Sinéad Spelman aborda l’escultura i el dibuix amb un llenguatge de mínims, com si ens portés al moment en què les formes es van gestar. El seu dibuix gestual i esquemàtic dona cos a personatges inexpressius en situacions ambigües i inquietants. Són figures en estat de fragilitat que sovint mostren alguna amputació, es dessagnen, es desintegren o es fusionen amb algun element orgànic. Humans que encarnen una condició fragmentada. Si bé la seva incompletesa es pot llegir com una mancança que els fa inaptes per a la màquina de producció que és el règim del treball en el món d’avui, els mostra alhora com a figures de resistència que reclamen el dret a la invisibilitat. La seva indolència es pot considerar activa, com un estar en el món en vaga permanent.