—S'inspira vostè en objectes per fer els poemes objecte?

—Els objectes que faig són una conseqüència de la poesia visual. Representen un canvi de suport. Després d'haver fet servir el paper, la impremta, la serigrafia, se'm va ocórrer de canviar de material: uns objectes que tinguessin una significació per ells mateixos. Veig molta buidor mimètica en la poesia dels joves. D'altra banda és normal, perquè un noi que comença a escriure, què pot explicar? Quin bagatge pot tenir? Generalment són coses que ha llegit i se li han enganxat a l'orella. I així els surten els llibres, que són llibres de llibres de llibres. Els falta vibració i sentit de l'aventura. En un poema visual et jugues constantment el tot pel tot perquè no hi ha un passat. No et protegeix cap tradició. Si falla el poeta t'ensorres estrepitosament. El codi literari porta al darrere un gran coixí; si fas un sonet reeixit tècnicament, et salvaràs sempre, encara que no tinguis res a dir; portes el diccionari posat com un salvavides. Jo veig, en la poesia literària que s'escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps. Hi falta aquell impacte que volia Miró quan deia: «Abans que una obra faci funcionar el cervell, ha de produir un impacte, un cop de puny. Paf!» Ja Carles Riba havia observat que les paraules «es cansen». Per això un creador autèntic ha d'assajar llenguatges diferents, com quan les avantguardes van trobar la pintura abstracta. Per què el poeta ha d'adoptar posicions conservadores, toves i poc vitals? Per què ha de voler arraconar la poesia? He conegut més d'un «poeta» que eludia de parlar d'avions i trens perquè a la literatura grega no n'hi havia cap. D'això, jo en dic dimitir. Perquè crec que la millor manera de vèncer la tradició és de continuar-la, no de repetir-la.

Gual, Antoni; Ruiz, Carles: "Joan Brossa: l'alternativa poètica", Carrer dels arbres: trimestral de cultura. 2a època, núm. 1. (estiu de 1986), p. 14-23