En les seves instal·lacions, Lucia Nogueira fa servir objectes quotidians i els impregna de malignitat i de màgia. Amb una acusada noció del fragment i una gran facilitat per combinar materials molt diferents, és capaç de resignificar els objectes quotidians més anodins, com cadires, armariets, bosses de plàstic de la compra o galledes. Nogueira juga amb l’escala de les peces i amb la presència de l’espectador, que transita per l’espai escultòric d’una manera molt física. Lluny d’una estètica estrictament minimalista, construeix les seves instal·lacions com una exploració sensorial de conceptes com la tensió, el pes, la vulnerabilitat, l’estasi, la visibilitat i l’ocultació. L’artista s’apropa al minimalisme per la manera d’entendre els materials i de situar l’escultura a l’espai. Les seves propostes mostren afinitats amb l’Arte Povera i amb predecessores com Eva Hesse, Lygia Clark o Louise Bourgeois. Sobre la seva relació amb els objectes recuperats, la mateixa artista explicava: «La meva manera de pensar és molt pròpia del Brasil; la manera de recollir objectes, també. Està connectada amb la infantesa i també amb la psique brasilera. La nostra manera de pensar no és tan lineal com a Europa... En art, òbviament, vosaltres teniu tota la història de l’art al darrere. Al Brasil això és impensable. Crec que el desenvolupament del sentit de la vista aquí és molt diferent del model europeu. Jo no he tingut això. Nosaltres tot ho fem d’una manera molt empírica, també l’art.» També comentava, referint-se a la seva capacitat de generar noves narratives amb materials i objectes de cada dia: «De vegades penso que tota la meva obra té a veure amb les interrupcions o els buits. Vas vivint la vida amb una rutina lineal i de sobte passa alguna cosa que trenca aquesta línia. Crec que la meva obra està molt connectada amb el que passa quan aquesta línia es fractura.»