Pilar i Ruth en l’espai de la diàspora

Tania Safura Adam, periodista i productora cultural.
Fa dies que la Pilar està angoixada. Encara que és la recança habitual després de la Matanza do porco, aquest any la tornada de Lugo és diferent: es jubila d’aquí uns mesos i reflexiona sobre la seva vida a Barcelona. Va emigrar per buscar feina als setanta. ¿Què hauria passat si no ho hagués fet? ¿I si haguessin anat a Madrid, a Londres o a París? Però el Pedro i ella no van tenir alternativa: en temps del franquisme només podien migrar. No li ha agradat mai Barcelona, mai s’ha sentit catalana; aquí eren xarnegos i a Galícia, «los catalanes». Amb els anys ha après a viure en aquest «no-lloc». Els seus familiars del Carmel els podien emparar i van ajudar al Pedro a aconseguir una porteria a Pedralbes. La Pilar va començar netejant cases i, al final, els Puig la van reclamar a temps complet. Als seus només els veia els diumenges. Avui continua treballant per a la família; cuida de la vídua convalescent i dels seus néts. Amb els seus sous modestos, el Pedro i la Pilar van pagar la universitat dels seus fills, la Martina i el Carlos, i una casa humil a l’Hospitalet de Llobregat. La Martina encara està ressentida amb els Puig i no parla mai de la feina dels pares. Es va esforçar per no ser com ells, per ser «d’aquí», per no ser pobra; volia evitar l’alienació i la humiliació que van patir. Ara és mare soltera i directora d’una multinacional xinesa. L’ajuda la Ruth, una peruana que va deixar enrere el seu lloc de recepcionista i la seva família amb la promesa que es retrobarien a Barcelona. Les seves conterrànies la van acollir fins que va trobar una feina d’interna per 700 euros al mes, sense vacances ni pagues. Des de fa unes setmanes la Pilar l’ajuda amb la paperassa per al reagrupament familiar. Encara que no li agrada «la gent» com la Ruth ni les llatinoamericanes «perquè es queden amb la feina i acaparen les ajudes socials», li dona un cop de mà. Ho fa perquè la veu com una «pobra immigrant analfabeta», i per això es dona el permís de tractar-la amb menyspreu. Tampoc és molt agradable amb en Levy, el mestre brasilernòvio del Carlos. A la Pilar no li fa cap gràcia que el seu fill sigui gai ni que el seu futur gendre sigui negre. Però el Carlos està molt orgullós dels seus pares i de la seva lluita per oferir una vida millor als fills. Li dol que no entenguin les dificultats del Levy o de la Ruth, perquè moltes són semblants a les seves quan van arribar a Catalunya. Li costa acceptar que la seva mare sigui racista; es decanta per pensar que està enfadada amb la vida per les promeses no acomplertes. La Pilar tampoc entén el seu fill. En qualsevol cas, encara es pregunta per què va venir a Barcelona, i si en algun altre lloc trobaria tant a faltar el seu poble de Lugo. La Pilar i la Ruth són dues persones reals que formen part de dues diàspores d’espai-temps diferent i que es confronten en un present caòtic. Les seves vides mai s’han trobat, però ho podrien haver fet. I el fet de ficcionar-les permet comprendre la complexitat de l’existència en l’«espai de la diàspora», i la relació entre subjectivitat i experiència col·lectiva, on els eixos de classe, gènere, raça i racisme, etnicitat, nacionalisme, generació i sexualitat són modalitats específiques de les relacions de poder. Aquest text és una cartografia de la interseccionalitat i té com a finalitat reflexionar sobre com els camps de poder xoquen, s’enreden i es configuren en les existències diaspòriques.
contacte
AMB EL SUPORT DE: