza el seu propi cos, no només com espai de fusió, sinó també com el seu producte immediat. A través de la performance crea i adopta múltiples identitats per tal de desestabilitzar aquelles identitats que s’han imposat històricament als cossos a partir de línies colonials, racials i de gènere. També s’ha involucrat en els llegats de l’exili cubà a través de rituals catòlics i experiències de dislocació. Les seves obres han sigut representades a la 56a Biennal de Venècia, la Biennal de Whitney a Nueva York i la Biennal de Sydney. Més informació a cocofusco.com.

Docent de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires i de la Universidad Nacional de San Martín. És investigadora del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET). És autora de La razón neoliberal. Economías barrocas y pragmática popular (Tinta Limón / Traficantes de Sueños, 2015) i La potencia feminista. O el deseo de cambiarlo todo (Tinta Limón / Traficantes de Sueños, 2019). És editora de La Internacional Feminista (Tinta Limón / Traficantes de Sueños, 2020). Ha estat part del col·lectiu de recerca militant Situaciones i actualment del col·lectiu feminista NiUnaMenos. La seva recerca se centra en els moviments socials internacionals feministes i en la crítica a la raó neoliberal.

Escriptor i investigador independent. Les seves àrees d’interès i de treball inclouen els àmbits de la literatura crítica, la política de la raça en la producció cultural, l’impacte del capitalisme racial en les comunitats no blanques i l’articulació de narratives d’alliberament autònomes i de moviments de solidaritat antiracista. S’ha centrat en l’anàlisi crítica de l’antigitanisme. És autor dels llibres de poemes Entrevista a un insecto atravesado por la luz (2021) i Mi abuela no ha leído a Marx (2019). Ha participat en el llibre Miradas en torno al problema colonial. Pensamiento anticolonial y feminismos descoloniales en los Sures Globales (2019). 

Periodista i investigadora de l’art, treballa en projectes relacionats amb el pensament crític, les noves pedagogies, els arxius, la memòria i el descolonalisme. Va cursar el Programa d’Estudis Independents del MACBA (PEI). Com a membre del col·lectiu artístic Etcétera i de la Internacional Errorista ha participat en esdeveniments i exposicions com la Biennal d’Istanbul (2009), la Biennal de Taipei (2008), PUBLICTRANSITarPÚBLICos (EUA/Mèxic, 2007), Ex-Argentina (2006), Pasos para huir del trabajo al hacer (Colònia, 2004) i Kollektive Kreativität (Kassel, 2005). Ha format part de grups d’investigació com Península: Procesos coloniales y prácticas artísticas y curatoriales (2012 -2018) i Contraimaginaris(Postpandèmics) (2022-2023). És membre de la plataforma d’investigació i producció Equipo re (des de 2010), amb qui ha desenvolupat el projecte Anarchivo sida, i del grup Espectros de lo Urbano (des de 2017), que treballa entorn al concepte de lo urbà com part de la maquinària colonial i dels processos depredadors del capitalisme.

És arquitecta, fundadora de l’estudi Architectural Agonism, crítica i professora universitària entre Nova York i Barcelona. La seva feina explora, a través de diferents mitjans, el potencial del Agonsime per a descobrir espais sovint oblidats per l’arquitectura. La seva obra ha sigut àmpliament publicada, exposada a biennals internacionals i adquirida per el Centre George Pompidou (París), el Chicago Art Institute (Chicago) per a les seves col·leccions permanents. Ha sigut professora a la  Columbia University GSAPP (Nova York), el MIT (Boston), la Cooper Union (Nova York), el Royal College of Art (Londres) i la UTS Sydney (Sydney), entre altres llocs. Actualment és candidata al grau de doctor a la European Graduate School de Saas-fee (Suïssa), professora a la BAU (Barcelona) i la IE University (Madrid), i crítica d’arquitectura de la revista Contexto y Acción (Ctxt).

Sociòleg, escriptor, investigador i docent universitari. És titulat en Sociologia per la Universitat de Puerto Rico i doctorat per la Universitat de Temple (Filadèlfia, EUA). S'ha convertit en referència mundial amb el projecte del qual és fundador, Decolonity Europe. El pensament de Grosfoguel està lligat a la filosofia de l'alliberament llatinoamericà, a la perspectiva de la colonialidat del poder i a la cerca de noves orientacions del coneixement no eurocèntric. En l'actualitat, exerceix com a professor en el Departament d'Estudis Ètnics de la Universitat de Berkeley. Ha publicat, entre altres textos acadèmics: El giro decolonial. Reflexiones para una diversidad epistémica más allá del capitalismo global (2007), coeditat amb Santiago Castro-Gómez; i Colonial Subjects: Puerto Rican Subjects in Global Perspective (2003).

