Jordi Bernadó ha practicat la fotografia de viatges i de paisatges urbans i rurals situant-se, d’alguna manera, en la línia de la tradició pictorialista dels segles XVIII o XIX. Si en altres sèries ha cartografiat amb la seva càmera llocs i formes de vida dels Estats Units, el Japó i Europa, a Welcome to Espaiñ ha estat la Península Ibèrica, de nord a sud, l’objecte de la seva mirada. Sant Sebastià, Còrdova, Illescas o Barcelona són alguns dels llocs on s’han fet les fotografies. En espais abandonats o en magatzems de contenidors, als marges de la carretera o allà on acaben els espais urbans, destaca l’absència de la figura humana i la presència d’algun escrit o paraula a la imatge com rètols, pintades o anuncis. Així, llegim Glamour, American Show o Welcome to Espaiñ. En aquest últim cas, una pintada escrita en un contenidor de color verd que Bernadó va trobar a Barcelona dona lloc a la sèrie. Es tracta d’un recurs semàntic habitual en aquest fotògraf. El fet de prendre aquesta frase com a títol, amb l’error tipogràfic que barreja les paraules «España» i «Spain», conté una declaració d’intencions sobre l’aire, entre humorístic i irònic, que dona a la sèrie i el missatge que posa en circulació sobre el món globalitzat. Welcome to Espaiñ presenta construccions anodines i edificis suposadament tancats i abandonats frontalment i en primer pla. Bernadó utilitza un format clàssic, amb una perspectiva central i un horitzó definit, amb un subjecte distanciat, un enquadrament obert que abasta l’escena sencera i un punt de vista neutral. Tot i que, en aparença, es tracta d’una fotografia asèptica propera al documentalisme, el fotògraf hi desplega una mirada juganera, irònica i perversa. Damunt una tàpia en un descampat on hi ha llençades restes de pneumàtics de cotxes, es llegeix amb lletres grans la paraula Glamour; en un mur en runes llegim El futuro está aquí... Don Quijote i Sancho, toreros i guitarres, encaputxats de processons, paisatges semidesèrtics... Bona part dels tòpics de la cultura espanyola són revisitats en clau contemporània. A més de les referències culturals, sota l’aparent veracitat documental, s’hi amaga una reflexió sobre la imatge fotogràfica com a constructora de mentida. Com en altres sèries d’aquest fotògraf, l’enquadrament de les imatges converteix la realitat en un decorat teatral.