Sense títol

La pràctica del dibuix ha acompanyat tota la trajectòria creativa d’Aurèlia Muñoz, amb uns primers treballs datats de finals dels anys cinquanta fins als dos-mil. Però és als setanta, i en paral·lel als seus grans tapissos, quan l’artista desenvolupa un vocabulari i un traç distintiu en aquest mitjà, que repeteix en centenars de quaderns i cartolines. El dibuix funciona com una recerca plàstica del volum i una eina investigadora i generativa. Acostuma a treballar amb un traç ràpid amb bolígraf negre, combinat en alguns casos amb aquarel·la i tinta xinesa de colors. El paper i el bolígraf li permeten assajar un viatge exploratori més enllà de la natura, com si la fessin visible d’una manera més profunda i essencial. I, alhora, li serveixen de contrapunt al treball meticulós i lent dels brodats. Són dibuixos que presenten interiors impossibles, escales que no porten enlloc, rodes de maquinàries imaginades i escenografies carregades de moviment. Robots-animals-llibres-màquines que escapen a tota classificació i que denoten alguns dels seus referents, com el surrealisme i l’art cinètic. Mentre que alguns dibuixos busquen l’expansió per configurar Ocells-estels, d’altres assagen amb els plans per replegar-se cap a la forma del llibre.

Si bé bona part dels dibuixos no porten títol, alguns inclouen notes manuscrites per l’artista a peu de pàgina o en un lateral. A vegades són indicacions tècniques i d’altres una frase de contingut poètic que s’avança, en els anys, a la reflexió posthumanista actual sobre el cosmos com aquest gran teixit relacional d’éssers i espècies. Del conjunt de dibuixos aurelians a la Col·lecció MACBA, en destaquem un de 1970 que s’acompanya del comentari següent: «Sèrie absurda: els arbres, les estrelles i els éssers primitius clamen al cel per la manca d’amor dels homes». Un altre dels dibuixos, Homenatge a Joan Miró, ret homenatge a un dels creadors referents de l’artista.