Curadora, investigadora, autora i educadora. És curadora a la Haus der Kulturen der Welt (HKW) i forma part del «curatorial ensemble» d’Archive, totes dues a Berlín. És professora del màster Spatial Strategies a la Weißensee Kunsthochschule de Berlín. Ha sigut curadora de Transition Exhibition (Brücke-Museum, Berlín, 2021-22); co-curadora de Publishing Practices (Archive, Berlín, 2021-2022); curadora d’Afro-Sonic Mapping: Tracing Aural Histories via SonicTransmigrations (HKW, Berlín, 2019); y co-curadora de Parapolitics: Cultural Freedom and the Cold War (HKW, Berlín, 2017-18); entre altres. Ha desenvolupat diverses converses, entre les quals es troben las converses que ha publicat amb l’oralitor maputxe Elicura Chihuailaf (NIRIN NGAAY, Biennale of Sydney, 2020) i amb l’artista, músic i compositor Satch Hoyt (Afro-Sonic Mapping, Archive Books, 2022).

Escriptor, curador i filòsof bolivià-alemany. Ha sigut director artístic de l’Akademie der Künste der Welt (Adkdw), una institució de promoció artística amb seu a la ciutat de Colònia, Alemanya, que funciona com un laboratori de pensament per a una xarxa internacional de pensadors, agents culturals i artistes. Prèviament ha estat director, des del 2019, del Museo Nacional de Arte (MNA), La Paz, Bolívia. Va ser coordinador el 2014 del Programa de Acciones Culturales Autónomas (P.A.C.A.) de São Paulo. Entre el 2008 i el 2011 va ser cocomissari de l’exposició Principio Potosí (MNCARS Madrid, HKW Berlín, MNA/MUSEF La Paz). És autor del llibre Hélio Oiticica and Neville D’Almeida: Block-Experiments in Cosmococa-program in progress (Afterall / MIT Press, 2013).

Artista, escriptora i cineasta. El seu treball abasta una varietat d'estratègies que inclouen cinema, fotografia, escultura, intervencions, arxiu, performance, vídeo, escriptura i so, explorant històries de colonització, intercanvi, qüestions de traducció, transformació, resistència i moviment. Ha estat involucrada activament en l'educació en Palestina des de l'any 2000 i està profundament compromesa amb la creació d'espais alternatius de producció de coneixement. Dirigeix el centre de recerca Donar Yusuf Nasri Jacir for Art and Research a Betlem del qual és cofundadora. Ha rebut el Lleó d'Or en la 52a Biennal de Venècia (2007), el Premi Príncep Claus (2007), el Premi Herb Alpert (2011) i el Premi de Roma (2015). La seva producció s’ha mostrat a la DOCUMENTA (13) (2012), a diverses Biennals, al Guggenheim i el MoMA a Nova York, al San Francisco Museum of Modern Art o a la Fondazione Sandretto Re Rebaudengo a Torí.

Professor d’Història i Política i investigador al Wits Institute for Social and Economic Research (WISER) de la University of the Witwatersrand de Johannesburg. Ha exercit de professor d’Història en les universitats de Columbia (Nova York) i de Pennsilvània, i ha dirigit, a més, el Consell per al Desenvolupament de la Recerca en Ciències Socials a l’Àfrica (CODESRIA), amb seu a Dakar. És, a més, un autor conegut, tant pels seus articles en les versions castellanes de Le Monde diplomatique com per les seves contribucions als llibres coordinats per Gilles Kepel, Las políticas de Dios (“La proliferación de lo divino en el África subsahariana”); Jérôme Bindé, Cap on van els valors?: Col·loquis de segle XXI (“Del racismo como práctica de la imaginación”); Fernando López Castellano, Desarrollo: Crónica de un desafío permanente (“Poder, violencia y acumulación”), i Okwui Enwezor, Lo desacogedor. Escenas fantasmas en la sociedad global (“Necropolítica”). Ha publicat també l’influent llibre De la postcolonie, essai sur l’imagination politique dans l’Afrique contemporaine (2000).

Professora d’Estudis Literaris i Culturals, i directora del Wits Institute for Social and Economic Research de la University of the Witwatersrand, a Johannesburg (Sud-àfrica). Abans d’ocupar aquest càrrec el 2013, va ser investigadora principal al mateix institut entre el 2000 i el 2010. Després de llicenciar-se per la Universitat de KwaZulu-Natal i obtenir un màster a la Universitat de Ciutat del Cap, Nuttall va rebre una beca Rhodes per fer un doctorat a la Universitat d’Oxford, que va completar el 1994. Entre el 1997 i el 2001, Nuttall va ser professora al departament d’anglès de la Universitat de Stellenbosch. Ha estat professora visitant a les universitats de Yale i Duke, així com a la Universitat de Salzburg, i ha estat investigadora visitant a la Universitat de Califòrnia, Berkeley.

