Quan, en la seva primera estada llarga en un altre país, l’artista gironina Núria Güell va arribar a Cuba per formar-se a la Cátedra de Arte de Conducta de l'Havana, percebia en tot moment la seva condició de privilegi degut al passat colonial de l’illa i a l’actitud dels mateixos cubans, que intentaven sortir del país casant-se amb ciutadans estrangers. Ayuda humanitaria va néixer en aquest context. En aquesta obra, executada entre  2008 i 2013, Güell decideix tematitzar aquest privilegi encarnant i parodiant el llenguatge de la institució artística, des de la qual ella es pot enunciar com a artista europea, així com el vincle, constitutiu, entre Estat i institució matrimonial. «La idea era seguir el mateix patró. (...) Utilitzaria l'amor com a mitjà per enganyar la burocràcia cubana i espanyola.»

Va començar repartint flyers on s’oferia per casar-se. Tots els que volien optar per casar-se amb ella, havien d’escriure i lliurar-li una carta d’amor: «Chica española se ofrece como esposa al cubano que le escriba la carta de amor más bonita del mundo». La carta guanyadora seria seleccionada per un jurat format per tres «quinteras» (prostitutes cubanes). Després de rebre tot tipus de respostes (hi havia qui pensava que allò era una mena de prova orquestrada pel govern), d’entre les més de trenta cartes rebudes, el guanyador va ser Jordanis. La «parella» va signar un contracte on deixaven clar que el casament formava part d’un projecte artístic i concretaven els compromisos respectius. Per part d’ella, ajudaria Jordanis a obtenir el passaport i per part d’aquest, es comprometia a participar en tot el procés d’una obra d’art, inclòs el divorci, una vegada obtingut el passaport i ja arribats a Europa. «Un cop adquirida la nacionalitat, ens divorciaríem, tal com dictaven les bases del concurs. En cas de venda de l'obra, faríem repartició de béns dividint-nos els guanys a parts iguals.»

Núria Güell i Jordanis es van casar civilment el 2009 en una galeria de l’Havana en el context d’una exposició de Tanya Bruguera, durant la Biennal d’Art de la ciutat. El públic assistent va fer de convidat. Tot seguit, van iniciar les gestions per obtenir el passaport de Jordanis, preparant molt bé l’examen o el procés d’autentificació de l’ambaixada espanyola a Cuba, amb preguntes concretes com colors preferits o noms de familiars.

Després de sortir del país, el divorci es va signar a Holanda, en el marc de l’exposició sobre art útil realitzada al Van Abbemuseum. Els va divorciar Charles Esche que, segons la legislació dels Països Baixos, donat el seu càrrec al museu, podia actuar com a notari. Ja fora de Cuba, Núria Güell va fer a Jordanis la mateixa entrevista d’abans de marxar, sobre què esperava fora del seu país. Les dues entrevistes deixen clar l’abisme que hi ha entre el «somni rosa» de la il·lusió per marxar i la realitat frustrant de viure com a migrant en un altre país.

Com en altres propostes de l’artista en la seva pràctica de confrontació i de qüestionament de convencions morals, aquesta obra posa de manifest que només actuant des de l’interior i dins la lògica imposada pels dispositius de poder es poden subvertir les normes. Sobre la paròdia que suposa Ayuda humanitaria, el dramaturg i artista visual Marc Villanueva Mir, en una ponència realitzada a la Sala Beckett de Barcelona el 2019, observava: «Aquesta paròdia fa evident l’artificialitat de la performance matrimonial, però sobretot subratlla i problematitza el privilegi des del qual Güell pot contreure un matrimoni i representar-lo com a projecte artístic. Com és habitual en el seu treball, Ayuda humanitaria (el títol del qual no passa per alt les seves connotacions colonialistes) planteja, per una banda, una volguda instrumentalització de l’art a favor d’una causa social, però també esdevé un qüestionament (...) sobre l’apropiació artística d’una pràctica que no és artística, tot i estar travessada per un alt grau de performativitat.»

Al seu torn, l’any 2013, la curadora cubana Tamara Díaz comentava:  «Núria se hace vehículo de un cierto “ajuste” entre sus derechos y los que alguien que, en principio, no tiene la misma libertad de movimiento que un ciudadano europeo. (…) Pero si Núria trabaja aquí en ese lugar siempre problemático de la vida de otro, lo hace a condición de exponer su propia vulnerabilidad, de asumir todos los riesgos y responsabilidades que demanda el proyecto. De algún modo, es territorializar en su propio cuerpo jurídico una posibilidad de transgresión de las fronteras. Es hacer de lo personal, política.»