Jordi Benito (Granollers, 1951 - Barcelona, 2008) va ser un dels artistes catalans més radicals en el context de les pràctiques experimentals de l’art des dels anys setanta fins als inicis del segle XXI. De les primeres accions conceptuals dins del Grup de Treball, que experimentaven amb elements naturals mínims, el descobriment del body art el va portar cap a performances d’una gran teatralitat i complexitat en què pintura, música i ritual perseguien l’obra d’art total. Portant sovint la resistència del seu cos al límit, les accions al llarg dels anys vuitanta van aprofundir en la idea del sagrat, el misteri i el sacrifici. Les portes de Linares condensa tots aquests trets i representa l’abandó de la performance a favor de la gran instal·lació. En aquesta proposta, Benito deixarà enrere l’accionisme més radical i les citacions wagnerianes per prendre com a punt de partida Goya, la tauromàquia, la imatge de la passió i la música de Carles Santos. Formada per vuit fragments o episodis, la instal·lació conjuga multiplicitat d’elements literaris, històrics, vivencials i sagrats que reforcen el valor simbòlic dels materials emprats.

Les portes de Linares és l’escena d’un moment suspès. Ens recorda els fets ocorreguts el 1947 a la plaça de braus de Linares, on Manolete, considerat per Benito l’artista total, trobà la mort a causa d’una cornada el mateix dia que pretenia deixar el món del toreig. La mirada de Benito, però, recull el testimoni de la vida del brau. Els estris del camp i dels oficis es troben endreçats com a natures mortes o elevats en creus, com a imatge de la Passió, en contrast amb els elements civilitzadors, que apareixen en franca decadència. El cos del brau es manté suspès en l’acció de caure, els pianos estan col·locats de cara a la paret o a punt de trencar-se, com la pedra de blanc d’Espanya, que rep l’impacte del pes mort, que esmicola el pigment blanc. Mort l’art total, l’artista s’emmiralla en el cos del brau, i tots dos estan suspesos sobre el piano de Carles Santos.