Gestora i investigadora cultural boliviana i directora de La Plurinacional XXI. Galeria d'art contemporani plurinacional. És cofundadora del PCP - Programa Cultura Política i assessora diversos projectes socials, editorials amb visió del diàleg intercultural. Actua en el camp de les polítiques culturals i la gestió i producció de projectes per a centres i espais culturals nacionals i internacionals. És membre del grup d'incidència social per a la prevenció de violència simbòlica. Escriu en columnes i revistes sobre la gestió de la cultura.

És un laboratori de pensament dedicat a replantejar i materialitzar la cultura com a eina indispensable per a contribuir als processos i pràctiques que conformen la vida, l'economia i la política en l'Estat Plurinacional de Bolívia. El PCP gestiona la cultura a través de publicacions, consultories, i la conceptualització i realització de seminaris i tallers educatius.

Psicoanalista, escriptora i professora titular de la Pontificia Universidad Católica de São Paulo (des de 1979). Es dedica a la investigació del règim d’inconscient dominant al sistema colonial-racial-patriarcal-capitalista des d’una perspectiva teòrica transdisciplinar, indissociable d’una pragmàtica clínica-estètica-política de resistència a l’abús de la vida, que és la medul·la d’aquest règim. Els seus llibres publicats en espanyol: Esferas de la insurrección. Apuntes para descolonizar el inconsciente (2019), Antropofagia Zombi (2022), Cartografía sentimental (Tinta Limón, a impremta) i, en coautoria amb Félix Guattari, Micropolítica. Cartografías del deseo (2006).

Periodista, comissària i investigadora. És fundadora de la plataforma cultural de pensament crític i difusió de les arts i les cultures negres, Ràdio Àfrica. En el seu treball explora les diàspores negres, les migracions i les músiques africanes. A través d'una pràctica multidisciplinària, injecta relats alternatius sobre el continent africà i l'heterogeneïtat de la negritud en l'imaginari col·lectiu, amb la finalitat última de donar resposta als interrogants i les dificultats que emergeixen de l'encaix social de les cultures i persones negres en el territori espanyol i de la resta d'Europa. Actualment lidera la recerca "Espanya Negra. Viatge cap a la negritud en l'espaitemps", i des de 2018, dirigeix el grup de Recerca Estudis Negres Ibèrics en el MNCARS.

Professor i pensador descolonial. És convidat regularment a impartir conferències sobre descolonialisme en institucions acadèmiques i culturals. En l’actualitat, Vázquez és professor associat de sociologia al University College Roosevelt, a Middelburg, i catedràtic al University College Utrecht. Des del 2010, juntament amb Walter Mignolo, codirigeix la Decolonial Summer School, que acull el Van Abbemuseum d’Eindhoven. El 2016, sota la direcció de Gloria Wekker, va ser coautor de l’informe Let’s do Diversity de la Comissió de Diversitat de la Universitat d’Amsterdam. El treball de Vázquez situa la qüestió de la possibilitat d’una vida ètica en el centre del pensament descolonial i advoca per la transformació descolonial de les institucions culturals i educatives. La seva publicació més recent és Vistas de la modernidad: La estética decolonial y el fin de lo contemporáneo, 2020.

És escriptora, curadora independent i activista antiracista i feminista decolonial. Tot i que les seves publicacions revelen un gran ventall d’interessos, s’ha centrat en la fabricació del consentiment i del dissens, la comprensió dels sistemes de dominació racial i de gènere, les seqüeles de l’esclavitud i el colonialisme i les resistències. Les seves publicacions més recents son Programme de désordre absolu. Décoloniser le musée (2023), A Feminist Theory of Violence (2022), A Decolonial Feminism (2021), De la violence coloniale dans l’espace public (2021), The Wombs of Women, Race, Capital, Feminism (2020) i Aimé Césaire, Resolutely Black. Conversations with Françoise Vergès (2020). Després de llicenciar-se (San Diego, 1986) i doctorar-se (Berkeley, 1995), va ser docent a Sussex (1996) i al Goldsmiths College, Universitat de Londres, de 2000 a 2007. Va ser presidenta del Comitè Nacional Francès per la Memòria i la Història de la Esclavitud 2008-2012 i assessora de projectes per documenta 11.