En el marc de l’Encuentro Latinoamericano de Teatro Popular (Bogotà, 1989), María Teresa Hincapié va intervenir l’aparador d’un local comercial ubicat a l’Avenida Jiménez. Vestida amb una bata blava, va assumir el rol de qui es dedica a les feines de la llar i durant vuit hores consecutives, al llarg de tres dies, va traçar un retrat d’allò que suposadament implicava ser dona a finals del segle XX, executant tasques com ara escombrar, netejar, pentinar-se o maquillar-se, davant de la mirada sorpresa dels vianants.

Mentre deambulava per l’interior de l’espai, va fer servir el vidre del finestral com a suport per escriure frases amb un pintallavis vermell i després netejar-les amb sabó, i per empaperar-lo amb fulls de diari en què obria uns forats petits pels quals treia els ulls i la boca.

Separat pel vidre, el públic podia llegir preguntes que l’artista es feia entorn del món de la dramatúrgia («Vostès creuen que això és teatre?») o afirmacions com ara «Soc una dona que vola» o «Soc una dona blava». A més, Hincapié dibuixava siluetes femenines que parlaven de la intenció de crear un nou subjecte femení tot qüestionant el concepte de genèric i denotant-ne les contradiccions amb accions considerades banals, pobres o limitades, gairebé ritus de la quotidianitat. D’alguna manera, la seva imatge física de dona es va convertir en una imatge artística que parlava d’un nou mite fundacional que superava les categories de gènere.