03.07.2024
Mari Chordà
... i moltres altres coses
La imatge, el llenguatge i l’acció social són la base de l’obra de Mari Chordà i part indissociable de la seva vida: l’artista, l’escriptora i poeta i l’activista formen un vincle irrompible, fonament d’una actitud i d’unes conviccions que formen l’eix vertebral del seu treball i de la seva biografia.
Observadora activa i atenta de la realitat que l’envolta, en forma part, agitant i subvertint tot el que veu, guiada per un posicionament polític que sorgeix com a resposta a la dictadura franquista i que es continua articulant de bracet de les lluites feministes pel reconeixement i la visibilització de la feina de les dones.
Les referències estètiques en l’obra de Mari Chordà són alienes a l’ambient academicista i anacrònic de l’Escola de Belles Arts en què va estudiar, però també al panorama artístic del moment en què va començar a forjar un llenguatge propi. El seu és un imaginari proper a la sensibilitat visual del pop i la psicodèlia, tot i que Chordà no s’ha considerat mai part d’aquests moviments. Pionera de la seva generació a l’hora de plantejar una sexualitat lliure, la seva pintura i la seva poesia parlen de plaer, de maternitat i de relacions lèsbiques.
Mari Chordà indaga en el cos femení a partir del seu propi cos, però en lloc de pintar el seu rostre -imatge de l’autoretrat convencional-, s’autoexplora i es retrata pintant el seu sexe. L’autoreferencialitat, l’exploració de la intimitat pròpia i els canvis que es produeixen al llarg d’un embaràs en són només alguns exemples. No hi ha obscenitat ni pudor de cap mena a l’hora de mostrar, de parlar de sexe, de gaudir del cos i pintar-lo o fer-ne poemes. Mentre que l’Estat, l’Església, l’ordre o una moral malentesa fomentaven la repressió del sexe i del plaer, en l’obra de Chordà emergeix una sexualitat exacerbada que per si sola suposa una autoafirmació, una legitimació de la llibertat o el goig.
Les referències estètiques en l’obra de Mari Chordà són alienes a l’ambient academicista i anacrònic de l’Escola de Belles Arts en què va estudiar, però també al panorama artístic del moment en què va començar a forjar un llenguatge propi. El seu és un imaginari proper a la sensibilitat visual del pop i la psicodèlia, tot i que Chordà no s’ha considerat mai part d’aquests moviments. Pionera de la seva generació a l’hora de plantejar una sexualitat lliure, la seva pintura i la seva poesia parlen de plaer, de maternitat i de relacions lèsbiques.
Mari Chordà indaga en el cos femení a partir del seu propi cos, però en lloc de pintar el seu rostre -imatge de l’autoretrat convencional-, s’autoexplora i es retrata pintant el seu sexe. L’autoreferencialitat, l’exploració de la intimitat pròpia i els canvis que es produeixen al llarg d’un embaràs en són només alguns exemples. No hi ha obscenitat ni pudor de cap mena a l’hora de mostrar, de parlar de sexe, de gaudir del cos i pintar-lo o fer-ne poemes. Mentre que l’Estat, l’Església, l’ordre o una moral malentesa fomentaven la repressió del sexe i del plaer, en l’obra de Chordà emergeix una sexualitat exacerbada que per si sola suposa una autoafirmació, una legitimació de la llibertat o el goig.
vídeos
1 resultats
Roda de premsa: “Mari Chordà… i moltes altres coses”
Roda de premsa: “Mari Chordà… i moltes altres coses”
El MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona convoca el dimecres 3 de juliol, a les 11:30 h, a la roda de premsa de presentació de l’exposició “Mari Chordà… i moltes altres coses”. Ponents: Mari Chordà, artista; Teresa Grandas, comissària de l’exposició; i Elvira Dyangani Ose, directora del MACBA
IMATGES
9 imatges
