Després de viatjar per diversos països, Nguyen Phuong Linh es va adonar de la uniformitat en el tipus de treball disponible per a les dones vietnamites de classe treballadora de la diàspora d’aquest país asiàtic als centres urbans d'arreu del món. Els salons de bellesa i els salons d'ungles es van convertir en llocs on l'artista podia sentir parlar la seva llengua materna. Partint d’aquesta constatació, va concebre Trùng mú - Endless, sightless (Trùng mú - Sense fi, sense visió) (2018), on presenta un saló de bellesa, un lloc per al manteniment dels estàndards de bellesa, tractat com si fos una natura morta. Els sons que s’escolten incorporen el soroll ambiental dels tractaments làser utilitzats per a l'eliminació de la pigmentació fosca seguint la moda de blanquejar la pell. El fum filtra l'habitació dificultant la visió de l’espai i velant els objectes com una manera de cridar l'atenció sobre el condicionament constant que afecta els cànons de bellesa i la gestió del cos, sotmesos al desig de qualitats superficials. L'opacitat de la llum a través d’un espai absolutament blanc és també una metàfora dels punts cecs de la història. Com en altres propostes, l’artista ens recorda que més enllà de les narratives oficials, com més mires, més cec et tornes. Aquest vídeo va ser produït per la Hans Nefkens Foundation.